La nova quota basca: I Catalunya?

Catedràtic d'Economia UPFL’aprovació, ahir, al Congrés de Diputats, de la quota basca per als pròxims cinc anys posa damunt de la taula totes les contradiccions del model territorial de l’Estat. La nova quota és 225 milions anuals inferiors a l’anterior. També han aprovat retornar, en el mateix període de temps, 1.400 milions d’euros de sobreestimació històrica de la quota. Posat en proporcions catalanes (la població del País Basc representa el 29% de la catalana), significaria augmentar el finançament de la Generalitat durant cinc anys en més de 1.700 milions d’euros anuals, un 10% més de l’actual transferència pel model de finançament. És lògic que molts s’indignin amb el tractament privilegiat que obtenen els bascos. Els seus recursos públics per al finançament autonòmic són més del doble que la mitjana estatal. Si durant molt de temps s’havia dit que el privilegi fiscal basc era poc important perquè el País Basc era petit, actualment la intensitat del sobrefinançament és tal, que el seu volum ja és equivalent a tot el finançament que obté la Junta d’Andalusia per damunt del que deriva del seu nivell de PIB -la solidaritat interregional.

El PP defensa sense complexos la rebaixa de la quota basca perquè és la contrapartida del suport que ha donat el PNB als pressupostos estatals. Rajoy i Montoro es limiten a dir que el règim foral és constitucional, i que tot el que es faci dins de la Constitució és admissible. Ens voldrien fer creure que nosaltres podríem fer el mateix, quan tots sabem que no és cert. Quan els grups catalans han demanat “més” (el “més” pot ser diners, principis, drets, competències o, simplement, el compliment de pactes), per constitucional que sigui aquest “més”, es forma una aliança dels partits nacionalistes espanyols, encapçalada pel PP, per impedir les pretensions catalanes. En canvi, les peticions basques són sempre legítimes. I si calen els vots, s’atenen les peticions, especialment les econòmiques. Els independentistes i Podem i les seves confluències -tret de Compromís- també han votat a favor de la quota basca. Han usat un altre argument: tots volem ser com els bascos, però per això no hem de votar en contra sinó demanar el mateix tracte. Entre els diputats d’ERC i del PDECat, que també han de patir contradiccions importants, compta la tradició que els partits bascos i catalans es donin suport mutu. Podem apuntar que els partits bascos compleixen la seva part però no exclouen mai obtenir tractes bilaterals favorables amb Madrid. Ahir ERC i el PDECat segur que també van pensar que disposar de concert econòmic i, en conseqüència, negociar bilateralment una quota de liquidació amb el govern de l’Estat, ha estat una aspiració catalana i no seria una mala solució al conflicte amb Espanya.

Negociar com els bascos, disposant de la clau de la caixa, és molt millor. Ells han pogut esperar anys que arribés l’ocasió d’un acord, que els pacifica la seva relació amb l’Estat, diuen que per quinze anys. Però per mantenir aquest llarg pols negociador cal disposar de recursos propis. La Generalitat no ha disposat mai d’aquesta capacitat. D’aquí plora la criatura.