Jordi Borràs: “Odio el feixisme, l’antifeixisme és una obligació de tot ciutadà”

Jordi Borràs i Abelló (Barcelona, 1981) té l’aire resolt dels combatents antifeixistes que hem vist mil vegades en blanc i negre als llibres d’història, amb aquella barbeta lleugerament alçada, la mirada aguda i múrria, aquella gestualitat resolta i l’expressió somrient, com si s’estigués enfilant a un tren en direcció al front. Ja fa anys que s’ha convertit en un dels principals fotoperiodistes del nostre país i en una referència internacional de l’antifeixisme. Per confirmar-ho, ha estat tres anys escrivint Tots els colors del negre (Ara Llibres), una monografia curosament editada sobre l’extrema dreta a l’Europa del segle XXI en forma de pàgines viscudes, incloses les amenaces que encara rep perquè ha perdut l’anonimat i l’obliguen a seguir consells com ara el de no ficar-se mai en un lloc d’on no pugui escapar. Borràs va estudiar dibuix a l’escola Massana, i diu que va arribar a la fotografia més per atzar que per càlcul. Avui és el documentalista de l’extrema dreta per imperatiu ètic.

Hi ha nazis a Ucraïna?

— A Ucraïna hi ha neonazis i neofeixistes, però els trobarem a les dues bandes de la trinxera. És veritat que a l’exèrcit d’Ucraïna hi ha una unitat militar d’extrema dreta, el batalló Azov, però això no ha de permetre dir a una certa esquerra tronada que és una guerra de feixistes i antifeixistes. És una guerra imperialista. De feixistes i antifeixistes n’hi ha als dos bàndols. A l’ucraïnès fins i tot hi ha anarquistes. Quan Putin parla de desnazificar Ucraïna s’aprofita d’una memòria històrica compartida pels russos, sobretot els més grans, de quan van resistir i expulsar els nazis a la Segona Guerra Mundial.

I l’extrema dreta espanyola, amb qui va?

— A Vox de Catalunya hi ha gent que no ha amagat mai les simpaties per Putin. Abascal no, perquè ve del PP i és otanista. A França, Marine Le Pen acaba d’eliminar més d’un milió de fullets electorals on sortia donant-li la mà a Putin. Viktor Orbán, hongarès pro-Putin, ara no en vol saber res. I l’italià Salvini es va fer fotos amb la samarreta de Putin. A mi el que em fa patir són les crides a combatents internacionals per ajudar Ucraïna. Compte, perquè els serveis secrets europeus han detectat grups neonazis que aniran a Ucraïna a aprendre a fer servir armes de foc i poden acabar muntant grups armats ultradretans als respectius països, com els combatents que van marxar a Síria.

El seu llibre és una barreja d’assaig i dietari. Comença amb l’assassinat de Roger Albert, el 2004, a Gràcia.

— El van apunyalar dos neonazis la vigília de les festes de Gràcia el 2004 i va estar quatre mesos en coma. Amb el Roger ens coneixíem des que havíem anat al cau junts, i ara m’adono que a partir d’aquell moment em va quedar alguna cosa a dins, perquè el fet que uns neonazis assassinin algú amb qui has jugat et marca. A sobre, el procés judicial volia que quedés com una baralla de bandes, que és un patró que hem vist repetit.

A vostè què el mou? Això seu és personal o professional?

— Bona pregunta. No estic afiliat a cap partit i considero que tots, d’una manera o altra, fem política. Hi ha una màxima del feminisme que diu que allò personal és polític. Segurament, tot va començar a casa, soc net d’un combatent republicà a la batalla de l’Ebre. A mi em mouen motivacions personals, una escala de valors i ideologia, i entendre l’antifeixisme com una conseqüència de ser demòcrata, com una obligació de tot ciutadà.

Aleshores, ¿als feixistes els aplica el dret a la llibertat d’expressió?

— És que això és una trampa, és la paradoxa de la tolerància de Karl Popper, que diu que els intolerants poden utilitzar la teva tolerància per eliminar les teves llibertats. És el que estem veient en aquesta nova onada de la dreta radical populista a Hongria i a Polònia, fins al punt que a Polònia parlar públicament dels polonesos que van col·laborar amb l’Holocaust és un delicte penal. Per a mi hi ha un límit: qüestionar els drets fonamentals, i el feixisme i la dreta radical els qüestionen i, per tant, aquí tenim un problema. De fet, aquest llibre és la demostració d’un fracàs col·lectiu.

Quin fracàs?

— Doncs que l’extrema dreta ja hi era. La Transició espanyola també va servir per garantir la impunitat d’una dictadura d’extrema dreta, d’inspiració feixista, amb dirigents que es van dissoldre en grans partits polítics democràtics. Suárez va crear la UCD i va ser ministre secretari general del Movimiento, o “els set magnífics” que van fundar Alianza Popular, set exministres franquistes inclòs Manuel Fraga Iribarne, president vitalici d’AP fins a la seva mort, el 2012.

O sigui que aquest fil negre no ha desaparegut mai.

— Remenant l’arxiu de Xavier Vinader vaig trobar la fitxa d'afiliat a Fuerza Nueva d’un alt responsable de la Guàrdia Urbana que es va jubilar el 2016. Per això no compro que l’independentisme va despertar el feixisme, com va dir Pablo Iglesias. Despertar-lo? Com a molt devia estar fent la migdiada, perquè ja hi era, a la policia i a la judicatura. Votava el Partit Popular, després Ciutadans, i finalment va tenir un referent que era Vox, perquè el discurs de Vox va començar a ser central.

Quin discurs?

— Fixa’t una cosa: abans del referèndum de l’octubre del 17, cada dimecres es reunien uns pocs militants de Vox davant de la subdelegació del govern espanyol a Barcelona a demanar l’aplicació de l’article 155, quan ningú no en parlava. I resulta que l’article 155 va acabar sent assumit pel gruix del Parlament espanyol. Ara veiem el PSOE i el PSC criticant Vox, i a la tardor del 17 els vam veure manifestant-se de bracet als carrers de Barcelona sota les pancartes de Societat Civil Catalana. Parlo de Salvador Illa i de Miquel Iceta. I a Catalunya, Ciutadans li va posar la catifa vermella al Parlament a Vox. De fet, el nivell d’histrionisme al Parlament era molt més elevat amb Ciutadans que no pas ara amb Vox.

El primer èxit electoral de l’extrema dreta va ser Plataforma per Catalunya. Com el va aconseguir?

— Amb el discurs que els immigrants s’estan emportant les ajudes públiques. L’Anglada, que venia de Fuerza Nueva, va entendre que aixecar la bandera amb l’àguila franquista no li donaria rèdits. L’extrema dreta a Europa feia molts anys que ho havia après. Le Pen va fer fora del partit a son pare per fer declaracions negacionistes, i a Alternativa per Alemanya no se’ls acudirà reivindicar Hitler.

I a l’extrema dreta espanyola, què els mou més, l’antiimmigració o l’anticatalanisme?

— L’anticatalanisme és el seu motor ideològic. La unitat d’Espanya és el catalitzador de l’extrema dreta, ja des de principis del segle XX, quan va néixer la Liga Patriótica Española, que s’enfrontaven a garrotades i amb pistoles als primers catalanistes, com en l’assalt al Cu-Cut. Eren fills de militars, policies, carlins, gent que després de la pèrdua de Cuba el 1898 tenien l’obsessió del desmembrament d’Espanya.

I com va créixer Vox?

— La campanya de Vox és la més barata en la història de la política espanyola, li va costar 20.000 euros, que és el que va haver de pagar de fiança per presentar-se com a acusació popular al judici del Procés. 20.000 euros que els van servir per entrar a totes les cases i ser rebuts als platós de totes les televisions de l’Estat. Perquè la unitat d’Espanya és compartida per tots els partits de l’arc parlamentari. A Vox també hi ha el factor immigració i la voluntat de derogar les lleis de violència masclista.

Quina diferència hi ha entre Vox i els seus homòlegs europeus?

— El nacionalcatolicisme, compartit amb països com Polònia, amb el Partit Llei i Justícia, que és el que governa Polònia, molt similar a Vox, que veu Franco com un referent. En canvi, en el que ara és Rassemblement National, Le Pen parteix de la laïcitat, compartida per la majoria de francesos, i té un tint obrerista que Vox no té. Un dels grans dies de Le Pen és el Primer de Maig, aquí no.

El juliol del 2018 vostè va ser agredit a Barcelona per un policia al crit de “Viva España! Viva Franco!”. I diu: “Vaig tenir sort, perquè si no arriba a passar algú que fotografia aquest home i em quedo sol dient «m’ha agredit un policia», ara potser estaria a la presó”.

— És el cas dels nois d’Altsasu. Jo vaig tenir la sort que cinc testimonis van declarar el mateix que jo vaig declarar, i que van gravar l’agressor ensenyant la placa de policia.

Per què es devia identificar?

— Això demostra els nivells d’impunitat que creu que té el meu agressor: li trenca la cara a un periodista, ensenya la placa i se’n va, i aquí no passa res. De fet, ha continuat treballant tres anys i mig sense que li passés absolutament res. Ara la feina meva serà intentar que l’expulsin de la policia, no em quedaré aquí. Està condemnat, s’ha demostrat que va ser una agressió per motius ideològics i que em va posar una denúncia falsa.

No ha tingut mai por de convertir-se en allò que odia?

— Sí, precisament faig el que faig perquè tots portem un feixista dins. El feixisme és una qüestió molt primària, i si deixéssim anar els instints més primaris, no podríem viure en societat, i el feixisme com a tal respon a la llei del més fort. Si no ens vestim amb un pacte de respecte als drets humans, tots som feixistes potencials.

Pensava que diria que vostè no odia.

— Sí que odio, jo odio el feixisme. I intento odiar de forma constructiva. Per això faig aquest llibre. Hi ha gent que es manifesta i gent que s’enrolarà amb les Brigades Internacionals.

O sigui, és impossible la reconciliació o la pau amb l’extrema dreta.

— Efectivament, crec que és impossible, no els veig com un interlocutor vàlid.

Per tant, han de ser il·legalitzats?

— És un bon debat, aquest, perquè està demostrat que el fet d’il·legalitzar partits polítics no fa que desapareguin. Fins i tot una derrota militar no va fer que desapareguessin els nazis i els feixistes. A part que Vox és el símptoma, el problema és un altre.

Quin?

— El que ha facilitat l’ascens d’aquesta nova extrema dreta ha estat el fracàs de la socialdemocràcia i el fet que molts votants de l’esquerra se sentissin traïts. A França, primer es va enfonsar el Partit Comunista, després el Partit Socialista, on Manuel Valls, sent ministre d’Interior, es mostrava orgullós d’haver expulsat 14.000 gitanos búlgars i romanesos, és a dir, població comunitària expulsada del seu país. És clar, quan l’esquerra ja no respon a qui li dona el vot, sinó que assumeix discursos propis de l’extrema dreta, l’esquerra es volatilitza.

O sigui, creu que això anirà a més.

— Si no hi ha bon govern, malauradament, sí.