Yolanda Díaz: "No m'agraden els lideratges messiànics i masculinitzats"

MadridYolanda Díaz (Fene, la Corunya, 1971) rep l'ARA a la seu del ministeri de Treball i Economia Social unes hores abans de desplaçar-se fins a Catalunya per presentar el seu nou projecte polític, Sumar. Aquest dissabte serà a Sabadell, on abordarà la reforma laboral, un dels projectes insígnia del seu ministeri.

Aquest dissabte serà a Catalunya per presentar el seu projecte polític, però abans m’agradaria que s’autodefinís una mica, ja que per a alguns vostè és una comunista perillosa i per a altres una socialdemòcrata...

— Soc una dona progressista gallega que té una visió plurinacional, pluricultural, plurilingüista del país. No m'agraden les etiquetes, soc transfronterera i polièdrica.

Però vostè ve del món de l’esquerra i sap el que és presentar-se en unes eleccions i treure l'1% dels vots amb IU.

— Jo he sigut candidata amb el 0,9%. I una dona que ha sumat i ha creat a Galícia la primera Alternativa Galega d’Esquerda. El primer cop des del franquisme que confluíem forces independentistes i de la cultura federalista o confederalista. És de la cultura d’on provinc, i m’hi sento molt còmoda.

¿Amb l’etiqueta de comunista concretament s’hi sent còmoda?

— Jo soc filla d’un pare lluitador antifranquista, d’una cultura que representa el més digne del nostre país, de grandíssims intel·lectuals, també a Catalunya.

¿A Catalunya seria una psuquera?

— De manera total i absoluta. I amb el que representa Catalunya, que és diversa, el PSUC ha sigut una part essencial de la cultura catalana.

Expliqui’ns una mica què presentarà aquest cap de setmana a Catalunya. Què és Sumar?

— Sumar és un moviment ciutadà teixit a moltes mans sense etiquetes. Pretén una cosa fonamental, i és que la ciutadania obri una enorme conversa amb el seu país, s'hi retrobi, el reescrigui i doni solucions polítiques als problemes que tenim, que són gravíssims. I si quan arriba el moment decidim convertir-nos en un projecte electoral, ho farem amb alegria i entusiasme. Però aquest moment no ha arribat.

En què s’assemblen Sumar i el naixement de Podem, o en què es diferencien?

— Sumar neix ex novo, de manera artesanal. Mai s’ha fet res igual. Fer un partit polític, jo que n’he fet molts a Galícia, és molt fàcil. Això és més difícil, fer un projecte de país prenent-s’ho seriosament. Perquè de vegades generem frustracions perquè prometem unes coses tan elevades que és molt difícil complir-les, primer perquè necessites una correlació de forces determinada, i després perquè la societat t’ha d’acompanyar.

En el seu espai polític, veníem d’un lideratge molt fort de Pablo Iglesias. Quin tipus de líder és Yolanda Díaz?

— Crec que Yolanda Díaz és la mateixa que fa deu anys. Això vol dir que soc una dona amb unes conviccions molt profundes, soc de veritat, i soc molt respectuosa. Al meu equip ningú no pensa igual que jo, afortunadament. Sempre he defensat lideratges feministes, tinc cura de la gent, no només del meu equip, també dels entramats socials amb els quals treballo. No m’agraden els lideratges messiànics, no m’han agradat mai, no soc així, soc més humil, soc una dona amb dubtes enormes. No crec en lideratges messiànics ni em semblen especialment democràtics.

¿En la política espanyola hi ha hagut massa lideratges messiànics?

— Sí. No em sento còmoda amb els lideratges messiànics, no comparteixo els lideratges masculinitzats, patriarcals, jeràrquics. No m’agrada que em diguin cap, com li deien a un dirigent de la Unió Soviètica.

Vostè s’asseu al costat del seu capal Congrés, el president Pedro Sánchez.

— No el sento com un cap.

Quina relació hi té?

— Una relació magnífica. Sempre l’he tingut. Cada cop ens coneixem més, i li tinc molt de respecte. És probable que Pedro sigui més pròxim a aquesta altra manera de fer les coses que a la meva, però la relació és molt bona. Tenim coalició progressista per anys.

Sumar és un moviment ciutadà, però no sé si ha pensat en com encaixarà els partits en la segona fase del procés.

— Sumar no va de partits, no va de sigles, hi cap tothom. No demanem el carnet a ningú. Hi caben els professionals, les netejadores, les caixeres, ecologistes, feministes, pacifistes. La política és això, no és la disputa pel poder. No disputaré una llista electoral, ho he demostrat. No ho he fet mai i no ho faré.

Vostè coneix molt bé Alberto Núñez Feijóo. ¿És una persona moderada, en contraposició amb Ayuso o Casado?

— Té unes formes moderades, és gallec i som de clima suau. Però no és un moderat, és un ultra de l’austeritat. Però també és veritat que Feijóo no és el mateix que Ayuso, que seria una gran candidata de Vox. Feijóo és un gran adversari, i als adversaris, es diguin com es diguin, se’ls ha de prendre seriosament.

Sobretot si van per davant a les enquestes.

— Als adversaris se’ls ha de reconèixer per intentar guanyar-los. I Feijóo va guanyar amb una majoria absoluta aclaparadora l’última vegada.

Com s’afronta el fenomen de l’extrema dreta?

— Espanya ha canviat i em preocupa molt. He decidit, no sé si l’encerto o no, no polaritzar amb Vox. Ells van intentar polaritzar amb mi i no hi he entrat. Tinc la intuïció que s’ha de confrontar amb ells deconstruint-los i mostrant qui són, que són molt perillosos. Però és una conversa oberta i sense resoldre.

¿Recorda on era l’1 d’octubre del 2017?

— Era a casa del meu pare. I ho vaig passar molt malament, amb un dolor enorme. També em va afectar molt una altra imatge que vaig viure al Senat: l’aplicació del 155. Aquell dia vaig plorar.

I com va viure com a jurista el judici del Procés?

— Com a jurista crec que mai s’hi hauria d’haver arribat. Això no s’hauria d’haver judicialitzat mai. Em revolta, la frivolitat amb la qual el PP va presentar un recurs contra l’Estatut. Va ser una estratègia deliberada per convertir-ho en un conflicte. I ara Catalunya té un Estatut que no ha votat.

En la taula de diàleg s’està parlant de la reforma del delicte de sedició. Vostè és partidària de derogar-lo completament o acceptaria una rebaixa de penes?

— Bé, en això hem sigut clars, i Jaume Asens i els comuns ja fa molt de temps que en parlen. Però no per a Catalunya, és que són tipus penals que tenen disfuncions en el dret comparat europeu, igual que altres tipus penals que mereixerien una reforma. No soc una penalista, però crec que aquest tema ha de ser abordat, juntament amb altres reformes, com les injúries a la Corona. Acabem de derogar el 315.3 pel qual teníem 300 sindicalistes represaliats en el nostre país. Sense cap temor.

¿La reforma estarà a punt abans que acabi l’any?

— El govern d’Espanya està treballant en aquesta taula de diàleg i he de ser prudent. Però crec que fem molts passos que sovint no es posen en valor. Els indults són una realitat, i era un pas imprescindible.

El president Aragonès proposa ara un pacte de claredat similar al que proposaven els comuns fa uns anys. Creu que s’hauria d’abordar en la taula de diàleg?

— Primer de tot, respecte absolut pels catalans. Jo no els diré el que han de fer. Crec que hem d'avançar més en la taula de diàleg, però no em pertoca a mi dir-ho. Soc una persona que dialoga fins i tot amb el diable, que creu que es pot parlar de tot i s’asseu a les taules sense vetos.

Vostè no és independentista, però ¿entén que hi hagi gent que es vulgui independitzar d’Espanya? Per exemple, quan veu com funcionen les Rodalies.

— Ho entenc i ho he d’entendre, perquè soc demòcrata. I després, com voleu que no ho entengui, si soc d’una comarca sense connexió ferroviària amb la Corunya? A més, jo falo galego, i defenso la plurinacionalitat, el plurilingüisme i la pluriculturalitat. Ara bé, no soc independentista i vull que els catalans formin part del nostre país.

Però entén el greuge d’inversions, per exemple, amb Madrid?

— Si em preguntes si València, Catalunya i les Balears estan ben finançades et diré que no. S’ha de resoldre? Absolutament. La més mal finançada és València.

Com va veure els xiulets del 12-O?

— Els que xiulen el 12 d’Octubre no són tot Espanya. L’Espanya que jo veig és inclusiva, que puguis parlar català, gallec, èuscar, que puguis estudiar gallec a Extremadura. Per què la meva filla pot estudiar aquí a Madrid francès o anglès i no català?

I en aquesta Espanya que vostè dibuixa es podria fer un referèndum d’autodeterminació?

— Jo soc demòcrata. I crec que hem d’anar a models que facin créixer la participació ciutadana. I sense cap temor a res.

Però el debat de fons és: quin és el demos? ¿Catalunya té dret a decidir el seu futur?

— Si això es formulés jo diria la meva opinió sobre el demos, però jo el que veig és l’article 92 de la Constitució [permet fer referèndums consultius]. Hi ha una discussió entre juristes per veure com aplicar-lo, però això és dins de la Constitució.

Com afronta el govern la negociació dels pressupostos?

— Primer de tot deixi’m dir que és molt difícil dir no a aquests pressupostos, perquè és dir no a abaixar els impostos a les rendes inferiors a 21.000 euros, no a l’impost a les grans fortunes, a les retallades del PP…

Però també un 25% més d’inversió en Defensa…

— Sí, tenim una discrepància amb el PSOE que hem resolt d’una manera molt intel·ligent. El que vam negociar va ser que aquest increment no anés al sostre de despesa.

¿Ja han refet les relacions amb ERC després del xoc amb la reforma laboral?

— Jo tinc una relació magnífica amb ERC. Va decidir votar que no a la reforma laboral, i crec que va ser un error.

A què atribueix vostè aquest vot?

— Jo sé el que vaig oferir a ERC, però no ho diré perquè soc una senyora. I el que sé és que la reforma laboral està funcionant a Catalunya. Segur que hi ha fills de votants d’ERC als quals han fet indefinits.

¿S'abordaran les autoritzacions administraves pels ERO i es milloraran les indemnitzacions per acomiadament abans que acabi la legislatura?

— Això no hi és, al pacte de legislatura entre el PSOE i Podem, que no vaig negociar jo. També diré que el problema del mercat de treball espanyol no són les indemnitzacions, és la precarietat.

¿És partidària que l'impost a les grans fortunes sigui estructural?

— Sí. I defenso una reforma fiscal estructural dels ingressos públics. I això no va d'apujar o abaixar impostos, sinó de qui paga. El 80% de l’IRPF són les nòmines, i això no pot ser.

I qui no paga?

— Doncs les grans rendes i les grans corporacions.

¿Li preocupen les males previsions econòmiques de cara a l’any vinent?

— Vull transmetre que no deixarem caure ningú. Això és el que fa el PP. Per això torno a demanar des d’aquí a la patronal que torni a la taula de diàleg per parlar de rendes i salaris. Perquè la gent ho està passant malament.

Una última pregunta: vostè és vicepresidenta segona i, per tant, està en el nucli de poder de l’Estat. ¿Es veu com a presidenta?

— No penso aquestes coses. Però a mi el que m’agradaria seria que al meu país hi hagués una dona presidenta progressista, feminista i ecologista.

Tot això ho és vostè, no?

— Sí, i mare de la Carmela, i galega. Soc moltes coses.