“Només he votat dos cops: al referèndum de l’OTAN i a l’1-O”

BarcelonaAvui fa tres anys en Ricardo Merino va fer una cosa que no acostuma a fer mai: votar. “Per la meva ideologia anarquista, no voto mai, perquè el meu model de societat no passa per un estat”, aclareix aquest combatiu i veterà anarcosindicalista de 56 anys de la CGT. L’últim cop que va passar per les urnes va ser fa més de trenta anys, concretament el 12 de març del 1986, en el referèndum per ratificar la permanència d’Espanya a l’OTAN. Tenia 22 anys. Des d’aleshores cap contesa electoral havia atret la seva atenció i ni tan sols les crides al vot útil per frenar la dreta l’havien fet canviar d’opinió.

“En l’1-O vaig decidir participar-hi perquè el format també era de referèndum i per l’autodeterminació dels pobles, un dret que recull el moviment llibertari”, exposa Merino. No va ser l’únic motiu que el va portar a un dels instituts que es va habilitar com a col·legi electoral a Santa Margarida de Montbui, on viu. “La repressió que estava patint el poble català, la pressió dels mitjans i el fet que estigués prohibit em van empènyer a participar-hi”, admet. Ho va decidir només uns dies abans perquè tenia recels sobre qui liderava el Procés. I va estar a punt de no fer-ho. “Vaig anar-hi a les 11 però hi havia una cua d’una hora i mitja pels atacs informàtics que estaven rebent. Però havent dinat els meus fills grans em van animar a votar”, remarca. No amaga que ho va fer afirmativament: “Vaig votar a favor del poble oprimit i en contra del règim del 78, i en el meu entorn de militància la majoria també van participar-hi i van votar que sí”, revela. No ho va fer perquè sigui independentista: “Que Catalunya sigui independent tant me fa, perquè jo, com la resta d’anarquistes, no vull un estat, però vaig votar que sí com a esmena al sistema”.

Merino veu paral·lelismes en les dues úniques votacions en què ha participat. “El referèndum de l’OTAN es va guanyar a Catalunya però es va perdre a l’Estat, i l’1-O vam guanyar però vam perdre una batalla que encara continua”. Aquell dia, el seu fill gran, que té 27 anys, se’l va passar l’institut: “Ens hi vam quedar per evitar que els Mossos el tanquessin i pels falsos avisos que la policia venia”.

Simpatitzant però no militant anarquista, defineix la jornada com una victòria de l’autoorganització popular. “L’1-O va ser del poble i marca el camí cap a una democràcia més popular”. Com el seu pare, també va votar i ho va fer pel sí: “Crec en un canvi, i tant de bo fos a nivell mundial, però aquest canvi només s’estava oferint a Catalunya”, explica abans d’explicar que només ha votat en les últimes catalanes, en què ho va fer per la CUP, i a les espanyoles, per Podem, tot i que en aquest cas no n’està gaire orgullós perquè no veu cap canvi.

El paper de la CGT

El seu pare opina que l’autodeterminació no arribarà de la dreta. “El poble català no serà mai independent si ho abandera la burgesia catalana, que es va veure arrossegada a liderar el Procés per supervivència política”, ressalta. Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT, admet que la implicació de l’espai postconvergent i empresarial en el Procés causava recels al principi. “Hi havia una desconfiança cap als partits de les retallades i que ens han colpejat i enviat a la presó. Això causava desorientació al moviment, però l’anarquisme sempre ha defensat el dret a l’autodeterminació i la repressió prèvia a l’1-O fa que ens hi anem implicant”. Els escorcolls de la Guàrdia Civil a empreses buscant material provoca una allau de posicionaments en contra de la repressió de seccions i federacions del sindicat. “El 20-S molta gent conflueix al carrer, sobretot a la seu de la CUP”. En aquest context, la matinada del 21 de setembre el secretariat permanent de la CGT va moure fitxa registrant un preavís de vaga general per al 3-0, condicionat a la ratificació del comitè confederal. “Va ser una maniobra inèdita perquè sempre prenem les decisions de baix a dalt, però per terminis l’havíem d’entrar aquell dia”, argumenta Ermengol, que revela que hauria presentat la dimissió si les bases no haguessin validat la vaga. Tot i generar perplexitat el procediment, al cap d’uns dies una majoria de dos terços va ratificar l’aturada. “La implicació creix a mesura que avancen els dies i l’1-O gent obertament contrària a la vaga general surt al carrer”, subratlla el màxim dirigent de la CGT. “L’1-O té la virtut d’interpel·lar un segment exclòs del Procés, i això es veu a la vaga”, conclou Gassiot. “Amb els piquets érem tres cops més gent que en una vaga general laboral”, corrobora Merino.

La CNT, l’altre gran sindicat anarquista, tampoc es va mostrar equidistant amb l’1-O, malgrat que part dels seus militants sempre han tingut una actitud hostil cap a l’independentisme. Prova d’això és que el 20-S el comitè confederal, el màxim òrgan estatal, es va posicionar en defensa del dret a decidir recordant que la CNT “sempre s’ha mostrat favorable al dret a l’autodeterminació dels pobles en els seus acords congressuals” i que no trobaven “raons per replantejar” la seva postura “en el cas del referèndum català”. Un posicionament al qual se sumava dos dies més tard la federació catalana i balear amb un comunicat en defensa del dret d’autodeterminació del poble català contra un Estat que van titllar d’“autoritari i postfranquista”.

La CNT, pilar de la mobilització

Marcel Surinyach, de la CNT d’Olot, destaca que aquests posicionaments i el fet de sumar-se a la vaga general demostren la implicació del sindicat. “La majoria de militants hi van participar, però això no vol dir que no hi hagués alguna secció local més reticent”, reconeix Surinyach. No va ser el cas de la capital de la Garrotxa: “La CNT d’Olot va ser present ocupant escoles perquè l’ANC i Òmnium ho refusaven en un principi, el 3-O va organitzar els piquets a empreses i botigues i els talls de carretera a la comarca, com el del túnel de Bracons, on s’hi van arribar a aplegar més de 300 persones”, explica. “Si no hagués sigut per la CNT i la CUP, només s’hauria llegit un manifest al balcó de l’ajuntament aquell dia”, critica. El protagonisme dels cenetistes olotins en les mobilitzacions va quedar evidenciat amb la creació del CDR al local de la CNT i el fet que passés a denominar-se ADL (Assemblea per la Defensa de les Llibertats), l’únic que no tenia les sigles dels comitès. Lluís Riera, militant de la CNT i regidor de la CUP a Olot, explica que “l’anarquisme pur i dur no creu en l’estat, però molts militants nostres s’hi van acabar sumant i votant per primera vegada com una baula d’autoorganització popular”.

Miquel Goméz, membre d’Embat, una les dues grans organitzacions anarquistes amb la FAC, confirma que la implicació va anar creixent. “Ens va costar creure’ns-ho, però a partir del 20-S vam veure que la cosa anava de debò i la majoria de la gent va participar-hi d’una manera o altra, sumant-se en alguns casos als CDR perquè és el poder popular que es defensa”. També la majoria del seu entorn va dipositar la papereta en una urna. “Jo vaig votar i la majoria de llibertaris que conec també, perquè era un acte de desobediència contra l’Estat”. De reticències també n’hi havia: “Alguns històrics ho veien com un tripijoc del catalanisme per aconseguir el control de la situació”, subratlla. Aquell 1 d’Octubre, però, l’anarquisme majoritàriament va sortir al carrer i, per un dia, va passar per les urnes.