Nazis, propietaris d’armes i manifestants del Maig del 68: les altres amnisties d’Europa

BarcelonaLes amnisties no són un tabú a Europa. Dels 27 estats de la Unió Europea, una quinzena l'esmenten a les seves constitucions. En són exemples la carta magna de França, Portugal, Itàlia, Grècia, Països Baixos, Àustria i Dinamarca, però també la de Croàcia, Romania, Letònia, Lituània, Bulgària, Finlàndia, Eslovàquia, República Txeca i Hongria. En paral·lel, hi ha hagut països que han aprovat amnisties sense tenir-les explícitament recollides a la Constitució, com Alemanya, Bèlgica i Suècia. Serà el cas d’Espanya si la llei d’amnistia al Procés registrada pel PSOE supera el tràmit parlamentari.

El paisatge constitucional, doncs, és divers. Segons subratlla el professor de dret constitucional de la UAB, Alfredo Ramírez, "cada país té la seva norma particular i les seves circumstàncies pròpies", i l'absència de menció constitucional és, a més, una arma de doble tall: "Hi ha els que diuen que la Constitució no parla de l’amnistia i que, precisament, perquè no diu res, vol dir que es permet i que pot ser regulada per llei. I hi ha els que diuen que, precisament perquè la Constitució no en parla, no es pot regular", perquè la Constitució és l'instrument que limita l'actuació del poder públic.

Segons recull la proposició de llei del PSOE, "més de mig centenar de lleis d’amnistia" s’han aplicat a Europa amb menció constitucional o sense, la qual cosa demostraria, segons els socialistes, que no suposa cap màcula a l’estat de dret. Però és així? Els experts juristes consultats per l’ARA coincideixen a assenyalar que, si bé hi ha casos d’amnisties en dret comparat, es tracta d’una fórmula per a situacions excepcionals, i històricament lligada a la superació de crisis que requereixen alguna cosa més que el perdó que suposa un indult. Després de la Segona Guerra Mundial, Europa va viure una primera onada d’amnisties tant als països del bàndol dels aliats com el de l’Eix, de les quals també es van beneficiar membres del partit nazi o feixistes.

No va ser l’última vegada que els països europeus van fer-la servir per tancar les ferides d’una guerra. França hi va recórrer per fer net de la Guerra d'Algèria: els primers beneficiats en van ser els retinguts en camps de concentració de la colònia francesa el 1962. El 1968, França va amnistiar els militars que van aixecar-se contra De Gaulle per impedir la independència d'Algèria. Uns 15 anys després, el govern francès va proposar restituir-los els honors, però l’oposició dels socialistes va provocar que se n’exclogués els alts generals responsables. La història es tornaria a repetir amb el conflicte de Nova Caledònia, amb el referèndum inclòs.

La guerra de Croàcia i els troubles al Regne Unit

Croàcia també va afrontar les conseqüències de la seva guerra d’independència amb una amnistia als delictes comesos durant el conflicte al país des del 1990, assassinats inclosos, amb l’única excepció de violacions molt greus del dret humanitari o crims de guerra. El cas posa sobre la taula un debat interessant: s’haurien de poder amnistiar els delictes de sang? Al Regne Unit, el govern considera que sí: tot està en marxa per aprovar una amnistia als troubles entre republicans irlandesos i unionistes britànics, que va deixar 3.500 morts en la guerra creuada entre l’IRA i els grups militars i paramilitars. Els Acords de Divendres Sant hi van posar punt final, també amb un referèndum pel mig.

La del Regne Unit és un dels casos d’amnisties més recents i, tot i això, la proposició de llei del PSOE no l’esmenta. És possible que es degui al fet que el Regne Unit té una tradició constitucional diferent, sense una carta magna escrita? La professora de dret constitucional de la UB, Mar Aguilera, ho descarta, perquè sosté que, malgrat tot, hi ha un substrat constitucional compartit basat en els principis democràtics. I afegeix que, en qualsevol cas, el límit haurien de ser els drets humans, un filtre que creu que el preàmbul de la llei del PSOE passa sense problemes.

Tenidors d’armes suecs i joves portuguesos

Al costat de les amnisties de transició o per posar fi a conflictes greus, n’hi ha que s’han aprovat per raons més mundanes, com la necessitat de descongestionar els centres penitenciaris o oferir el perdó a canvi que els amnistiats regularitzin la seva situació (per exemple, amb armes). Des del 2003, Suècia ha aprovat diverses amnisties a propietaris d’armes de foc i d’explosius a condició que les entreguessin per tal que l’estat les pogués treure de circulació. A mig camí entre el pragmatisme i la voluntat de concòrdia hi ha l’amnistia aprovada per Portugal aquest estiu per la visita del papa Francesc. Se'n van beneficiar els delinqüents d’entre 16 i 30 anys que no haguessin comès delictes greus.

De vegades, la jugada ha sortit malament als governs que han volgut veure en les amnisties una forma de beneficiar els seus des del poder. En un moment en què la dreta mira al comissari de Justícia, Didier Reynders, com l’esperança blanca per frenar l’amnistia a Europa, ressorgeix a la memòria dels conservadors l'intent frustrat de Romania per rehabilitar condemnats per corrupció per sota de 34.000 euros (entre ells, el líder del partit del govern). La Comissió Europea va frenar en sec una maniobra on (aquella vegada sí) hi va veure un intent d’"erosionar" l’estat de dret.

Algun cas és equiparable al català?

Per al catedràtic de dret penal de la Universitat de Lleida i de la UOC, Josep-Maria Tamarit, no hi ha un cas europeu equiparable a l’amnistia que proposa el PSOE a Espanya. "Hi ha hagut amnisties en processos de transició després de la caiguda d’un règim autoritari (Portugal, Grècia o Espanya), en el marc d’un procés de pau i reconciliació, com en el cas dels Acords de Belfast de 1998 (en què l’amnistia es va estendre a delictes de sang), o altres amnisties acordades en contextos molt diferents", explica. Un altre cas són els disturbis a les mobilitzacions universitàries del Maig del 68, que França també va acabar amnistiant.

Segons l’expert, la justificació s’ha d’examinar cas per cas. "Si l’Estat es troba davant d’un llegat de delictes derivats de l’esclat d’un conflicte social, especialment si estan relacionats directament amb un conflicte polític, quan la conflictivitat disminueix i la probabilitat de comissió de nous delictes també, disminueix la necessitat preventiva", exposa. Un altre argument pot ser l’estalvi dels recursos judicials, administratius i comptables derivats de les accions judicials.