La necessitat de renéixer

Cap De PolíticaLa necessitat de renéixer de Convergència ve d’una tempesta perfecta que afecta tots els àmbits del partit. L’èxit de la refundació passarà per no limitar-se a un canvi estètic i per aprofundir en els capítols que expliquen per què, després de 41 anys de domini de la política catalana, els nacionalistes han de començar de cap i de nou.

Davallada electoral

Un cicle que acaba amb els pitjors resultats de la història

Amb la victòria a les espanyoles del 2011, els convergents van tancar un cicle triomfal. Des d’aleshores, cada convocatòria ha sigut una clatellada: el 2012 Artur Mas volia la majoria absoluta i es va quedar en 50 diputats -en va perdre 12-, i les europees del 2014 van suposar el sorpasso d’Esquerra. El 2015, Xavier Trias va ser desallotjat de l’Ajuntament de Barcelona i CDC va acabar com a quarta força a les generals, ja sense Unió Democràtica. Només Junts pel Sí va donar-li una treva electoral el 27-S.

La corrupció

Una marca tacada i un pare espiritual caigut

Les crisis electorals són un tràngol pel qual tard o d’hora passen tots els partits. CDC hi suma un reguitzell de casos de corrupció que han tacat el seu nom. El cas Palau, de suposat finançament irregular; la confessió del fundador i pare espiritual de CDC, Jordi Pujol; la dimissió d’Oriol Pujol, secretari general... Tot plegat ha actuat com un corc en les sigles. L’escorcoll a la seu del partit i la detenció del tresorer, Andreu Viloca, va ser el cop definitiu.

Lideratge

Dos presidents però ningú que condueixi el partit

Si la confessió de Jordi Pujol va ser un cop moral, la dimissió d’Oriol Pujol va ser un míssil en l’organigrama: duia el control del partit mentre Mas es preocupava de la Generalitat. CDC encara no ha resolt la seva sortida, i el pas al costat d’Artur Mas només ha complicat la situació. La formació viu pendent de l’expresident, un líder ja sense poder fora de CDC i amb més incògnites que certeses sobre el seu futur, i de Carles Puigdemont, amb autoritat com a president però sense implicació en la majoria de decisions orgàniques. Dos presidents, però ningú que porti el partit: la marxa de Josep Rull al Govern ha augmentat l’interinatge. Més enllà de la pugna pel lideratge, una nova generació de dirigents foguejats al món local està cridada a portar la nova CDC.

Garbuix ideològic

Convergència necessita definir quin partit vol ser

“La nova CDC no ha de ser una mala còpia d’ERC”. La frase del conseller Santi Vila -un dels pocs dirigents implicats en la refundació ideològica- va resumir el crit d’alarma que s’anava estenent a CDC des de l’estiu passat: el preu a pagar pel pacte a Junts pel Sí va ser assumir un programa al gust d’ERC. El partit, amb polítiques liberals des del Govern, primer, i amb un programa electoral socialdemòcrata després -que l’ha fet caure en contradiccions-, necessita fugir del garbuix ideològic i tornar, en expressió dels seus dirigents, a “representar el centre ampli” del país. Una manera de dir la voluntat final de CDC amb el procés de refundació: tornar a ser un catch-all party, transversal, que pugui seduir la majoria de votants. Per fer-ho, Convergència necessita renéixer.