La necessària sacsejada a les institucions

Miquel Puig: Sí

L’independentisme serà regenerador o no serà

“Entenc que la independència és [...] una condició de possibilitat per aconseguir un estat millor”, deies ahir. També que “òbviament, ningú no sap si la hipotètica Catalunya serà un estat millor, igual o pitjor”. Finalment, que “hi ha, però, motius per a l’escepticisme” basats en l’experiència autonòmica. No puc estar més d’acord amb totes tres afirmacions.

Avui ens fan parlar de qualitat democràtica. Tu hi podries fer les mateixes afirmacions i jo podria aplaudir-te-les. Després de tot, els partits catalans han estat incapaços d’aprovar una llei electoral pròpia, els nostres representants al Parlament s’han limitat a obeir cegament les ordres dels seus respectius portaveus en comptes d’escoltar la veu dels electors que teòricament representen, les sospites i certeses de finançament irregular han sovintejat i, finalment, només s’ha regulat la participació ciutadana mitjançant consultes quan el procés independentista ho ha exigit, i encara fins i tot excloent-ne les matèries tributàries, és a dir, el rovell de l’ou de l’acció pública.

Ara bé, per a mi tot això no prova sinó que els polítics són iguals arreu, i que, sotmesos a les mateixes regles del joc, acaben comportant-se de la mateixa manera. Els millors països no són els que tenen els millors polítics, sinó els que s’han dotat d’institucions que limiten la possibilitat de l’abús de poder. La independència no garanteix res, però és l’única possibilitat que tenim de dotar-nos de millors institucions.

Perquè quedar-nos sí que garanteix que seguirem formant part d’un estat amb una baixa qualitat democràtica. Quan el govern britànic feia campanya per convèncer els escocesos que no marxessin, els recordava que la qualitat de les institucions polítiques britàniques és molt alta, i feia referència a un índex de World Economic Forum que les situava en la posició número 13 sobre un total de 144 països. Consultada la classificació actualitzada, Espanya ocupa la número 73, concretament entre Armènia i el Senegal (!).

Això sí, i en aquesta qüestió sembla que discrepem, jo vull veure en el programa independentista un acord de bases de regeneració democràtica. No és qüestió de dretes ni d’esquerres, sinó de decència: quins principis electorals, quin finançament i quina fiscalització dels partits i quins mecanismes de participació al marge dels partits. I no sols el vull, sinó que estic convençut que sense això l’independentisme no pot triomfar perquè els que hi donarem suport no serem prou.

Xavier Fina: Sí/No

Un mal dia per a la regeneració democràtica

La qualitat democràtica d’un hipotètic estat català és una incògnita. Com gairebé tot. No obstant això, reconec la intel·ligència de l’argument de la carta d’ahir. La independència només seria possible -escrivies- si hi ha un pacte entre els que la volen per se i els que la volen per tenir un país millor. Si em permets la simplificació: només seria possible des de la suma de Junts pel Sí i de la CUP. I en la mesura que la CUP sigui necessària, que el nou país sigui socialment més just està garantit. De fet, aquest argument també et pot servir per al tema de la carta d’avui: el protagonisme indispensable de la CUP assegura la regeneració democràtica. Comparteixo la confiança en la candidatura (no) liderada per Antonio Baños des de la bona valoració de la feina feta pel grup (no) liderat per David Fernàndez. Així mateix, crec que, per acabar d’assegurar la regeneració democràtica, la contribució dels -també sobiranistes- Catalunya Sí que es Pot seria indispensable. Ara bé, el dia u del nou estat català hi hauria una recomposició de poders, i el pacte necessari en què fonamentes el teu esperançat argument deixaria de ser factible.

M’agradaria un país amb un Tribunal Constitucional just i no partidista, amb una llei de partits que garantís la democràcia interna, amb transparència en els processos de decisió. Entenc que tot això s’aniria definint en etapes futures. També m’agradaria un país en el qual els polítics actuessin amb la responsabilitat del càrrec (per exemple, dimitint) i en el qual els mitjans de comunicació públics fossin expressió de pluralitat i de màxima neutralitat. Això ho podríem tenir abans de la independència. I no.

Aquest dimarts la Generalitat ha pagat una indemnització a Ester Quintana de 260.931 euros. Segons Interior, això no és un reconeixement de culpa. En el seu moment, el conseller Puig va declarar que aquell dia no es van disparar bales de goma. I que els causants de la pèrdua de l’ull no van ser els Mossos. Però ahir van pagar. Ningú ha aclarit res. Això sí, Felip Puig segueix al Govern. Com vols que tingui esperança?

A la majoria de tertúlies emeses a TV3 hi ha posicions unànimes a favor del procés, moderadors inclosos. Això no explica, ni de bon tros, l’hegemonia social de l’independentisme. La influència és molt relativa, l’audiència és del 15% i la pluralitat de la resta de televisions és encara pitjor. Però no em consola: jo sóc del 15% i la televisió pública catalana és la meva. I el tema era la qualitat democràtica -present i futura- de Catalunya.