Objectiu: passar d’autonomia a colònia
SubdirectorQuan t’enfrontes a una maquinària tan potent com la de l’estat espanyol, és poc intel·ligent no voler aprofitar qualsevol avantatge estratègic, per petit que sigui. Un d’ells ha sigut, fins ara, el calendari. Artur Mas va triar la data del 27 de setembre amb tota la intenció perquè la Diada funcionés com un motor de propulsió del vot independentista. El 9 de novembre del 2014 va coincidir amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Es tracta, en definitiva, de fer de la data un catalitzador, un trumfo en aquesta partida de cartes que va començar el setembre del 2012. I perquè funcioni com a tal és imprescindible que no es conegui amb antelació. Amb aquest gir argumental (“Us pensàveu que el referèndum seria sí o sí al setembre? Doncs no us confieu que encara el farem al juny!”), el Govern recupera la iniciativa i la capacitat de sorprendre l’enemic amb una acceleració sobtada. Com en tota maniobra tàctica, no es tracta tant d’accelerar com de fer veure que pots accelerar si et convé. L’objectiu que es busca és més psicològic que real. No hi ha res que posi més nerviós l’Estat que no saber per on vindrà el pròxim cop.
Per tant, les pròximes setmanes assistirem a un calculat xup-xup sobre quan s’ha de fer pública la data (finals de març, principis d’abril), després hi haurà la convocatòria en si, i finalment el dia D. Paradoxalment, el dia més important no serà cap d’aquests sinó el de l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica, que donarà cobertura al referèndum. Serà llavors quan el govern espanyol haurà de respondre a la gran pregunta: ¿com pensa afrontar la realitat d’un territori que es rebel·la contra el marc jurídic espanyol a través de les seves institucions, que han estat elegides democràticament i que tenen una vigència anterior a la de la Constitució del 1978?
El manual seguit fins ara, la impugnació de les lleis aprovades pel Parlament, ja no servirà perquè s’haurà creat una legalitat alternativa. I l’únic precedent serà el del 1934. És de preveure que, com en aquell moment, Rajoy rebrà una gran pressió perquè intervingui l’autonomia, una mesura dràstica que ningú sap ben bé quins efectes tindria ni com s’hauria d’aplicar.
El fracàs de l’Espanya del 78
L’únic cert és que s’escenificaria, amb una gran cruesa, que l’autogovern de Catalunya és una simple concessió de l’Estat i no un dret inalienable dels catalans. Catalunya passaria a ser l’únic territori sense autonomia i dependria de Madrid, bé directament o per via interposada a través d’un virrei. Aquest extrem certificaria la mort de l’estat autonòmic, que va ser dissenyat precisament per encabir les aspiracions catalanes. I, en última instància, seria la mateixa Espanya del 78 la que hauria fracassat. En una estranya carambola de la història, el moment en què Puigdemont entregués les claus de la Generalitat, Catalunya passaria a ser a ulls de tothom una colònia. I, per tant, a tenir dret a l’autodeterminació.