Núria Cuenca, l'arma negociadora d'Aragonès

Barcelona“Has de negociar amb la Cuenca? Que no et passi res!” Amb aquest missatge, un representant de Junts per Catalunya amb passat al Govern alertava recentment un dirigent del PSC sobre el que li esperava quan arribés a la plaça Sant Jaume per trobar-se amb la secretària general de la Presidència, Núria Cuenca. Una negociadora “dura”, segons expliquen una desena de fonts consultades per l’ARA, i una de les persones que concentra ara mateix més poder al Palau de la Generalitat. Sempre en un segon pla i esquiva al focus mediàtic, per les seves mans han passat la negociació dels pressupostos de la Generalitat, la dels Jocs Olímpics d’Hivern i, ara, les converses amb el govern espanyol per la B-40. “No hi ha un gran projecte de govern que no acabi a les seves mans”, apunta un company seu dins de l’executiu.

¿Però qui és Núria Cuenca i com ha arribat a convertir-se en peça clau de l’administració Aragonès? “Té una doble condició que la fa valuosa: coneix perfectament Esquerra i també la maquinària de la Generalitat”, respon un company de files. Nascuda a Barcelona el 1979 i llicenciada en dret, la seva trajectòria al partit comença ben aviat, quan entra a les joventuts republicanes que en aquell moment presideix precisament Pere Aragonès. Tots dos entrecreuaran els seus camins diverses vegades abans de treballar colze a colze a Palau. Al Parlament, quan Aragonès entra com a diputat, ella és assessora jurídica del grup parlamentari. Però serà anys més tard, durant la pandèmia, quan Cuenca cridi definitivament l’atenció de l’ara president de la Generalitat.

En el pitjor de la crisi pel covid-19, a ella li toca, com a secretària general d’Educació, donar la cara davant d’episodis com la falta de portàtils per als alumnes. Serà un dels pocs moments en què Cuenca, que defuig l’exposició pública, haurà d’afrontar rodes de premsa i tractar amb els mitjans. De portes endins, però, és una de les veus que més batallen per reobrir les escoles, enfrontant-se amb qui calgués. “Va de cara, defensa les seves opinions i planteja les coses obertament”, resumeix algú que ha passat hores discutint-hi.

El xoc inicial amb Sabrià

El seu paper en aquell temps és clau quan Aragonès i la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, comencen a conformar l’equip amb què arribaran a Palau. El president de seguida posa sobre la taula el seu nom. A la plaça Sant Jaume es retrobarà amb un antic company, Sergi Sabrià, amb qui a la universitat havien format part del Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) en una etapa en què també hi era Carles Mundó. Tot i això, els inicis a Palau entre tots dos no són fàcils. Els caràcters xoquen. “Quan convé, treu el geni”, admet un testimoni d’aquelles primeres enganxades que, tanmateix, subratlla que de seguida l’engranatge comença a funcionar. Tots dos són fixos en les reunions que celebren els dilluns a la una del migdia, el que s’autodenomina com “el nucli de Palau”, i en les quals també hi són Aragonès i Vilagrà. “El Sergi fixa el destí, i ella s’encarrega de trobar el camí”, exposa un bon coneixedor de les bambolines del Pati dels Tarongers.

“El president confia en ella, tenen línia directa per WhatsApp”, explica l’entorn d’Aragonès. És ella qui s’encarrega de governar el sottogoverno –Cuenca condueix els consells tècnics dels dimarts a la tarda, quan es reuneixen els números 2 de tots els departaments– i sovint hi arriba amb missatges del president. L’últim, que totes les conselleries se centrin en l’execució pressupostària per compensar el retard de tres mesos en la seva aprovació. Des que Junts va deixar el Govern, aquestes reunions són més senzilles, però durant mesos Cuenca era qui, amb l’aleshores secretari general de Vicepresidència, Ricard Font, havia de llimar les no poques diferències entre Junts i ERC perquè la màquina rutllés.

El seu rol en els pressupostos

Les hores de debat amb Font ben segur l’han ajudat a afrontar les altres negociacions clau que han passat per les seves mans. També la dels pressupostos, que va ser tortuosa. “És tossuda negociant, però no inflexible”, apunten els que l’han tractat. “Sap llegir els tempos de la negociació. Sap molt bé fins on pot negociar i quan ha de deixar que siguin els caps qui decideixin”, afegeix un dirigent que hi ha hagut de dialogar. Aquesta virtut, opinen diverses fonts, li ve del seu profund coneixement de la idiosincràsia d’Esquerra, cosa que li permet detectar a temps els punts més controvertits. Un factor, però, que un altre dirigent que hi ha hagut de negociar li retreu: “Té un punt de comissària política”.

“Sota un semblant rígid, hi ha empatia i capacitat de negociació”, discrepa un altre dirigent de l’oposició que s’ha hagut d'asseure amb ella a la taula, que subratlla que molts cops és ella qui porta el pes de la negociació. Un company d’un altre partit que també ha hagut de barallar-s’hi ho corrobora: “La que mana és ella”. Aquesta ascendència, diu, és deguda a la seva línia directa amb Aragonès: “Tothom sap que la seva és la veu del president”.