El nou finançament que pot esdevenir

El sistema de finançament autonòmic vigent, lluny de qualificar-lo jo de model, no crec que es pugui considerar bo i virtuós. Almenys a hores d’ara, des de l’òptica de les forces polítiques i de l’opinió pública dominant a Catalunya. Potser va ser útil en el passat, durant l’avenç d’una descentralització territorial a la qual es va invitar, fins i tot, les províncies que no veien ni la necessitat ni la conveniència de l’autogovern, més enllà de no voler ser menys que els catalans. En tot cas, no és un sistema de finançament bo, en el sentit de ser útil per resoldre l’intent de reencaixar Catalunya a l’estat espanyol. Mantenir, amb lleugeres modificacions, el sistema actual, amb Catalunya dins el règim comú, no crec que sigui avui possible. Escalo a continuació el nou finançament que pot esdevenir de menys a més potència descentralitzadora.

Comencem amb la reforma de mínims: assegurar l’ordinalitat, centrant l’anivellament en un sol fons, el Fons de Garantia de Serveis Bàsics "essencials i fonamentals", com diu la llei –no, per tant, de tots els serveis de benestar que a una comunitat se li puguin ocórrer–, i sense incrementar el percentatge actual de cobertura (el 75%). Amb un anivellament fet sota una regla transparent; per exemple, la cessió de la progressivitat fiscal a l’IRPF sota recaptació normativa. Els recàrrecs continuen essent nets per a qui els imposi, però se cedeix la diferència entre la recaptació fiscal efectiva respecte de la base de renda relativa de Catalunya dintre de l’Estat. I allò que l’Estat aportava a la resta de fons i subfons, que es reparteixi segons la capacitat fiscal relativa, fet que mantindria l’ordinalitat.

Afegim: passar de la cessió del 50% a una cessió del 100% de l’IRPF, tot mantenint la legislació estatal aprovada per tothom en el Parlament espanyol, i sota el pacte de cessió de la seva progressivitat fiscal normativa, com abans dèiem. Una regla robusta (la solidaritat és personal) i dinàmica, i no manipulable en el temps; si es perd renda relativa, baixa l’aportació solidària.

Més: el consorci tributari sense les claus de la caixa; aquestes s’exigeixen per malfiança. Altrament, es podria externalitzar la recaptació (agencialitzar) totalment. Però si es parla de consorci, ha de ser-ho de veritat, amb un òrgan de govern en què un no fa si l’altre no accepta, i amb una gestió compartida amb la cessió per meitats de mitjans i de personal transferit.

Continuem: sota el sistema de població ajustada actual, primer fer-hi entrar les diputacions forals, i ajustar-la d’una vegada pel cost de vida relatiu. Això suposaria, d’un sol cop, entorn d’un 10% més de recursos, destinats als beneficiaris que pateixen aquest cost. I caldria convèncer la resta de comunitats autònomes que menys recursos no és realment menys en capacitat de compra als territoris de menor cost relatiu. Complicat.

Seguim: repliquem per a Catalunya els concerts forals. La Generalitat ho recapta tot, inclòs l’impost de societats –que l’Estat, ara, diu que no és transferible–, i per als impostos indirectes la recaptació preval sobre els índexs d’imputació actuals, i supòsits diversos d’incidència fiscal. Amb quota solidària, com va oferir el president Mas en el seu dia, o sense quota solidària efectiva, com en el cas dels bascos.

Finalment, l’escenari en què s’assumeix tota la recaptació tributària (les claus de la caixa) de manera excloent, per tots els conceptes (fins i tot d’empreses públiques i consorcis), i s’acorden les competències que en cada moment es vulguin participar amb l’Estat; i, de nou, amb quota de solidaritat o sense. Supòsit d’independència amb tots els pros i contres en la generació, o pèrdua, de renda i riquesa de Catalunya.

Dossier El debat del finançament

Següent

Els mínims desitjables del finançament

Anterior

La importància de no tenir en compte la paritat de poder adquisitiu

Vés a l’ÍNDEX