Andrés Ollero o quan l'ala dura del PP jutja el procés al TC

MadridD'Andrés Ollero només se'n pot esperaruna sentència dura contra la declaració d'inici del procés que el 9 de novembre va aprovar el Parlament amb els vots de Junts pel Sí i la CUP. Ollero, nascut a Sevilla el 1944 i catedràtic de filosofia del dret, va ingressar l'estiu del 2012 a l'alt tribunal a proposta del PP i en la quota dels quatre jutges que designa el Congrés –la resta els designen el Senat (4), el govern central (2) i el Consell General del Poder Judicial (2)–. Forma part del bloc conservador del tribunal que presideix Francisco Pérez de los Cobos i, atesa la seva trajectòria i ideologia, de credencials no n'hi falten, per formar-ne part.

Ser escollit a proposta del PP i per al Congrés no se li devia fer pas estrany. I és que el ponent de la sentència que aquesta setmana es debat al ple va ser diputat dels populars durant 17 anys. Va ser escollit per Granada l'any 1986 i va deixar l'escó l'estiu del 2003, poc abans que acabés la segona legislatura de José María Aznar. Un cop fora de la política va tornar a l'activitat acadèmica.

Al Congrés era dels diputats que treballava. Com a portaveu de la comissió de Justícia i Interior del partit, en la seva darrera legislatura com a diputat, uns anys en què Aznar va treure suc de la seva majoria absoluta, va fer de ponent en 23 lleis. Ollero feia gala de la seva contundència i no tenia inconvenient a traslladar a la política les seves conviccions religioses. De fet, és membre destacat de l'Opus Dei. A les poques setmanes d'arribar a l'alt tribunal va ser designat ponent en la sentència sobre la llei de l'avortament del PSOE, contra la qual el PP havia presentat recurs quan era a l'oposició. La tramitació d'una reforma per part de l'aleshores ministre de Justícia Alberto Ruíz Gallardón va fer que el 2014 l'alt tribunal decidís aparcar el debat. Associacions de defensa dels drets de les dones i l'oposició havien demanat que s'inhibís, però ell s'hi va negar. Aquest estiu, a Santander, va explicar que se sentia plenament legitimat per redactar la sentència, tot i que no va aventurar quan conclouria els seus treballs i es va reafirmar en les seves conviccions religioses, que, va dir, no condicionarien la seva feina.

Poc abans d'arribar al Tribunal, Ollero havia escrit en un article a 'Diario Médico' que "la situació ara és d'avortament lliure, en convertir-se Espanya en un paradís del turisme avortista i el lloc on més creixen els avortaments a la UE. Entre els que es van despreocupar de protegir-los i els que es no van atrevir, els nonats no han guanyat per ensurts", deia. Ollero també ha col·laborat en diversos seminaris i publicacions de la FAES –en què va fer, per exemple, un article que parlava del "bonisme"– la fundació del PP que dirigeix l'expresident Aznar.

Una de les seves sentències a l'alt tribunal va donar empara a un farmacèutic que es va oposar a dispensar la píndola del dia després. També n'ha redactat alguna d'índole laboral, com una en què desestimava el recurs d'un treballador contra el seu acomiadament després que l'empresa hagués accedit al seu e-mail corporatiu.

Ollero, que en la seva darrera etapa com a diputat va executar l'enduriment de les lleis i el Codi Penal contra ETA i el seu "entorn", també s'ha referit al debat català en algunes ocasions, especialment durant la tramitació de l'Estatut, un assumpte que ja no va viure com a diputat. A la 'Nueva Revista de Cultura, Política y Arte' va escriure 'Puenting Constitucional' el gener del 2006, en plena tramitació del text al Congrés. Acabava amb un lacònic "els catalans, ja se sap...", i en l'article carregava contra les lectures obertes i federalitzants de la Constitució que pretenia el text aprovat pel PSC, CiU, ERC i ICV al Parlament el 30 de setembre del 2005 i que acabaria retallant el Congrés primer i el TC el 2010. Reduïa tot el problema català a una qüestió de diners i avisava que Espanya no podia acabar convertida en un "basar de nacions".

En una entrevista a 'El País' el 2004, després de deixar l'escó, el periodista li preguntava què passaria si guanyés José Luis Rodríguez Zapatero les eleccions. "La hipòtesi és tan poc probable que crec que ni els socialistes ho poden respondre", deia confiant en les possibilitats de Mariano Rajoy. Tres mesos després, el PP perdria amb estrèpit la majoria absoluta. Va errar el seu pronòstic, com quan deia que tota la qüestió catalana era "un simple problema de finançament". L'erra en els pronòstics i els diagnòstics, però serà implacable.