Tomàs Molina: "Els companys de TV3 em van dir: «Ja saps on et fots?»"

BarcelonaHa estat un dels fitxatges polítics més sorprenents dels últims temps. Tomàs Molina (Badalona, 1963), meteoròleg des de fa 38 anys a TV3, serà el número 2 d'Esquerra Republicana a les pròximes eleccions europees.

Quan li fan formalment la proposta?

— Sona poc científic, però crec molt en la divina providència, i han anat passant coses. Fa quatre anys que estic fent la tesi doctoral en comunicació del canvi climàtic, i això m'ha obligat a reflexionar. Aquest món necessita una governança que ha de canviar respecte del que s'havia fet sempre. I quan vaig conèixer Laura Vilagrà jo ja pensava que potser havia de fer el pas.

Com és la conversa clau?

— Asseguts a la plaça de la Catedral, fent un cafè. Li vaig dir el que estava pensant. I ella va dir que hi érem a temps. La conversa definitiva ja va ser amb els que més manen. Un dia amb Oriol Junqueras i un altre amb el president Aragonès.

Diu que es presenta per fer front a l'emergència climàtica.

— A l'adaptació, a la necessitat imperiosa d'adaptar-nos a aquests canvis.

I això com es fa?

— És complex. L'adaptació és el motor de la mitigació. Al nostre costat les coses s'espatllen, ho veiem per exemple amb els agricultors si no plou i no poden regar. Què hem de fer? Se’ls pot donar alguna ajuda, però molt probablement hauràs de canviar la manera com es rega. Sabem que no es podrà donar a tothom perquè no hi ha prou diners, però cal planificar.

Totes les enquestes pronostiquen que el PP guanyarà les eleccions i que hi haurà un augment de l'extrema dreta. En aquest context veu possible un pacte verd europeu?

— Sí, perquè jo crec en el sentit comú. A tothom, sigui del partit que sigui, quan és a casa seva el pica un mosquit tigre. I aquest mosquit és el vector de malalties tropicals.

Si escoltem Von der Leyen veiem que el pacte verd està en retrocés.

— Però el Parlament Europeu no és com aquí: allà els socialistes i populars són capaços de fer coses junts. Fins ara el pacte, les inversions i l'orientació eren per a la reducció de les emissions. I crec que la manera com s'ha plantejat és errònia, perquè de seguida es posa la culpa en el ciutadà: no pots tenir aquest cotxe, no pots tenir aquest tractor.

I com s'ha de fer?

— Per l'adaptació. Si tu veus el mosquit tigre o veus que el teu camp no es pot regar, busques les solucions al teu problema i ja t'impliques en reduir. Hi ha d'haver ajudes, però no l'obligació ni que el sistema t'amenaci i et coaccioni dient que el 2050 no podràs fer tal cosa. No s'ha d'amenaçar el ciutadà, perquè no és el culpable.

Per reduir les emissions hi ha una qüestió fonamental, que és l'aposta per les renovables. I Catalunya en aquest sentit és a la cua d'Espanya. Què s’ha de fer?

— A Catalunya cada vegada més sovint hi ha comunitats elèctriques locals, persones que s’ajunten com si fossin la seva companyia elèctrica. Posen plaques i s’organitzen. Potser va més lent, però és estructural perquè la societat s’adona de la necessitat d'aquest canvi. Si tu prens una gran decisió i no està prou ben acceptada, la societat se't posarà davant i allò acabarà costant que passi.

¿I és suficient o calen projectes més grans, com el parc eòlic de Roses?

— L'objectiu màxim és reduir les emissions, i és evident que s'han de fer parcs eòlics, em sap greu. La meva filla viu als Països Baixos, i allà, miris on miris, està ple de bolets. Jo veig bé els parcs eòlics.

El govern d'Esquerra ha renunciat al Jocs d'Hivern. Què li sembla?

— S'ha d'arribar a acords de país. ¿Com hauria millorat el tren a Puigcerdà o a la Seu amb els Jocs? Hauria millorat. Aquestes inversions s’hauran de fer, veurem com i quan. Els Jocs ja eren difícils amb el canvi climàtic en aquest moment, i com més anys passin menys factibles són.

Un altre gran tema europeu és la guerra a Ucraïna. Està a favor d'augmentar la despesa militar?

— No podria significar-me. Soc dels que diuen que els polítics sempre parlen del que no entenen i no seré jo qui ho faci.

Vostè es pot trobar assegut al Parlament Europeu i li tocarà votar sobre aquesta decisió.

— Però aleshores m’informaré.

¿Els electors no tenen dret a saber què en pensa el representant d’Esquerra?

— Probablement sí, però m'he de formar més. Som un equip on hi ha la Diana Riba, que té més mili que jo i que me n'ensenyarà. A mi no m'agraden les guerres. Jo soc un clàssic d'aquesta esquerra catalana que sempre ha sigut pacifista, feminista i de sentit comú, i en aquesta línia seguiré.

Veu possible la independència?

— Algun dia. Portem 300 anys, per tant no és una febre, és un sentiment i una convicció de país. Hem de fer-ho més bé, el que està clar és que no passarà si ens barallem tota l’estona. Hem d’aconseguir un clima entre els independentistes que sigui de treballar conjuntament de veritat i involucrar també els que no ho siguin.

Qui és la primera persona de TV3 amb qui parla de marxar a la política?

— Amb els meus companys fem un sopar cada equinocci, i els vaig dir el que m’estava passant pel cap. Tots em van dir: saps on et fots? I jo els hi vaig dir: però em deixeu o no em deixeu? I la resposta va ser: tu mateix.

El consell professional de TV3 afirma que la seva decisió no contribueix a la imatge d'independència de TV3. Com ho veu?

— El cap del comitè professional em va venir a buscar abans de publicar aquell escrit per avisar-me que el feien. Què puc dir? És el meu comitè, i jo mai diré res de la televisió de Catalunya. Em sap greu, ja està. He mirat de fer-ho tan bé com he pogut. Crec que m'he de presentar, i em fa il·lusió arreglar coses. 

¿I creu que queda malmesa la imatge d'independència de TV3?

— Vaig deixar de sortir abans que se sabés. Jo he intentat fer-ho el màxim de pulcre possible. Jo sempre he tingut una màxima, i és que el que importa és que un senti per dintre que no ha pecat o que no ha fet res malament.

Creu que entrarà?

— Espero que sí. I em fa il·lusió.

Si entra al Parlament Europeu són 5 anys, vostè es plantaria amb 65. El més probable si entra d’eurodiputat és que no torni a la televisió?

— Sí, està clar, perquè ja tindré una edat que ja no m'hi voldran. Estaré jubilat, no? Per tant, el moment vital també m’ha fet pensar que ara és el moment, encara que tothom em digui: ja saps on et poses? I recordo un company meu de la BBC que em deia: tu fas caritat? Jo no vaig entendre la pregunta. I em va dir: la societat t’ha tractat bé, no? Notes que la gent t’estima. No creus que tens un deute? Doncs ara potser és el moment.