"No em digui senyoreta": història de les primeres diputades al Parlament

-Sr. president: [...] Té la paraula la senyoreta Calvet per a explicació de vot, en nom del grup parlamentari del Partit Socialista Unificat, respecte a la totalitat del capítol 11 d'aquest títol.
-Sra. Calvet: Senyor president, senyors i senyores diputats, d'entrada vull fer una petita observació: dir al senyor president que jo soc senyora parlamentària, tot i ser soltera. Fins que als senyors parlamentaris solters no els diguin senyorets, jo demanaria que fos senyora.
-Sr. President: Demano excuses a la senyora diputada.
-Sra. Calvet: Acceptades. [...]

La primera dona a dirigir-se al ple del Parlament després de la recuperació de la democràcia va ser Maria Dolors Calvet, del PSUC, el 24 de juliol del 1980. Només ella i set companyes més tenien un seient a l'hemicicle: no arribaven al 6% del total de 135 diputats. I en la seva primera intervenció, Calvet va alçar la veu; també, per demanar al president del Parlament, Heribert Barrera, que no li donés el tracte de "senyoreta". "Fins que als senyors parlamentaris solters no els diguin senyorets, jo demanaria que fos senyora", va reivindicar. "El feminisme és això", recorda ara, més de quatre dècades després, en conversa amb l'ARA: "Et passes la vida intentant evitar discriminacions. Hi ha cops que guanyes, n'hi ha que perds". Aquella batalla la va guanyar, perquè Barrera de seguida va rectificar: "Demano excuses a la senyora diputada".

Calvet era una de les tres parlamentàries del PSUC. El PSC i Convergència en tenien dues a cada grup i Unió Democràtica una. Va arribar al Parlament després de deixar l'escó al Congrés, des d'on havia participat en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979. Per tant, va viure l'estrena de la democràcia a les dues institucions. En aquells temps de recuperació de les llibertats es van legalitzar els anticonceptius, es van reconèixer els fills il·legítims i es va treballar per recuperar el dret civil català, més favorable a les dones. Tot i aquests avenços, el feminisme com a tal era una doctrina menys coneguda: "La gent de vegades era feminista, però no ho sabia".

Les reivindicacions de les dones no es tractaven de manera específica, sinó que sovint s'afegien al sac de moltes altres necessitats del país. "Estava tot per fer, perquè no s'havia legislat des de la II República", recorda Rosa Barenys, diputada del PSC de la primera legislatura: "Totes les mancances que tenien els diferents grups socials anaven incloses dins les polítiques socials". Barenys, per exemple, treballava primordialment en serveis socials i sobretot en la millora de la vida de les persones amb discapacitat i les seves famílies. Un col·lectiu, recorda, format majoritàriament per dones, que tradicionalment s'encarregaven de les cures. Tot i això, la socialista assegura haver tingut -juntament amb la seva companya, Marta Mata- "llibertat" al seu grup per plantejar iniciatives de tota mena. Hi havia ganes de canvi i de progrés.

Aquest mateix esperit és el que va empènyer Concepció Ferrer a dedicar-se a la política activa. "Una carta d'UDC al diari em va remoure", exposa: "Deien que davant les primeres eleccions, era necessari comprometre's". Per això va pensar que no podia limitar-se a anar a votar: "Hi vaig trucar i em vaig afiliar". Per a ella no va ser fàcil: era mare de cinc criatures, vivia a Figueres, però comptava amb la "col·laboració estreta" del seu marit. "Ell em va dir: som un equip", recorda. Ferrer va tenir responsabilitats importants al Parlament i a la seva formació, perquè va ser vicepresidenta de la mesa, i anys després va fer el salt al Parlament Europeu. Sempre es va sentir "valorada" pel partit. Amb tot, considera que el seu és un cas "privilegiat". La primera barrera perquè les dones poguessin accedir a la vida pública era la dificultat de fer compatible la vida familiar amb la política.

No només les dones tenien obstacles, sinó que l'origen socioeconòmic també limitava molt les possibilitats de la ciutadania. Ho explica Assumpció Sallés, del PSUC, que recorda que hi havia molt poques dones a la seva promoció de dret a la universitat, però també era molt difícil "trobar" un estudiant "fill d'un obrer". Sallés va arribar al Parlament després d'haver patit la repressió durant la dictadura. El 1973 va ser una dels detinguts a l'església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona per haver fet una assemblea clandestina. Se'ls va conèixer com "els 113", pertanyien a l'Assemblea de Catalunya i van dormir a la presó quinze dies. Sallés va entrar al Parlament després que l'home que havia obtingut l'escó abans que ella (el número 21 per Barcelona) dimitís a petició del partit: "Al PSUC li interessava que hi entrés una altra dona i, a més, advocada". La diputada no recorda què va dir exactament en la seva primera intervenció, però sí que "tremolava, fins i tot els genolls". Va treballar en la recuperació del dret civil català i també va defensar en nom del PSUC una esmena perquè la llei que creava el cos dels Mossos d'Esquadra inclogués les dones al text: "La llei es pensava només en masculí i ni tan sols es pensava que poguessin entrar dones al cos". El seu punt de vista feminista va fer notar als legisladors aquest sobreentès i va permetre elaborar un text més inclusiu. Fent memòria, el camí recorregut és important. Tot i això, Barenys avisa uns segons abans de penjar el telèfon que queda "encara molt per fer".