Escriure sobre un sentiment de pertinença és, aquesta darrera dècada, un exercici arriscat. Les diferents opcions partidistes han creat unes convencions lingüístiques i, quan no hi coincideixes plenament, ja tens assegurat un xàfec de desqualificacions.
La nació com a afirmació de comunitat amb vincles bàsicament culturals (i, per tant, lingüístics), però també vinculada com a organització econòmica i com a tradició jurídica que porta a dotar-se d’institucions polítiques pròpies que garanteixin la plena reeixida individual i col·lectiva, és una definició bastant compartida. També ho és el fet que els darrers segles, l’estat espanyol, que té una indiscutible realitat plurinacional, no ha sabut atendre l'anhel de reconeixement de la nació catalana i ha creat una organització fortament centralitzada, característica dels estats unitaris, que xoca cada dia amb la realitat d’una Catalunya que es reafirma en la voluntat de ser.
Heus aquí que som on som. La Diada ens defineix com a poble perquè als pobles els defineixen, entre moltes altres coses, les persones i els fets que honoren. La pèrdua de les nostres institucions i la resistència a l’intent de minoritzar la nostra llengua han marcat les principals reivindicacions polítiques catalanistes. Podem trobar emotives versions d’aquest sentir en Pi i Margall, Almirall, Prat, Macià... i molts altres referents. La nostra Diada, els nostres símbols nacionals, ens fan homenatjar commoguts els i les que van defensar el nostre sentiment nacional en etapes de prohibició i persecució.
Ara bé, la història pot ser un punt d’arrencada, però no un pretext per a les posicions polítiques. La història assenyala la data de la Diada, però no ens obliga a buscar-hi simetries.
Efectivament, el vell plet català torna a estar sobre la taula: enèsima vegada, enèsima oportunitat, enèsima correlació de forces complicada, enèsim argumentari anticatalà dels que busquen vots fàcils fora de Catalunya. Però, si les grans manifestacions d’algunes diades han convocat la ciutadania a mostrar els sentiments només en l’eix nacional i molt especialment en el rebuig a Espanya, en aquesta la gran qüestió és l’eficàcia de l’autogovern. Dels pressupostos depenen la quantitat de recursos que destinem als serveis de l’altre eix, el social.
Recordem el missatge del 1888 a la reina regent sobre la necessitat que “Catalunya torni a posseir ses Corts [...] es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb què té de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya". Diuen que el redactat va ser obra d’Àngel Guimerà; més endavant, Pere Estasen va formular les bases per a l’enaltiment i la grandesa de la riquesa col·lectiva de Catalunya, que servirien de base per a molts altres que vingueren més tard. Cap d'ells no ho va fer des del victimisme ni el pessimisme. No ho van fer des de la queixa i el lament. Ho han fet, generació a generació, amb la voluntat ferma de trobar la manera de situar Catalunya en posicions d’avantguarda.
Des d’aleshores hem viscut dues dictadures, una República convulsa i una normalitat de 45 anys de legislacions a ses Corts recuperades, el Parlament de Catalunya. I volem un tracte econòmic just. Volem que es reconegui la nostra solidaritat. Exigim que s’acabin els discursos anticatalans, especialment d’aquells que tenen responsabilitats públiques. Personalment, no vull empeltar-me de ressentiments ni rancúnies. No vull alimentar-me de mentides, fèrtils o estèrils. Vull proclamar el meu vincle indestriable a aquesta terra que anomeno pàtria. I aquesta pàtria necessitem veure-la i viure-la més com un projecte amb futur que no com un drama històric.
