Per què ho deixa Pere Navarro?
BarcelonaQue la cadira de Pere Navarro era l'única que estava realment en joc a Catalunya a les eleccions europees del 25 de maig no era cap secret per als lectors de l'ARA. El primer secretari del PSC tenia clar que, passés el que passés, havia de renovar a fons la cúpula del partit després que la deixessin una colla de dirigents crítics i que la imputació de Daniel Fernández el deixés sense secretari d'organització. I, davant la intensitat de la patacada a les urnes, dirigents que fins fa poc li eren afins estaven disposats a demanar que deixés el timó de la nau socialista, que porta anys a la deriva i que ell, des que va accedir al liderat del partit a finals de 2011, no ha estat capaç de reconduir.
L'endemà de les eleccions, Navarro es va sobreposar a la pressió i va fer el cor fort. No es va deixar impressionar per les dimissions d'Alfredo Pérez Rubalcaba i Patxi López al PSOE i al PSE, respectivament. Davant la perspectiva d'un PSC sense dirigents disposats a agafar el timó o a la impossibilitat de cremar-ne alguns amb futur va intentar recompondre la situació renovant a fons l'executiva. Ho havia de fer el consell nacional d'aquest dissabte, que ara haurà de convocar un congrés. Només va imposar una línia vermella: comptar amb els dirigents que, realment, volguessin seguir al PSC. Però després de les eleccions europees havia perdut el control del partit i li ha estat impossible refer el puzle del socialisme català.
La dimissió ve donada per quatre factors determinants:
1. No ha pogut recosir el partit tal com pretenia. Els dirigents que ell volia per acompanyar-lo a la direcció li han girat l'esquena i l'han deixat caure. Un dels casos més paradigmàtics és l'alcaldable de Barcelona, Jaume Collboni, a qui l'aparell va promoure i que ara considera que Navarro és un llast per a ell i els altres alcaldables socialistes. Tampoc ha estat capaç de captar Raimon Obiols per assumir la presidència del partit. A això s'hi sumen les crítiques de molts diputats a Maurici Lucena, a qui ell va situar com a portaveu al Parlament.
2. La tensió al territori ha anat a més. A les tensions amb els quadres s'hi sumen els problemes a Girona, on ha dimitit gran part de la direcció, o a les Terres de l'Ebre, on només queda una gestora. Ara dirigents de Tarragona, com Francesc Vallès o Xavier Sabaté, li neguen el suport i dissabte volien exigir-li la dimissió. El degoteig de baixes és constant i, malgrat que l'equip de Navarro ho nega, costarà fer llistes a les municipals.
3. No recondueix la situació amb els crítics. Abans de les europees la direcció del partit tenia clar que els dirigents afins al dret a decidir, i singularment els tres diputats apartats per donar suport a la consulta del 9-N, sobraven al partit i se'n tramitava l'expulsió. Després del 25-M tot es va aturar i fins i tot la direcció del grup els va restituir ahir parcialment en les seves funcions. Ells, però, no en tenien prou, demanaven reorientar el partit i ser totalment restituïts per tornar a la disciplina. De fet es preparen per passar al mixt com a no adscrits, i el mateix faran altres sectors crítics. Navarro ha estat incapaç de recompondre la situació amb ells.
4. L'adéu de Rubalcaba. Pere Navarro tenia una relació difícil amb el PSOE, i fins i tot va ordenar als 14 diputats del PSC a Madrid votar per primer cop a la història diferent a la cambra baixa. Però després de moltes tensions i treball entre bambolines va aconseguir un tebi document d'intencions federals, la Declaració de Granada aprovada pels 'barons' socialistes. Poc a poc, i a mesura que el procés català avançava, Rubalcaba s'ha anat comprometent amb el federalisme, presentant-lo com una tercera via. Això cosia el PSC al PSOE, però també donava oxigen polític a Navarro i versemblança al discurs federalista, que tenia algú a l'altre costat. Rubalcaba plega al juliol i al PSOE hi haurà un nou líder que voldrà fer foc nou. El model territorial se sotmetrà, de nou, a debat. Qui lideri el PSC haurà de tornar a començar.
