15-6-1977: obligats a entendre’s
HistoriadorEl 15 de juny del 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya després del franquisme. Va votar un 78,8% del cens de més de 21 anys i les urnes van conformar unes Corts constituents. Tanmateix, com exposem a continuació, aquelles eleccions van ser singulars per tres raons: van tenir un rerefons que va afavorir l’entesa; les grans opcions polítiques es van perfilar sobre la marxa i els resultats van posar les bases de la Transició.
1. Les dinàmiques del consens
Els comicis es van celebrar en un clima propici per a l’entesa pel pes de tres factors. D’una banda, el cop d’estat protagonitzat pel general Augusto Pinochet a Xile el 1973, que va esclafar un govern d’esquerres sorgit de les urnes. D’una altra la Revolució dels Clavells de Portugal del 1974, que va posar fi a una llarga dictadura anticomunista i va endegar un procés revolucionari. I per últim, el record omnipresent de la Guerra Civil, que mostrava els riscos d’una confrontació intensa. Amb aquests precedents al cap, el govern espanyol sabia, ja abans de morir Franco, que havia de cercar una sortida al règim “des de dalt” per evitar un eventual procés revolucionari com el portuguès, mentre que el gruix de l’oposició era conscient que calia contenció per evitar que l’exèrcit estronqués el procés polític, com a Xile. Es va imposar, doncs, evitar el conflicte.
2. Un joc de moderats i radicals
Les eleccions es van caracteritzar per una certa cerimònia de la confusió. Així, mentre el PCE va moderar el discurs, el PSOE el va radicalitzar. Els comunistes tenien una imatge pèssima després de 39 anys de franquisme. Eren la bèstia negra de la cúpula militar, i els seus màxims dirigents -Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri la Passionària - estaven associats a la Guerra Civil. La legalització del partit l’abril del 1977 -un Divendres Sant- va comportar una vistosa moderació per guanyar respectabilitat. En canvi, el PSOE liderat per Felipe González -que no era percebut com una amenaça per l’establishment tot i declarar-se marxista- va fer el camí invers a Carrillo per disputar l’electorat al PCE. El resultat de l’evolució es va plasmar en lemes electorals semblants: “Socialisme és llibertat” (PSOE) i “Socialisme en llibertat” (PCE).
A l’àmbit del centredreta va passar una cosa similar amb la UCD, liderada per Adolfo Suárez, i l’AP, acabdillada per Manuel Fraga. Els dos polítics procedien del franquisme i rivalitzaven entre si per vertebrar un gran pol de centredreta. Suárez va optar per crear la UCD des del govern a partir de les xarxes del Movimiento -el partit únic de la dictadura- i va absorbir la classe política més jove del règim. D’aquesta manera va bastir un artefacte que va englobar el liberalisme, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. En canvi, Fraga va optar per una via oposada i va fer un càlcul erroni reivindicant el franquisme. Va voler atraure els sectors que veien positivament la dictadura -el “franquisme sociològic”- pensant que eren una gran bossa electoral. La conseqüència d’aquesta pugna va ser que AP va esdevenir “neofranquista” i UCD va triomfar com a “centrista”.
3. El triomf del reformisme
Els votants van premiar les forces més moderades, allunyades del passat i amb líders més joves: la UCD (34,4%) i el PSOE (29,3%), seguides de lluny pel PCE (9,3%) i AP (8,2%). Aquest balanç va marcar el triomf del reformisme davant d’alternatives radicals o rupturistes. De fet, forces com ERC o el Partit Carlí no van ser legalitzades fins després dels comicis. Aquests resultats, a més, van afavorir l’estabilitat política posterior. Com assenyala l’historiador Charles Powell, “si la UCD hagués obtingut la majoria absoluta, és possible que l’esquerra hagués qüestionat la legitimitat dels comicis” i “si hagués triomfat l’esquerra [...] és possible que les forces armades haguessin fet acte de presència”. Aquesta última amenaça no era cap exageració, perquè, com va exposar el sociòleg Juli Busquets, des del 1971 cada guarnició tenia plans secrets per actuar a les urbs contra l’enemic interior on constaven els barris obrers que calia neutralitzar per evitar una onada comunista.
4. L’herència del 15-J a Catalunya
Del llegat d’aquells comicis, a més de la Constitució del 1978, en sobresurten dos aspectes. Un és el sistema electoral vigent, que es fonamenta en el que es va fer servir aquell 15-J. Paradoxalment, va ser aprovat per les últimes Corts franquistes i el seu disseny volia minvar el pes de les grans ciutats, que eren baluards de l’esquerra. L’altre aspecte són les dues singularitats territorials que van emergir electoralment: el País Basc, on va guanyar el PNB (29,2%) en un context marcat per la violència d’ETA, i Catalunya, on van triomfar els socialistes (28,5%) seguits dels comunistes (18,3%). Aquest resultat va espantar el govern de la UCD, que va témer una futura Generalitat d’esquerres. Suárez ho va impedir hàbilment facilitant el retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i nomenant-lo titular de manera provisional (tot i que ningú l’havia votat i la seva legitimitat política era republicana).