Notable diferència jurídica entre el cas català i el basc
Ibarretxe, a qui el TC va anul·lar la consulta, va fer una llei ‘ad hoc’ i no tenia competències
Professora de Dret Administratiu UB i Membre del Col·lectiu PragaLa llei basca 9/2008 (posterior al pla Ibarretxe, la proposta de nou estatus polític aprovada el 2004) va servir per convocar i regular una consulta ciutadana per preguntar sobre l’obertura de negociacions per arribar a un acord sobre l’exercici del dret a decidir i un diàleg sobre el final d’ETA i va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional pocs mesos després. Els catalans han sigut convocats a les urnes amb una pregunta sobre el futur col·lectiu. El decret de convocatòria i la llei que la regula també han sigut impugnats al TC, que preveu utilitzar els mateixos arguments per tombar-la. ¿Hi ha diferències substancials entre els dos casos? Des d’un punt de vista jurídic, almenys quatre.
1. La competència estatutària
L’Estatut de Gernika (1979) no atribueix al govern basc competència expressa en consultes populars, tal com recorda la sentència. En canvi, l’article 122 de l’Estatut de Catalunya vigent, el del 2006, sí que atribueix competència exclusiva a la Generalitat sobre consultes populars no referendàries, i aquesta és una competència avalada en la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Per tant, la llei catalana sobre consultes populars no referendàries desenvolupa una competència estatutària reconeguda.
2. Una llei singular versus una llei general
La llei basca era “de cas únic”, ja que convocava i regulava la consulta alhora, tot establint una relació intrínseca entre el procediment i les preguntes formulades. La sentència del TC va declarar inadequat el procediment per a les preguntes que volien formular. En canvi, la convocatòria catalana s’empara en una llei general que és aplicable a qualsevol consulta popular no referendària. No es pot jutjar la llei a partir de la pregunta. L’anàlisi de constitucionalitat s’ha de fer de manera separada. Si es considerés que el decret no s’ajusta a la llei de consultes catalana el problema seria de legalitat, no de constitucionalitat.
3. Les diferències entre referèndum i consulta popular no referendària
Les característiques essencials que distingeixen un referèndum d’una consulta popular no referendària les va fixar el TC en jutjar la llei basca: un referèndum és una crida al cens electoral feta d’acord amb el procediment i les garanties electorals i, en la mesura que la llei basca reunia aquests trets essencials i, per tant, la competència corresponia a l’Estat, la va declarar inconstitucional. En canvi, la llei catalana no utilitza cap d’aquests elements: crea un registre de població diferent del del cens (obrint la possibilitat que els majors de 16 anys, els nacionals d’estats membres de la UE que acreditin un any de residència i els de tercers estats que n’acreditin tres puguin participar en aquest tipus de consulta) i regula un procediment, uns òrgans de control i unes garanties específiques i diferents de les previstes en la legislació electoral. La llei expressament preveu que les consultes s’han d’inscriure en l’àmbit de competències de la Generalitat o dels ens locals i que tenen caràcter consultiu, no vinculant. El decret de convocatòria desenvolupa la llei i determina la pregunta sotmesa a votació, els col·lectius cridats a votar, les modalitats i el període de votació i les regles específiques de la consulta, sempre de manera diferent de la legislació electoral.
4. L’objecte de la pregunta i la reforma constitucional
Tot i que en la sentència basca el TC afirma que no es pot preguntar per altres vies sobre qüestions que farien necessari un procés de reforma o revisió constitucional, en la sentència que va anul·lar la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya del gener del 2013 ho va matisar i va admetre que es poden dur a terme actuacions preparatòries i de defensa del dret a decidir (que considera una aspiració política legítima) dins de l’actual marc constitucional per, posteriorment, iniciar un procediment de reforma constitucional. Recollint aquest criteri, l’article 2 del decret de convocatòria fa referència expressa al caràcter merament consultiu de la convocatòria als efectes que la Generalitat pugui exercir amb ple coneixement de causa la iniciativa legal, política i institucional que li correspongui (per exemple, iniciar un procediment de reforma constitucional). La consulta convocada, per tant, es podria qualificar d’actuació preparatòria o de defensa del dret a decidir.
En conclusió, el Parlament, el govern de la Generalitat i el president Artur Mas sembla que han tingut molt present la doctrina constitucional, tant la de la sentència basca com la de les sentències de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la declaració de sobirania del Parlament. Per tant, es pot afirmar que, en contraposició al cas basc, que algunes informacions assenyalen com a clau, el català té, a més d’un gran suport polític i social acreditat en les eleccions, una llei i una convocatòria amb sòlid ancoratge constitucional.