MadridVeient l'evolució del conflicte dels aranzels, es podria dir que hi ha una nova pandèmia mundial caracteritzada per la malaltia psíquica general de la dissociació. Anem al diccionari. La segona accepció d'aquesta paraula, dissociació, és la següent. "Ruptura de la unitat psíquica de la personalitat, perceptible mitjançant l’observació de moviments o expressions contraris al context intel·lectual o emocional que els envolta". Si considerem que el primer diagnosticat és el president nord-americà, Donald Trump, no estarem dient cap mentida. Passar de la gran pissarra en què el líder republicà mostrava, entre orgullós i amenaçant, la llista del càstig aranzelari per països a la frenada de la moratòria per un període de noranta dies –potser prorrogables– és un cas clar de dissociació amb efectes planetaris. Però aquesta "ruptura de la unitat psíquica de la personalitat" sembla haver-se estès amb gran facilitat, no ja per les conseqüències dels canvis de direcció de Trump, sinó perquè al gran tauler dels interessos comercials i estratègics ha provocat tota mena de moviments aparentment contradictoris. I no diguem ja a la política espanyola, on ha aconseguit que líders i partits ballin a la corda fluixa dels malabarismes més dissociatius, intentant fer compatible, per exemple, una suposada voluntat de pacte amb l'exercici tradicional d'oposició amb llançaflames.
El PSOE veu els esdeveniments amb relativa tranquil·litat, encara que sacsejat per la dreta i per l'esquerra. Per la dreta, composta per un Feijóo i un PP ara suposadament oberts al diàleg, però amb molta desconfiança, i per una extrema dreta que tracta de ressituar-se oferint la inversemblant possibilitat de fer d'intermediària amb l'administració nord-americana. I per l'altra banda, una esquerra dividida –un cop més– i necessitada d'oxigen de cara a unes eleccions generals de data força imprevisible. Val la pena mirar-se tot això amb una mica de deteniment. Els socialistes hauran d'anar amb compte, perquè en aquesta crisi poden prendre molt de mal. Pedro Sánchez no podrà eludir el control parlamentari i es pot deixar no pocs vots pel camí si l'ineludible augment de la despesa en matèria de defensa i seguretat, per una banda, i els efectes de la guerra comercial en diversos sectors, per l'altra, l'obliguen més endavant a solucions quirúrgiques. De moment s'han anunciat 14.400 milions d'euros per ajudar els sectors més afectats per la crisi dels aranzels. Però ja hem tingut la primera discussió basada en els arguments tradicionals del pagament d'una suposada quota catalana. És un escenari molt reiteratiu i pesat. Ara bé, superable amb relativa facilitat. El problema arribarà si més tard es comença a veure que, sense gaires explicacions al Congrés, hi ha partides de política social que es ressenten d'una reordenació de prioritats obligada pels efectes de la revolució aranzelària de Trump i les noves aportacions a una política europea de seguretat i defensa més cara i coordinada. No es podrà girar l'esquena a aquests compromisos.
![El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, durant el debat al Congrés.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
El catedràtic de filosofia política Daniel Innerarity m'explicava fa pocs dies amb quin dramatisme i quina sensació d'inseguretat es viu a Finlàndia –país que ha visitat en data recent– el risc que es despertin noves ambicions territorials en Vladímir Putin. Tot això en un context en què el portaveu presidencial rus, Dmitri Peskov, deia divendres passat que "no cal esperar avenços" respecte a la guerra d'Ucraïna, poc abans que Putin es reunís a Sant Petersburg per tercera vegada amb l'enviat de Trump, Steve Witkoff. Innerarity em deia que els filandesos –començant pel president de la república, Alexander Stubb– parlen directament de "por". I això em recordava les vegades que les darreres setmanes s'ha sentit Pedro Sánchez parlant de la necessitat que Espanya es mostri solidària i propera amb els països del nord d'Europa, de la mateixa manera que els del sud del continent van demanar reaccions d'aquesta mena en la lluita contra la pandèmia de covid-19. Un Sánchez que ha tingut ara l'oportunitat de jugar una carta interessant amb el seu viatge a la Xina i el Vietnam. Una situació ben plantejada, d'altra banda, perquè el president espanyol ha tingut cura d'aparèixer no només amb aquest càrrec i condició, sinó com a portador d'un missatge europeu, concertat amb la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, a favor de noves vies de relació comercial i política amb els països visitats, sobretot amb la Xina, com és obvi.
Montero i Cuerpo
Mentre Sánchez es guanya les garrofes i la projecció internacional creuant el planeta, aquí seguim vivint les nostres particulars experiències de dissociació. Costa creure, per exemple, que la vicepresidenta María Jesús Montero, titular d'Hisenda, i el ministre Carlos Cuerpo, titular d'Economia, formin part del mateix govern. I no per les diferències habituals entre departaments quan es tracta de diners, sinó pel fet que, mentre el segon està parlant intensament amb el portaveu d'Economia del PP, Juan Bravo, per intentar un pacte relatiu a la guerra aranzelària, la primera ha de fer front, com a la darrera sessió de control parlamentari, a una ofensiva del PP plena de desqualificacions.
En el que Montero i Cuerpo han coincidit aquests dies és en desmentir que hi hagi territoris privilegiats en el repartiment d'ajuts als sectors afectats per l'impacte de les condicions nord-americanes a les importacions. Hi ha qui ha tret la conclusió que Junts volia trencar les negociacions entre el govern i el PP pel fet d'haver reivindicat l'obtenció d'un 25% dels 14.400 milions destinats a les mencionades ajudes. La resposta de Montero va ser que el PP està buscant un pretext per fugir de qualsevol escenari de pactes amb el govern. Tant de bo no sigui així. Al país li convé que el PP i el PSOE donin a la guerra aranzelària una resposta a l'altura de la seva experiència de govern. El soroll ja té moltes més oportunitats per aparèixer. No cal anar gaire lluny. Com a fenomen de dissociació és prou interessant el que protagonitzen Podem i Sumar. O el que sosté el Suprem amb el Parlament amb relació a la llei d'amnistia, un cop que la sala penal ha tornat a deixar clar que seguirà sense aplicar-se al delicte de malversació. Aquí la dissociació és ja un costum.
