L’organització del 14-F ressuscita el debat sobre la llei electoral

BarcelonaDe tots els projectes inacabats que acumula el Parlament en 40 anys de restauració democràtica, n’hi ha un que en temps de covid ha adquirit especial rellevància. En quatre dècades els partits han sigut incapaços d’aprovar una llei electoral pròpia i Catalunya es regeix per la norma estatal en la matèria, la llei orgànica de règim electoral general (Loreg). Ara, aquesta anomalia s’ha demostrat una mancança notable per a la Generalitat a l’hora d’intentar aplicar diverses mesures que facilitarien celebrar uns comicis amb pandèmia. Amb una llei pròpia tot seria més fàcil; sense una norma així es redueix el marge de maniobra. Quina és la gènesi d’aquest fracàs?

Les dificultats són principalment dues. La primera és que els pares de l’Estatut van decidir que per aprovar una llei electoral es necessitava una majoria reforçada de 90 diputats en lloc d’una majoria simple de 68, un consens mai vist en temps de Procés. La segona, que els partits sempre han ensopegat amb el mateix: no es posen d’acord en l’apartat clau d’una llei d’aquestes característiques, el sistema electoral. És a dir, en la fórmula per traduir els vots en escons.

El nucli del conflicte

El marc mental sobre el qual s’ha mogut el conflicte és que l’actual sistema electoral beneficia CiU (i els partits en els quals ha anat mutant, com el PDECat i JxCat) i ERC, que tenen més implantació en les zones menys poblades de Catalunya. En canvi, perjudica partits com el PSC, Cs, el PP i els comuns, que són forts fonamentalment a l’àrea metropolitana de Barcelona. El cas paradigmàtic són les eleccions de 1999. Pasqual Maragall (PSC) va obtenir més vots, però Jordi Pujol (CiU) va guanyar en escons. Això és perquè els vots de les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona tenen més pes que els de Barcelona. Si es volgués anivellar la situació per primar la població, caldria tenir en compte que el 74% dels catalans viuen a la província de Barcelona. És l’etern debat sobre què ha de prevaler, la proporcionalitat del vot de cada ciutadà o que tots els territoris se sentin ben representats a l’hemicicle. Mai s’ha trobat una fórmula al gust de tothom.

Joan Botella és catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i va ser promotor de la iniciativa legislativa popular (ILP) que ha intentat, per ara sense èxit, promoure una llei electoral. “Aquestes lleis sempre tenen un problema: qui la vol canviar no pot perquè no té els vots suficients, i qui podria canviar-la no vol perquè la vigent ja li dona els vots necessaris”, diagnostica. És a dir, que tots els partits la negocien amb “la calculadora a la mà” i si la fórmula electoral nova no els beneficia, la descarten. Catalunya és víctima d’aquest esquema.

Un dels diputats que més ha treballat una llei així és Jaume Bosch (ICV-EUiA). Per a ell és una “vergonya per a l’autogovern de Catalunya” que no s’hagi arribat mai a un acord. “La culpa és de tots, ho admeto, però és més culpa d’uns que d’altres”, afegeix, pensant en CiU i ERC. Lluís Corominas, exvicepresident del Parlament amb CiU i JxSí, també ha negociat extensament aquesta norma i es defensa. Encara recorda els duels dialèctics que mantenia amb el PSC. Ell esgrimia que, si els socialistes no tenien prou força a les zones menys poblades, no era el seu problema. “Si en 40 anys no han tingut implantació territorial no ha sigut pas culpa dels que sí que en tenim -explica-. I jo no m’atreveixo a anar a Lleida, Tarragona i Girona a dir-los que els prenem representativitat per donar-la a Barcelona”.

Molt més que vots i escons

Però una llei electoral és molt més que un sistema per convertir els vots en escons. Amb una norma així, per exemple, es poden impulsar millores com ara mirar de fomentar la participació i reduir els costos d’una campanya. Corominas exposa que en els treballs d’elaboració de la llei electoral que no van arribar a bon port els partits s’havien posat d’acord “en moltíssimes coses” com aquestes, però que el bloqueig amb el sistema electoral va impedir que s’implantessin. Recorda que havien pactat la possibilitat de permetre votar en més d’un dia -“en tota una setmana, fins i tot”- i d’implementar el vot electrònic. Bosch també recorda que incloïa mesures per facilitar el vot per correu o per crear urnes mòbils a “determinats llocs per facilitar el vot de la gent que no es pogués desplaçar”. Fins i tot es preveia la creació d’una junta electoral catalana. Tot plegat, millores que ara mateix haurien sigut claus per votar en pandèmia i de les quals no es disposa. Mesures que ajudarien a evitar aglomeracions als col·legis i que donarien a contagiats i a persones vulnerables més eines per votar. Mesures, en definitiva, d’impacte en tots els votants, i que no hi són.

I ara què? Tant Botella com Bosch i Corominas recorden que en el passat ja es va plantejar una sortida transitòria, aprovar una “llei electoral parcial”, és a dir, una norma que no toqués el sistema electoral per driblar la manca d’entesa que hi ha sobre el tema però que sí que introduís totes les altres millores que durant tot aquest temps Catalunya s’ha estat negant. No seria l’ideal, però sí una via possibilista. Tothom defensa que cal una llei aviat, però ningú sap dir si hauran de passar 40 anys més perquè arribi.

La ILP continua ben viva al Parlament

El Parlament encara manté ben viva una oportunitat per aprovar una llei electoral. De fet, si no hi hagués eleccions el 14 de febrer, es podria posar a treballar-la avui mateix. En un calaix de la cambra hi ha d’haver la iniciativa legislativa popular (ILP) que fa uns anys un grup de ciutadans va impulsar -després d’aconseguir milers de firmes- per intentar que s’aprovés una norma així. De moment, però, la qüestió està paralitzada. Tanmateix, els impulsors de la ILP tenen un element a favor: encara que en breu acabi la legislatura, la seva iniciativa no desapareixerà. En el pròxim mandat tindran dret a reimpulsar-la o, com a mínim, a exigir que es discuteixi. El 2011 Núria de Gispert va dir que volia “passar a la història” com la presidenta del Parlament que havia aconseguit veure com s’aprovava una llei electoral catalana. Quasi 10 anys després i dos presidents més tard -Carme Forcadell i Roger Torrent- aquesta segueix sent una assignatura pendent.