90 anys de la creació fulgurant del partit degà de Catalunya

BarcelonaLa fundació d’ERC la firmaria qualsevol que aspiri a muntar un partit polític ja sigui fa 90 anys, quan es va crear, o avui dia. El partit va néixer un 19 de març del 1931 al Foment Republicà de Sants (Barcelona), i el 12 d’abril ja guanyaria les eleccions municipals a Catalunya. Havia nascut el partit hegemònic de la política catalana del moment, una condició que li seria força efímera i que encara ara li genera una certa nostàlgia al mirar enrere.

L’acceleració inicial no acabaria ni de bon tros amb aquell primer triomf electoral. Dos dies més tard, el 14 d’abril, Lluís Companys -llavors regidor electe de Barcelona- irrompria a l’Ajuntament i proclamaria la República, un moviment que va sorprendre i fins i tot molestar il·lustres companys de partit, com el mateix Francesc Macià, que tanmateix també acabaria proclamant la República com a estat integrant de “la Federació Ibèrica”. No passaria del terreny declaratiu, però van ser igualment 26 primers dies vertiginosos.

L’èxit electoral va convertir ERC en el partit de moda. S’aborda, per exemple, en un dels llibres que més han aprofundit en la trajectòria del partit, Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012, una història política (La Campana). El seu autor, l’historiador Joan B. Culla, explica en conversa amb l’ARA com aquella primera Esquerra de seguida es va convertir en el que en terminologia anglosaxona es diu un catch all party, és a dir, una formació “arreplega-ho tot” amb capacitat d’atreure votants en molts sectors de la societat. “En política no hi ha res més atractiu que el poder i l’èxit. En aquells temps a ERC s’hi apunta tota mena de gent”, explica Culla. El partit aixoplugava des d’autonomistes fins a separatistes -llavors no tenia el significat pejoratiu actual-, passant per federalistes, però també des d’anticlericals fins a persones de missa de diumenge o des de militants amb passat a la CNT fins a petits burgesos com l’empresari Josep Sunyol, que presidiria el Barça fins a ser afusellat.

La força d’ERC també es va fonamentar en la seva capil·laritat territorial. El partit no s’havia creat del no res. Segons Josep Vall, el director de la Fundació Irla -vinculada a Esquerra-, l’èxit en la seva arrencada s’explica per la combinació de dos factors. D’una banda, “la potència de foc” que donava comptar amb dos personalitats de l’època com el militar de carrera Macià i l’advocat laboralista Companys, però també per tot “un estol de personalitats comarcals” que s’hi van unir. ERC era un partit, sí, però que s’alimentava de centenars d’entitats adherides -casals, ateneus, casinos- d’arreu de Catalunya.

Els conflictes interns

Fins a la Guerra Civil Espanyola, ERC va continuar guanyant eleccions de manera abassegadora. Però de la mateixa manera que la seva heterogeneïtat interna en va permetre el seu fulgurant creixement, també en va provocar les primeres crisis internes, explica Culla. “És la cara i la creu de la mateixa moneda. Els partits per guanyar va bé que siguin heterogenis, però a l’hora de governar això es converteix en una complicació”, analitza. I ERC governava, i molt. Una de les crisis de l’època acabaria el 1933 amb diversos consellers presentant la seva dimissió, entre ells Josep Tarradellas, que fins i tot deixaria temporalment el partit però acabaria sent president de la Generalitat a l’exili.

L’hegemonia d’ERC es va estroncar amb la guerra i la dictadura, quan el partit amb prou feines va aconseguir sobreviure. Per a Vall, va patir un doble greuge que li va dificultar recuperar-se. La persecució del franquisme -com molts-, però també que va ser un dels últims partits a ser legalitzats en democràcia. “Van legalitzar abans el Partit Comunista (PCE). Els feia més por el republicanisme que el comunisme”, diagnostica. ERC complirà el mes que ve 90 anys d’història, però li agradaria concedir-se la festa un pèl abans: la nit del 14-F.