Una obra mestra de la manipulació electoral

Politòleg I Editor De PolitikonS’ha de reconèixer que el sistema electoral espanyol és una obra mestra de la manipulació electoral. Pot dir-se amb una admiració sincera. Sense necessitat de recórrer a les primes de 50 escons com a Grècia o als bonus de majoria absoluta d’Itàlia, el sistema espanyol, dissenyat perquè la UCD guanyés la majoria absoluta amb el mínim possible de vots, és menys bast però igualment eficient. Gràcies a subtils mecanismes ha aconseguit incorporar tres biaixos que tenen lloc de forma simultània.

Primer, és relativament sabut que com més baix sigui el nombre d’escons d’una província més desproporcionalitat genera. A Espanya la magnitud mitjana és de 6,7 escons, amb un rang que va des de l’únic escó de Ceuta i Melilla fins als 36 de Madrid. Això fa que a l’Estat convisquin tres sistemes electorals. Un de majoritari, en què a efectes pràctics només han obtingut escons els dos partits grans, en totes les províncies d’un a cinc escons (Zamora, Sòria, Terol i 25 províncies més); un de proporcional, en què hi ha més de deu escons en joc (com a València, Madrid o Barcelona), i un d’intermedi, en què la confabulació de la fórmula D’Hondt amb pocs escons, entre sis i nou, esbiaixa la representació en favor dels majoritaris [vegeu el mapa].

El segon biaix és el prorrateig i es basa en l’assignació com a mínim de dos diputats inicials a cada demarcació, mentre que en la resta es reparteixen amb criteris poblacionals. Això genera que algunes províncies despoblades tinguin un pes específic molt superior. Per exemple, a Sòria -amb dos diputats el 2011- calen uns 28.000 votants per escollir un diputat, enfront de Madrid -amb 36 diputats-, on se’n necessiten uns 100.000. En altres paraules, el vot d’un ciutadà de Sòria té un valor, en termes de representació parlamentària, prop de cinc vegades superior al d’un de Madrid.

Finalment, la variació en el nombre d’escons entre districtes genera un biaix conservador que fa que les majories absolutes del Partit Popular hagin sortit, aproximadament, quatre punts més barates que una del PSOE. Com que els populars són especialment exitosos a Castella -on hi ha magnituds de districte més baixes-, les esquerres -amb un vot en districtes més grans- necessiten més vots en total per obtenir una representació equivalent.

Aquests tres biaixos tindran implicacions importants el pròxim 20-D. A causa d’aquestes diferències entre la mida de les circumscripcions, la distribució del vot per als nous partits serà el que marcarà la diferència. En conseqüència, el que és més rellevant per al repartiment d’escons no és només el percentatge de suports de cada partit, sinó sobretot on els obté. Al cap i a la fi, mentre que per obtenir un diputat a Àvila pot fer falta més del 16% dels vots, per a un a Madrid -tot i ser més numèricament- n’hi ha prou amb un 3%.

La geografia del vot, decisiva

En aquest sentit, és d’esperar que els nous partits ho tinguin molt més complicat per obtenir representació en les circumscripcions amb menys magnitud, on el bipartidisme resistirà millor. De totes maneres, tant Ciutadans com Podem s’acosten al llindar que els pot permetre obtenir un bon resultat. Si aconsegueixen concentrar bé els seus vots, si se situen per sobre del 16% en províncies petites i inverteixen el seu capital en les mitjanes, es pot girar la truita. Amb un petit diferencial de vot ben situat els partits mitjans poden passar de 30 a 65 escons. Probablement per això, més que mai, la geografia del vot serà decisiva.