Irene Montero: "No entrarem en el paperot de Junts amb una qüestió de confiança"
Eurodiputada de Podem i exministra d'Igualtat
BarcelonaIrene Montero (Madrid, 1988) és exministra d’Igualtat i eurodiputada de Podem. Visita l’ARA després de publicar Algo habremos hecho (Navona), en què repassa la història del partit lila i la seva tasca al ministeri.
Donarien suport a la petició de qüestió de confiança a Pedro Sánchez que exigeix Junts?
— Nosaltres no entrarem en aquests paperots. És evident que el PSOE (i el govern de Sánchez) té molt enfadats tots els seus socis perquè no està complint. Amb nosaltres, per exemple, és incapaç de complir el manteniment de l'impost a les energètiques. Però no formarem part d'aquests focs artificials perquè el problema principal és que aquest govern no governa. Viu al dia i està en una situació d'inestabilitat permanent i d'incapacitat d'avançar en drets i plantejar un horitzó de transformació per a Espanya i per a Catalunya.
Veu Sánchez acabant la legislatura?
— És que és igual si la legislatura dura més o menys mentre el govern estigui en paràlisi. És igual el moment en què es convoquin les eleccions perquè tens un govern que no avança en drets. L’únic que sap fer el PSOE són acords bipartidistes amb el PP, la dreta està manant encara que no governi.
Però és igual que governi el PSOE amb la majoria plurinacional que PP i Vox?
— Estaria bé contestar aquesta pregunta mirant els fets. El PSOE és un partit que et demana el vot perquè no governi l'extrema dreta, però acaben governant amb ells a Europa. La realitat és que, quan el PSOE té tot el poder, no és capaç de fer una sola transformació.
Sobre el PSOE, al llibre explica una discussió molt dura amb María Jesús Montero enmig de la reforma de la llei del només sí és sí.
— Va dir: "Firmi la reforma, ministra. La seva carrera política no té per què acabar aquí". Així funciona el PSOE, perquè és com funciona el poder establert, no tolera que un actor polític prengui decisions de manera autònoma. Li vaig dir que no firmaria i vaig penjar. Recordo trucar a la Ione Belarra per explicar-l'hi i plorar de ràbia.
Al llibre, explica que escollir Yolanda Díaz va ser l’error polític més gran dels últims anys a Podem.
— El que ha fet l'operació política de Yolanda Díaz i de Sumar és lliurar tot el poder al PSOE. Aquest és un govern en què de facto només mana Sánchez. És el contrari del que necessitem. Moltes vegades dèiem que Podem és el motor de les transformacions al govern.
I Sumar no ho ha fet? Per exemple, amb la pujada del salari mínim interprofessional?
— La pujada del salari mínim va ser el resultat del govern de coalició i, prèviament, d’un pacte de Pablo Iglesias amb Pedro Sánchez en la moció de censura.
I no hauria passat això, amb Yolanda Díaz?
— El fet és que no està passant, i que quan ha passat ha estat per la feina del govern de coalició que la mateixa Yolanda ha qualificat de soroll. Els avenços han estat possibles perquè hi ha hagut incomoditat.
També explica que Díaz i altres persones la van vetar a les generals. No n’han parlat?
— No sé si hi ha res a parlar. El veto al fet que jo fos a les llistes o que jo seguís al Ministeri d'Igualtat no és un problema personal. És una qüestió profundament política perquè formava part d'una estratègia de la progressia mediàtica i política, a la qual certs sectors de l'esquerra s'han plegat, per substituir la direcció política de l'espai i que fos més fàcil que se subordinés als interessos del PSOE.
Hi ha diferències ideològiques entre Podem i Sumar?
— Fixa’t que aquesta pregunta mai no ens la fan amb el PSOE. No només cal mirar les diferències programàtiques. Sobretot cal mirar què està disposada a fer una força política per fer el que diu que farà quan es presenta a les eleccions.
Però no cal buscar acords més amplis amb les esquerres per avançar?
— Sí, i en aquests anys hem generat dinàmiques de col·laboració fructíferes amb ERC i Bildu. Aquesta direcció d'Estat, progressista, feminista, plurinacional no pot ser una anècdota exòtica. Ha de ser un element d'estabilitat.
Tenia constància de les denúncies contra Íñigo Errejón abans que es fessin públiques?
— Des de fa un any ningú no pot dir que no ho sabia, perquè hi va haver un testimoni que es va publicar a Twitter.
El llibre revela que es van plantejar deixar Podem amb Pablo Iglesias quan Errejón va anunciar que marxava amb Carmena.
— L'Íñigo s'havia presentat a unes primàries a Madrid després de perdre Vistalegre II, i uns mesos abans de les eleccions traeix el compromís que havia adoptat amb la militància i munta un altre partit amb Manuela Carmena. Crec que el Pablo és qui més va entendre la transcendència nacional que tenia aquell moviment, que buscava primer treure força a Podem a Madrid i després poder plantejar una disputa a nivell estatal.
Però realment van decidir deixar-ho?
— Sí, hi havia una operació política i el Pablo ho va veure, i vam dir: "No ens en sortirem". Vam decidir deixar-ho. Vam trucar a l'Echenique, el Juanma, la Ione i el Rafa i van venir a casa. I alhora va ser també un moment bonic. Ho teníem clar, vam decidir que ho deixàvem i l'Echenique va dir que si calia es presentava ell, però que havíem de continuar. I al final, doncs, vam continuar.
També parla molt de la guerra bruta contra Podem al llibre. Però vostès en què s’han equivocat?
— Hem comès errors. Al llibre explico, per exemple, l'error que va suposar no presentar-nos a les municipals de 2015, perquè vam decidir posar tota la força a les generals. Però el que és determinant per explicar l'evolució electoral de Podem no són els errors, que existeixen, sinó la guerra bruta contra nosaltres.
Podem Catalunya està ara en mans d’una gestora. Per què en un partit que defensa l’Espanya plurinacional les grans decisions es continuen prenent des de Madrid?
— Tenir cura del projecte, i no només des de l’àmbit estatal, és una tasca pendent que té Podem. És un error que hem comès i que no podem continuar cometent en el cas de Catalunya pel tipus d'aliances que hem establert.
—