Objectiu, que Puigdemont perdi la paciència

MadridEl normal per a un correcte desenvolupament de la vida democràtica d’un país és que la lluita política tingui lloc en les institucions representatives i en els escenaris polítics. Però una de les característiques d'aquesta legislatura és l’alt índex d'intervenció de jutges i tribunals en àmbits polítics. De vegades aquesta participació deriva d'una forma natural, no forçada, de la gravetat dels fets, i de la identitat i responsabilitats públiques de les persones investigades, com succeeix en el cas de la causa que porta endavant la jutge de Catarroja Núria Ruiz sobre la tragèdia de la DANA, amb 235 víctimes mortals. O com passa també en relació amb l'exministre de Foment José Luis Ábalos i el seu home de confiança, Koldo García, parella de la qual cada setmana es van coneixent fets que agreugen les seves responsabilitats. Però hi ha altres capítols en els quals s'intueix com a ingredient fonamental d’una determinada intervenció judicial una alta contaminació política i ideològica, lligada directament als efectes que puguin tenir una causa penal i una sentència.

Es podrà dir que en alguns casos, com el del Procés, és molt lògica aquesta contaminació perquè les decisions preses i els fets ocorreguts van representar un pols a l'Estat, en forma d'intent de separació. O es podrà afegir que la politització dels tribunals pot tenir més d’un color, perquè una vegada semblen anar per davant els jutges progressistes i altres cops els que prenen avantatge són els de l'esfera conservadora. Però en els casos de majories contradictòries –quan en un tribunal són més els d’un color, i en el que ha de revisar les decisions del primer predominen, en canvi, els d’una altra tendència– el més convenient és que cadascú sàpiga estar al seu lloc i respectar les respectives competències. Temo, no obstant, que no és això el que està passant, ni el que podrem veure en un futur no gaire llunyà, en relació amb la llei d'amnistia i la seva aplicació a determinades persones, i molt en concret pel que fa al líder de Junts, Carles Puigdemont.

El veredicte del TC

No són pocs els que dintre i fora de Catalunya pensen que un dels errors dels líders independentistes va ser no adonar-se, o no tenir prou en compte la solidesa de l’Estat i els seus aparells, l’eficàcia dels quals ja va quedar de manifest abans i després dels fets de setembre i octubre del 2017, per molt que no trobessin les urnes adquirides, emmagatzemades i emprades en aquelles dates. Però acceptar la lògica de la rèplica institucional, contrària a un moviment de desconnexió amb l’Estat per procediments aliens a les previsions de la Constitució, no justifica ni fa més comprensibles els excessos en la resposta, sobretot quan el Parlament ha adoptat la decisió d'apostar per girar full. Ho dic per l’escenari que s'està prefigurant per l'hipotètic moment en què el Constitucional avali –si així ho acaba fent, com és molt probable– la llei d'amnistia. Sobre el que pot passar ja hem tingut una bestreta, un avenç, amb la controvèrsia entre l’Audiència de Sevilla i l’òrgan de garanties, que havia rebaixat, fins pràcticament desactivar-les, les condemnes imposades als principals membres de l'excúpula socialista de la Junta andalusa.

En l'àmbit jurídic predomina la idea que el Suprem seguirà l’estratègia de l’Audiència sevillana i posarà rumb al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per qüestionar l'aplicació de la llei d'amnistia a Puigdemont i els altres condemnats pel delicte de malversació en la causa del Procés, Junqueras, Turull, Romeva i Bassa. No crec que una iniciativa d'aquesta mena, si arriba a produir-se, generi més discussions de naturalesa jurídica que política. Tant al Parlament com en molts àmbits judicials es pensa que un moviment d'aquesta mena s'ha d'interpretar en el context de les principals claus de l’actual legislatura, on els vots dels independentistes –i singularment els de Junts, grup liderat per Puigdemont– resulten singularment importants per als socialistes, per tractar d'afiançar una precària majoria parlamentària. Els que ho veuen així subratllen que un altre element essencial de les mencionades claus és la forta pressió sobre Junts perquè abandoni el seu suport al govern de Pedro Sánchez i faciliti la seva caiguda o una convocatòria d'eleccions anticipades. Un diputat socialista m’ho expressava fa uns dies dient que "del que es tracta és que Puigdemont perdi la paciència i decideixi retirar-nos el seu suport". Els que, com aquest parlamentari, ho analitzen des d'aquest punt de vista, no s’amaguen d’afegir que el plantejament d'una qüestió prejudicial sobre l’aplicació de la llei d'amnistia davant del Tribunal de Justícia de la UE pot tardar un o dos anys a tramitar-se. Seria possible, per tant, que s'acabés la legislatura –si s'esgota, això seria el 2027– i la mencionada llei encara seguís penjant d’un fil, sense que s’hagués acabat d'aplicar en tota l’extensió de les seves previsions.

Si algú pensa que les pressions de tota mena i procedència per facilitar el final del “sanchisme” i l'alternança política a Espanya es concentren només en els grups independentistes és perquè no mira bé el calendari polític i judicial. Imagino les queixes de Puigdemont cada cop que té una reunió amb els seus interlocutors socialistes. I el que li deuen contestar aquests, en el sentit que ells han complert amb la seva part aprovant la llei d’amnistia, fent “de la necessitat virtut”, com va dir Pedro Sánchez. Però a aquest plantejament hi podran afegir entre altres coses la persecució penal del fiscal general, Álvaro García Ortiz, i la investigació sobre el germà o sobre la dona del líder socialista, Begoña Gómez, que acaba de suposar dues hores d’interrogatori del ministre de Presidència i de Justícia, Félix Bolaños. L’objecte d'aquesta prova testifical ha estat la contractació d'una assessora que hauria ajudat Begoña Gómez en les seves activitats professionals en una càtedra de la Universitat Complutense que no hagués hagut de crear-se. Sánchez es va agafar cinc dies de permís a l'inici d'aquesta investigació. I no va renunciar. Segur que Puigdemont en porta molts més de cinc donant voltes a la seva situació. Per Sant Jordi i el Dia del Llibre els socialistes li haurien de regalar almenys un manual de resistència.