‘Open data’ contra la corrupció

BarcelonaEspanya va rebre l’aprovat aquesta setmana en l’índex de percepció de la corrupció fet públic per l’ONG Transparència Internacional (TI). Amb una puntuació de 60 punts (en una escala de 100), l’Estat se situa en la posició 37 d’un total de 175 països, però a la cua en bones pràctiques dels seus socis europeus.

Aquest rànquing s’afegeix al fet que la corrupció ja és la segona preocupació dels ciutadans després de l’atur, segons l’últim CIS, agreujada per la proliferació de nombrosos afers com el cas Pujol, l’operació Púnica, les targetes opaques de Caja Madrid i l’últim episodi del cas Gürtel, amb la dimissió de la ministra de Sanitat, Ana Mato, inclosa. El sistema polític espanyol i la seva arquitectura administrativa propicien les corrupteles, segons el professor universitari i membre de la Iniciativa Acadèmica Anticorrupció de l’Oficina de les Nacions Unides (ACAD) Ramon Moles. Considera que el problema és el sistema de partits: “Els nostres representants veuen la política com el seu mercat de treball” i “prenen decisions que no corresponen a l’interès públic”.

Pel catedràtic d’administració pública de la UPF Carles Ramió, les formacions polítiques també són “problema i fonament” de la corrupció. A Espanya, segons diu, hi ha corrupció com en molts països, però es respira “una impunitat casposa”. “Totes les formacions que han governat han sigut corruptes sistemàticament”, denuncia Ramió. Ho atribueix a l’“infrafinançament públic” dels partits i a les alternatives a què recorren per trobar recursos.

La política i el clientelisme

La corrupció es concentra, doncs, en la política. Segons Ramió, els funcionaris i empleats públics no acostumen a ser corruptes, però per “acció o omissió” no frenen les males pràctiques. El problema, segons explica, és que els alts càrrecs de l’administració són escollits amb criteris polítics.

“Si els alts funcionaris no passen per processos de selecció meritoris i imparcials, és molt difícil que frenin irregularitats -detalla-. Li deuen el càrrec al polític”. En el cas de la Generalitat, un funcionari pot accedir per mèrits fins a sub director general i els càrrecs superiors ja són de lliure designació. “Què fan els partits quan entren de nou al Govern? -es pregunta retòricament Ramió-. Es carreguen els alts càrrecs anteriors per posar-hi els seus”.

Pel professor de ciències polítiques de la Universitat de Göteborg (Suècia) Victor Lapuente, el problema també és la politització de l’administració. Explica que les empreses tenen incentius per influir en els partits perquè, al final, són els que designen les persones que ocuparan els alts càrrecs, que acabaran tenint l’última paraula en grans decisions. “Les corporacions saben que l’adjudicació, malgrat que sembli neutral, està en mans de persones nomenades pels polítics”, diu Lapuente. I d’aquí els delictes de tràfic d’influències, els més difícils de demostrar, i les comissions.

L’exemple de Gavà

Per disminuir les males pràctiques, els experts consultats per l’ARA aposten per la transparència. Res a veure amb el que es fa ara: “Publicitar dades no és permetre-hi l’accés”, diu Lapuente. Les noves tecnologies de la informació permeten aprofundir en aquest tipus de mesures, i apostar per l’ open data.

Eduard Gil, gerent de l’Ajuntament de Gavà, pioner en l’ open data, explica que aquestes iniciatives són típiques del món anglosaxó. Implica donar “dades primàries” sobre l’activitat de l’administració, “no cuinar-les” i que es puguin reutilitzar. El gerent d’aquest consistori diu que ara “la gent no es creu el que expliquen els governs, i per això cal donar les eines perquè treguin conclusions”. Gil assegura que l’Ajuntament ofereix dades d’“una manera única a tot l’Estat”. La majoria de portals de transparència, segons explica, donen “publicitat elaborada per l’administració”. Les dades que exposa el portal de transparència de la Generalitat són, per exemple, “dades agregades amb un argot que no entén ningú” malgrat els premis que ha rebut el Govern, segons Gil.

A la pàgina del consistori es pot trobar informació sobre l’estat de factures dels proveïdors, els conceptes retributius dels salaris dels càrrecs, la manera d’escollir les persones que tenen responsabilitats (per lliure designació o per mèrits de funcionari) i les hores de la seva jornada setmanal. “Som els únics que posem a disposició del ciutadà aquesta informació”, diu Gil. Assegurant que això “no té complicació tècnica”, afirma que “qui no ho fa és perquè no li interessa”: “És una qüestió de voluntat política”.