"Jo no hauria dissolt CDC": Jordi Pujol conversa amb l'ARA en el 50è aniversari de la fundació del partit

BarcelonaJordi Pujol arriba amb cotxe al restaurant Olivé de Barcelona quan falten pocs minuts per a les dues del migdia. Porta americana i l’ajuda a avançar el seu bastó negre. Només entrar, decideix baixar amb ajuda per les escales en lloc d’esperar l’ascensor que porta al reservat on ha acceptat dinar amb l’ARA per parlar de Convergència. El partit ja extint que va impulsar el 17 de novembre del 1974 a Montserrat, ara fa cinquanta anys, i que ha governat la major part del temps a Catalunya després de la Transició. Des de llavors ha plogut molt: 23 anys de president Pujol; el tripartit; cinc anys més de governs de CDC; la deixa i l’ostracisme (amb el judici fixat per al 2025); la dissolució de Convergència; el Procés, i la progressiva restitució de Pujol a la vida pública amb la darrera trobada amb el president, Salvador Illa, com a colofó. Quina va ser la clau de l’èxit de Convergència, i del seu fracàs, són algunes de les preguntes que planen sobre el dinar. La trobada comença amb declaracions davant de càmera i continua sense micròfon durant més de tres hores, amb algun moment de dificultat per la pèrdua d’oïda de l’expresident. Són 94 anys.

La fundació

La vocació política de Jordi Pujol és prematura i té una imatge que l’escenifica. L’episodi del Tagamanent, encara sent un nen, on des del cim contempla la destrucció després de la guerra i aflora el concepte de “construir” Catalunya. Primer amb el "fer país", que significa fer activisme –amb la presó en ple franquisme–, i després amb el “fer política”. Pujol explica que opta per crear un instrument nou perquè considera que, després de la derrota a la Guerra Civil i la dictadura, cal una nova opció per a l’etapa de la Transició. El seu pare havia militat a ERC, igual que un dels avis. L'altre, a la Lliga. Ell reconeix que podia haver acabat militant a Unió (amb qui va acabar compartint coalició durant tota la seva trajectòria), però calien eines noves. Se situa al 1974 i Pujol desgrana: CDC volia beure de les grans famílies europees, de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, per articular el catalanisme en un instrument polític ampli. Convergència –el nom va ser idea seva– significava tenir “tendència a col·laborar”. ¿CDC era de dretes? La resposta de l’expresident és que no. Però tampoc d'esquerres. Convergència volia ser-ho tot alhora. La construcció nacional era, en realitat, el seu paraigua.

Sant Pancraç

CDC no havia de guanyar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Les esquerres representades pel PSC i el PSUC s’havien imposat als convergents a les municipals i espanyoles del 1979 i res feia pensar que aquesta tendència es trencaria. Ni el mateix Pujol. Només el president Tarradellas li havia suggerit que les coses podien anar de manera diferent. ¿I quina va ser la clau de l’èxit? Saber enviar el missatge que molta gent esperava, diu Pujol. La fórmula de la Coca-Cola la va descriure a l’article que ell signa a La Vanguardia el 12 de desembre del 1979, abans dels comicis. “Sant Pancraç, salut i feina”, s'hi deia, i ja era una resposta a un altre de publicat –Pujol i la dreta– que l’interpel·lava sobre les seves intencions. “El catalanisme polític –que ha de ser popular, que no pot ser només elitista–, és el que no supedita el bé del país a la lluita de classes ni als interessos econòmics de tal o qual sector. Ni a una ideologia [...]. Des del meu origen social es veu Catalunya com un tot”, escrivia Pujol l’any 79, davant l'estupefacció dels seus. "Em van dir quin desastre d'article! Però vam guanyar".

Manar

Després dels 43 diputats del 1980, Pujol obté tres majories absolutes seguides i continua presidint la Generalitat fins al 2003, però amb una progressiva pèrdua de suport. Guanya totes les eleccions en escons i en vots menys les darreres a què es presenta, el 1999, quan es manté primera força en diputats, però queda per la mínima després de Pasqual Maragall en nombre de sufragis. “Vam tenir èxit electoral”, es reivindica. ¿Però va manar massa ell? Potser, reflexiona. I què va passar amb Miquel Roca? “Jo soc roquista [...]. Mai ha deixat de fer-me costat”. La seva gran batalla interna per controlar CDC –també el finançament– i per si Convergència havia d’entrar al govern espanyol ha quedat del tot esvaïda amb el temps.

¿Pujol, contingo empezó todo?

Mentre va manar Pujol, Convergència no va ser mai independentista, malgrat que hi hagués independentistes dins el partit (aclareix). Pujol considerava que la independència era –com a mínim– improbable i es va centrar en anar com més enllà millor en llengua, cultura, immigració... sempre donant estabilitat a l’Estat (descriu). ¿I arriba un moment que aquest model s’exhaureix? Constata dues Espanyes diferents amb el pas dels anys. La de Tomás y Valiente, el president del Constitucional que va avalar la immersió lingüística als 80; i la de la llei Wert del 2013, per la qual va anar a interessar-se quan ja no era president: "En unos años de todo esto de Cataluña no se va a acordar nadie", li van dir llavors des de Madrid. Aquest és el pretext al qual s’agafa la generació posterior al pujolisme, representada pel seu successor, Artur Mas, i el pinyol, amb Oriol Pujol, perquè CDC faci el salt a l’independentisme el 2012. El Procés. ¿És cert allò de Pujol, contigo empezó todo? Per a l’expresident no, aquest salt no va amb ell.

La confessió

El 25 de juliol del 2014 Pujol confessa la deixa, els diners a l’estranger de la seva família. “Jo era un home molt religiós. Ara ja no tant [...] perquè la fe en mi tampoc és la mateixa". Se sentia culpable –aclareix– i va decidir explicar-se després que els comptes de la família a Andorra sortissin publicats a El Mundo. “No soc un corrupte”, es reafirma Pujol, ara que s’haurà de defensar d’aquesta acusació al judici fixat per a l’any que ve a l’Audiència Nacional contra ell i la seva família, investigada també pels negocis dels fills, sobretot del primogènit.

Per a ell i el seu entorn, els han volgut destruir des de l’Estat, també a CDC, amb l’operació Catalunya. I és el que posaran damunt la taula al tribunal. Els diners a Andorra venen de l'avi Florenci, insisteixen, i no de la corrupció, com diu la Fiscalia. ¿Pujol confia en la seva absolució? No ho sap, la seva confiança en la justícia espanyola és ben baixa.

La fi de Convergència

El 2014 Pujol passa a l’ostracisme i hi ha una hecatombe al món convergent. “Espetec”, en diu ell. I l’any 2016 CDC decideix la seva pròpia dissolució. Pujol no és en aquella assemblea. “Jo no hauria dissolt Convergència [...]. Si algú havia de pagar per una cosa que no havia fet prou bé havia de ser jo i no CDC”.

Pujol fa la confessió pensant en el mite de Jonàs. Fent un paral·lelisme amb la història bíblica, pretenia que el llancessin al mar i salvessin la nau, però els timoners del moment –Mas i la cúpula– van considerar que només un canvi de partit podia salvar segons ells el projecte. “Crec que el que vam fer en trenta anys va estar entre bé i molt bé. La reacció que vam tenir tots plegats no va ser l’adequada”, conclou ara Pujol.

El PDECat

Més enllà de l’impacte simbòlic de la confessió, hi ha qüestions més pràctiques que no afecten l'expresident i sí que tenen a veure amb l'estructura de CDC, que porten a la direcció d’aquell moment a liquidar CDC dos anys després, un cop ja ha acabada la instrucció del cas Palau (que acabarà amb condemna per finançament irregular) i ha esclatat el cas 3%, encara pendent de judici. CDC passa llavors a ser el banc dolent per afrontar els casos de corrupció i el PDECat apareix com l'eina sanejada. Una estratègia que els serveix de tallafoc en termes de responsabilitat penal perquè CDC, liquidada en concurs de creditors, no ha acabat de pagar mai la multa dels 6,6 milions d’euros al Palau de la Música. Tampoc el PDECat.

Junts

Pujol té la sensació que, malgrat tot i amb el temps, s’ha produït una restitució del que va representar CDC. Hi ha molta gent, assegura, que li trasllada que “es troba a faltar”, encara que des d’Esquerra a Junts passant pel PSC intenten mimetitzar en alguna cosa Convergència. “En el grau que Junts s'acosti a CDC serà bo", opina l'expresident, però acaba: "Jo només tinc un partit". I ja no existeix.