Ni oasis ni trinxeres

Fa temps que les compareixences parlamentàries són històries amb un guió previsible. Un pim-pam-pum dialèctic pensat per a la democràcia mediàtica que ens governa. És en aquestes ocasions quan més es troba a faltar un principi que hauria de ser essencial en la política: pensar que l’altre sempre té una part de raó. No es tracta de buscar consensos falsos, ni d’alimentar oasis acrítics que amaguin els problemes. Al contrari. Es tracta de debatre a fons per fer-los emergir amb ganes i trobar-hi solucions. Atrinxerar-se i actuar a cop de i tu més no encaixa amb els nous temps, amb una ciutadania indignada que exigeix respostes, transparència i regeneració. L’ombra de la corrupció mina els pilars de l’edifici democràtic, és una qüestió estructural: si s’ensorra, hi perd tothom. Per això és equivocat (i perillós) intentar lligar-la al futur del procés sobiranista, de la mateixa manera que seria absurd dir que les presumptes irregularitats al PP qüestionen la continuïtat d’Espanya. A la nova legislatura que ara comença, ni oasis ni trinxeres.