L'aniversari de la Constitució s'ha celebrat l'endemà de la crisi entre Podem i Sumar i en ple debat sobre si s'hauria de reformar i en quins punts, però amb zero expectatives que es pugui dur a terme qualsevol modificació. El problema és que la Constitució s'ha convertit en arma llancívola de la política espanyola –només cal veure com s'acusaven ahir Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo d'incomplir-la– i no hi ha manera de saber del cert què opina la ciutadania. Aquest dimecres explicàvem que el CIS evita fer una pregunta directa sobre la valoració de la Constitució des del 2012, quan els que estaven descontents amb la carta magna van superar per primer cop els satisfets. Es tracta d'un fenomen que ja s'ha reproduït amb la monarquia, on l'apagada estadística s'aplica des del 2015, just quan els escàndols del rei emèrit van començar a sortir a la llum pública.
D'alguna manera, l'Estat actua com l'estruç, amaga el cap sota terra (o sota l'ala) i ignora el problema. Com que no hi ha dades que demostrin que existeix aquest problema donem per fet que no n'hi ha cap. Aquesta actitud infantil, però, no solucionarà res. Com més temps passi sense que s'afronti un debat seriós sobre la Constitució, més alta serà la desafecció de la ciutadania. En llocs com Catalunya o Euskadi, on sí que s'han fet enquestes, és evident que la carta magna rebria avui un suport molt minoritari.
Ara bé, cal anar amb compte amb qualsevol intent de reforma perquè hi ha un risc clar d'involució. Ara mateix hi ha al Congrés una formació política d'extrema dreta, Vox, que qüestiona aspectes bàsics del pacte constitucional com ara el dret a l'autogovern de les comunitats autònomes. Si s'encetés el meló, la dreta pressionaria per centralitzar competències i posar límits a l'autogovern i al reconeixement nacional. Fins i tot el terme "nacionalitats", fruit del pacte de la Transició per referir-se a les nacions històriques, està avui en discussió.
També és cert que, en un context en què el PP ni tan sols compleix amb el mandat constitucional de renovar el CGPJ, és completament il·lusori pensar que hi pot haver alguna cosa més enllà de canvis superficials. Però fins i tot un canvi com fer desaparèixer la paraula disminuït del text legal porta anys estancat. És el mateix que passa amb la preferència masculina en la línia successòria a la Corona. En la política espanyola s'ha instal·lat una mena de temor reverencial a canviar la Constitució, i alguns en parlen com si fossin les taules de la llei. En alguns casos, com el de José María Aznar, es tracta de nouvinguts a la causa, ja que de joves n'eren molt crítics. Els semblava massa avançada, esclar.
Sigui com sigui, la Constitució espanyola no compta avui ni de lluny amb el suport que havia tingut als anys 80 o 90, i ha acabat convertint-se en un tabú. En lloc d'acceptar la reforma com una pràctica habitual en democràcia, justament per assegurar la pervivència dels textos legals, a Espanya el trencament dels consensos bàsics ha portat a fossilitzar la Constitució i a allunyar-la de la població. A la llarga, però, els problemes que no resols avui t'acaben esclatant a la cara.
