Què se'n va fer, dels primers ministres de Felipe González?

MadridAquest divendres 28 d'octubre fa 40 anys de la històrica victòria del PSOE a les eleccions generals del 1982. La llista de Felipe González va obtenir 202 diputats, una àmplia majoria absoluta. El seu primer executiu, en el qual no hi havia cap dona, passaria a la història com el primer d'esquerres des de la República.

Felipe González es va convertir en president amb només 40 anys i va governar durant gairebé catorze anys, fins al 1996, dotze dels quals amb majoria absoluta o gairebé absoluta. Sota els seus mandats Espanya es va modernitzar i va consolidar l’estat del benestar, amb lleis icòniques com la de l’avortament i d’altres que van afectar pilars socials com la sanitat pública o l’educació. El seu carisma va ser suficient per suportar la contradicció d’haver fet campanya contra l’OTAN i després demanar el vot a favor de l’entrada en el referèndum del 1986. També en l’àmbit internacional va culminar les negociacions per entrar a la Comunitat Europea i va teixir una especial bona relació amb l’alemany Helmut Kohl. El final del felipisme, però, va ser molt trist: assetjat pels casos de corrupció i l’escàndol dels GAL.

Després d’abandonar el govern va continuar durant anys sent una icona del PSOE i un reclam efectiu a les campanyes electorals, però, amb el temps, tant les seves relacions amb magnats com el mexicà Carlos Slim com la seva vinculació a empreses com Gas Natural, així com la seva opinió crítica respecte als nous lideratges del partit, que va començar ja amb Zapatero, el van anar convertint en una figura incòmoda per al PSOE.

González va ser un dels prohoms del PSOE que van conspirar per fer fora Sánchez de la secretaria general el 2016 i un dels que després s’han mostrat més crítics amb les seves polítiques, sobretot amb la concessió dels indults als presos polítics catalans. Tot i això, al final no ha tingut més remei que fer veure que es reconciliava amb Sánchez en l’últim congrés del partit, on es van fer una abraçada.

Actualment presideix la fundació que porta el seu nom i es dedica també a dissenyar joies.

Alfonso Guerra també ha passat de ser una icona a una pedra a la sabata del PSOE actual. Ell va ser el responsable, com a totpoderós secretari d’organització, de la construcció del PSOE modern. I un cop al govern va exercir d’eficaç número dos de Felipe González. Tots dos, però, no van trigar a distanciar-se, sobretot arran de l’evolució cap al pragmatisme de González. Això va dividir el partit entre guerristes i renovadors, en una llarga lluita que van guanyar els segons.

El cas Juan Guerra, que afectava el seu germà, va ser un dels primers casos de corrupció que van esclatar en el si del PSOE i va marcar el principi del seu declivi. Tot i això, es va mantenir com a vicesecretari general del PSOE fins al 1997 i va renovar la seva acta de diputat per Sevilla fins al 2015. Al contrari que González, Guerra no va fer mai el pas al sector privat i es va mantenir com un referent del PSOE andalús gràcies a la seva llengua esmolada per atacar la dreta i Catalunya i la seva habilitat en els mítings. Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE, però, es va anar decantant cap a posicions cada cop més nacionalistes espanyoles fins al punt de ser avui aprofitat pels mitjans de dreta per atacar l’executiu progressista.

Amb 56 anys, Fernando Morán va ser un dels sèniors que González va triar per a un govern eminentment jove, cosa que demostra la importància que el president volia atorgar a la política exterior. Morán era un socialista veterà que havia compaginat la carrera diplomàtica, ocupant càrrecs en el ministeri amb Manuel Fraga, amb l’activitat política al voltant del PSP de Tierno Galván.

Com a ministre va culminar les negociacions per a l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Europea (CE), però abans del final de la legislatura va caure en desgràcia pels seus dubtes sobre l’OTAN i va ser substituït per Francisco Fernández Ordóñez. Morán va ser nomenat llavors ambaixador davant l’ONU i va ser candidat del PSOE a les primeres eleccions al Parlament Europeu. Encara l’any 1999 va ser candidat del PSOE a l’Ajuntament de Madrid.

A nivell popular es van fer coneguts els anomenats acudits sobre Morán, on se’l presentava com un beneit amb tendència a ficar la pota.

El nomenament de Narcís Serra, que llavors era alcalde de Barcelona, com a ministre de Defensa va ser un dels més sorprenents. Segurament González valorava l’habilitat política i la ductilitat ideològica de Serra per a una missió tan difícil com la de democratitzar unes forces armades que acabaven de protagonitzar un cop d’estat l’any abans. De fet, el mateix Serra ha revelat que hi va haver un pla de cop d’estat per al dia abans de les eleccions. I un cop amb Serra al ministeri es va desarticular un intent d’assassinat del rei en un acte a la Corunya el 1985.

González va quedar tan satisfet amb Serra que el va fer vicepresident el 1991 en substitució d’Alfonso Guerra, però va haver de dimitir el 1995 per l’anomenat escàndol de les escoltes del CESID. Això no li va impedir convertir-se en primer secretari del PSC el 1996 (fins a l’any 2000) i ser diputat fins al 2004.

El 2005 va ser nomenat president de Caixa Catalunya. Van ser els anys del boom immobiliari i dels grans sous de la banca que van arrasar amb l’economia i amb el sistema de caixes. Serra va ser acusat d’irregularitats i de ser responsable del forat econòmic a Caixa Catalunya, però va ser absolt per l’Audiència Nacional. Durant tots aquests anys ha mantingut un perfil mediàtic baix.

Actualment fa classe de seguretat internacional a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI), una institució que també presideix.

José Barrionuevo era un fill de militar que de jove va ser carlista, que va ocupar càrrecs en l’estructura del Movimiento i que va anar evolucionant cap a posicions d’esquerres fins a acabar en un partit, Convergencia Socialista de Madrid, que es va acabar integrant al PSOE. Abans del 1982 va ser regidor de Seguretat a l’Ajuntament de Madrid, i per aquest motiu el va fitxar Felipe González.

Aquells eren uns anys en què ETA atemptava pràcticament cada dia i provocava desenes de morts. En aquest sentit, Barrionuevo va encarnar la cara més fosca del PSOE, ja que va practicar el terrorisme d’estat contra ETA a través dels GAL, cosa per la qual va ser condemnat pel Tribunal Suprem el 1998.

La seva entrada a la presó el 2003 es va convertir en una imatge icònica, perquè ho va fer acompanyat de Felipe González i la resta de la cúpula socialista del moment, com ara Joaquín Almunia i Josep Borrell. Només va passar tres mesos a la presó, i després va ser indultat pel govern del PP de José María Aznar, cosa que li va permetre reintegrar-se al seu lloc de funcionari com a inspector de treball fins a jubilar-se.

De tots els membres d’aquell executiu, Javier Solana seria qui faria una carrera internacional més important. Però anem a pams. Per part materna Solana és família del pensador Salvador de Madariaga, va anar a l’exclusiu Col·legi del Pilar, al barri de Salamanca de Madrid (per on van passar també Rubalcaba, Aznar, Villar Mir, etc.) i va estudiar física abans d’anar als Estats Units amb una beca Fulbright. La seva carrera com a físic es va acabar a finals dels 70, quan ja va fer el pas a la política sent un dels ideòlegs del nou PSOE nascut a Suresnes (1974).

Va ser ministre de Cultura (1982-1988), d’Educació (1988-1992) i d'Exteriors (1992-1995), de manera que va participar en gairebé tots els executius de González gràcies a les seves habilitats diplomàtiques i a la seva capacitat per no cremar-se en cap dels incendis que assetjaven el govern.

El 1995 va ser elegit secretari general de l’OTAN, i sota el seu mandat es va produir la polèmica intervenció aliada a favor de Kosovo (1999), amb bombardejos sobre Sèrbia. Tot seguit va ser el primer alt representant de la política exterior europea (Mister PESC), va posar les bases del que seria la incipient política exterior europea comuna.

Actualment imparteix una càtedra de lideratge a Esade, i continua sent una veu respectada al PSOE.

Fernando Ledesma era un jurista progressista de prestigi, membre del CGPJ a proposta del PSOE, quan va ser nomenat ministre de Justícia el 1982 amb l’encàrrec de modernitzar un estament de l’Estat que provenia directament del franquisme. L’objectiu, però, no es va acabar de complir, tot i que va estar sis anys en el càrrec.

Entre el 1991 i el 1996 va ser nomenat president del Consell d’Estat. A l'acabar va assumir la presidència de la sala tercera del Tribunal Suprem. El 2009 va tornar al Consell d’Estat, en el qual encara continua.

Ledesma és un d’aquells juristes que han format part de la maquinària de l’Estat des del retorn de la democràcia sense fer soroll. Per aquest motiu ha estat guardonat amb les principals distincions de l’Estat, com la Gran Creu de l’Orde del Mèrit Civil o la de Cavaller de la Gran Creu de l’Orde de Carles III.

Ernest Lluch concentra en la seva persona moltes facetes, des de l’acadèmica fins a la política, passant per la mediàtica, cosa que explica la commoció que va provocar el seu assassinat per part d’ETA l’any 2000. Quan Lluch va ser reclutat per González per encarregar-se del ministeri de Sanitat, ja era una persona reconeguda a Catalunya i un antifranquista de llarg recorregut, tant a Barcelona com a València.

Lluch va ser capaç de combinar la seva vessant com a teòric de la història econòmica amb la praxi política per acabar de desplegar el sistema públic de salut a Espanya. Després d’abandonar el govern, el 1986, es va refugiar en l’activitat acadèmica, però sense desaparèixer de l’escena pública: es va convertir en un rostre familiar de la pantalla (de vegades en la seva condició de barcelonista irredempt) i en una veu reconeixible de la ràdio en català, on entaulava grans combats dialèctics amb personatges com Baltasar Porcel.

Els últims anys de la seva vida els va dedicar a l’estudi de l’austriacisme català i també a un cert activisme a favor d’una sortida dialogada per al conflicte basc; fins i tot va arribar a tenir casa a Sant Sebastià. A les eleccions municipals del 1999 es va fer famós un vídeo en què s’enfrontava a un grup de radicals que intentaven boicotejar un acte d’Odón Elorza. Juntament amb Miguel Herrero de Miñón, defensava una via d’aprofundiment federal o confederal per resoldre el conflicte català.

El seu assassinat va causar commoció i també incomprensió, pel significat de la seva figura, i la manifestació de repulsa, que va ser multitudinària, es va convertir en un clam a favor del diàleg gràcies també a les paraules dirigides per la periodista Gemma Nierga a José María Aznar: "Vostès que poden, dialoguin, per favor".

El seu llegat és viu gràcies a la fundació que porta el seu nom.

Miguel Boyer provenia d’una insigne família de polítics de la Rioja (el seu besavi ja va ser ministre d’Hisenda), i tenia un expedient acadèmic brillant i una no menys destacable carrera en el sector privat i el públic (va ser director de l’INI) quan va ser nomenat ministre d’Economia amb 43 anys. De jove havia passat per Carabanchel pel seu compromís polític i tenia com a mentor Francisco Fernández Ordóñez.

Antimarxista declarat, va ser triat per Felipe González per liderar les reformes necessàries per entrar a la Comunitat Europea. Boyer va ser el que, per exemple, va acabar amb la pròrroga automàtica dels contractes de lloguer i els va indexar a la inflació, i el que va liberalitzar els horaris comercials. Potser l’episodi més conegut del seu mandat va ser l’expropiació del hòlding Rumasa de José María Ruiz Mateos, que va provocar un terratrèmol polític i econòmic. Al final, el seu liberalisme el va portar a xocar amb Guerra i els sindicats i va sortir del govern el 1985.

Llavors va ocupar càrrecs importants en el sector privat, però el seu matrimoni amb Isabel Preysler (el segon, ja que abans havia estat casat amb la famosa sexòloga i feminista Elena Arnedo) el va convertir, malgrat el seu caràcter introvertit i poc sociable, en matèria de la premsa rosa. Va morir el 2014 d’una embòlia pulmonar.

Joaquín Almunia era el ministre més jove d’aquell executiu, amb només 34 anys. Amb 28 ja era responsable d’economia de la UGT. Va ser ministre de Treball entre el 1982 i el 1986 i d’Administracions Públiques entre el 1986 i el 1991. Exponent de l’anomenat sector renovador, enfrontat als guerristes, el 1997 va ser elegit secretari general del PSOE en substitució de Felipe González. Llavors, en un exercici que pretenia modernitzar el partit, va instaurar el sistema de primàries per elegir el candidat a la Moncloa pensant-se que guanyaria de llarg, però resulta que va ser superat per Josep Borrell. El polític català, però, va haver de dimitir poc després per un escàndol que afectava dos subordinats seus a l’Agència Tributària i, per tant, Almunia va haver d’enfrontar-se a José María Aznar l’any 2000. La derrota va ser de tal calibre que va dimitir la mateixa nit electoral.

Després de ser substituït per Zapatero va fer carrera com a comissari europeu a Brussel·les, primer d’Economia (2004-2010) i després de Competència (2010-2014), període en el qual també va ser vicepresident de la Comissió Europea.

Javier Moscoso és un dels diputats de la UCD que, seguint els passos de Francisco Fernández Ordóñez, es van passar al PSOE el 1982, abans de la victòria electoral de l’octubre. Del seu pas pel ministeri de la Presidència (1982-1986) es recorda sobretot els anomenats moscosos, és a dir, els sis dies de lliure disposició que va instaurar per als funcionaris com a contraprestació per no apujar-los el sou segons l’IPC. El 2012 Rajoy va reduir els moscosos a tres dies.

Després de la primera legislatura de González, va ser fiscal general de l’Estat (1986-1990) i membre del CGPJ entre el 1996 i el 2001.

Un fill seu, Juan, ha sigut diputat socialista per Navarra, i una filla, Adriana Moscoso, és l’actual directora general d’indústries culturals del ministeri de Cultura.

Julián Campo és probablement el ministre d’aquell executiu més desconegut de tots. Llicenciat en econòmiques i enginyeria industrial va obtenir plaça en el Cos d’Inspectors Financers i Tributaris del ministeri d’Hisenda. Entre el 1980 i el 1982 va ser agregat a l’ambaixada espanyola a Washington. Com a membre del PSOE va redactar la part que afectava el sector públic del programa electoral del 1982. Sota el seu mandat es van aprovar el Pla General de Carreteres (1984-1992) i el Pla Hidrològic.

Després d’abandonar el govern en la primera remodelació del 1985 va formar part del sector crític amb González que denunciava la ruptura amb la UGT i la desconnexió amb el seu electorat tradicional. Al final del felipisme va tornar a ocupar un càrrec a l’ambaixada espanyola a Washington.

Enrique Barón era un d’aquells acadèmics brillants que van compaginar la seva carrera amb el compromís polític i van nodrir de quadres aquell primer PSOE del felipisme. Com a ministre se’l recorda bàsicament per haver suprimit nombroses línies de ferrocarril que eren deficitàries com a mesura per intentar reflotar una Renfe que resultava ruïnosa. Avui dia s’assenyala aquella decisió com un dels factors que van provocar el fenomen de l’Espanya buidada.

Però on realment va fer carrera Barón va ser al Parlament Europeu. Hi va anar ja el 1986, i el va acabar presidint entre el 1989 i el 1992. Allà va ser president de la delegació socialista espanyola entre el 2004 i el 2013 (substituint Rosa Díez). Des de llavors s’ha dedicat a l’activisme europeista en diferents fòrums i ha excel·lit com a assagista de temàtica política.

Carlos Romero comparteix amb Julián Campo la condició de gran desconegut, i això que va ser ministre d’Agricultura del 1982 al 1991. Romero va intentar, amb un èxit limitat, modernitzar el camp espanyol i aturar l’emigració des dels pobles agrícoles a les ciutats. Però aquesta no va ser una prioritat per a Felipe González. Algunes de les seves idees, però, com ara la d’incentivar explotacions petites de caràcter familiar per fixar la població al camp, s’han posat en marxa els últims anys.

El basc Carlos Solchaga es va fer famós perquè va ser el ministre d’Economia més durador del felipisme, i exponent de l’ala més liberal i desregularitzadora del PSOE. Abans, però, va ser ministre d’Indústria en un moment especialment delicat, en què es va haver d’abordar la reconversió industrial de zones com Avilés o Sagunt, que es van considerar perjudicades respecte als alts forns de Biscaia.

Com a ministre va haver d’entomar la vaga general del 1988, que va ser un èxit absolut, però González el va mantenir en el càrrec tot i els xocs amb els sindicats. Se’l considera responsable del que després es va anomenar cultura del pelotazo, ja que ell mateix va dir que Espanya era el país "on era més fàcil fer-se ric i en menys temps".

Després d’abandonar la política s’ha dedicat als negocis privats a través de la consultora Solchaga Recio & Asociados, amb seu al carrer Serrano de Madrid.

Maravall és un dels pocs casos d’intel·lectual i acadèmic brillant que van poder portar part de les seves idees a la pràctica a través de l’acció política. El seu currículum abans d’accedir al ministeri ja era impressionant: llicenciat en dret a la Complutense, però doctorat per sociologia a Oxford i professor visitant a la Universitat de Nova York, a Harvard, a Colúmbia i a la Càtedra Jean Monet de Florència. Abans d’entrar al PSOE, va ser militant del Front d’Alliberament Popular, conegut com FELIPE (FLP).

Com a ministre va canviar la manera de funcionar dels centres educatius: la va fer més democràtica, a través de la LODE (1985) i de les universitats (LRU, 1983), i va ser responsable de la primera Llei de la Ciència (1986). Maravall va tenir com a número dos al ministeri un jove Alfredo Pérez Rubalcaba, que va ser clau en les negociacions amb la comunitat educativa.

A Maravall se’l considera un exponent del socialisme liberal espanyol; és autor d’una extensa obra sobre política. El seu llegat és reivindicat pel PSOE de Pedro Sánchez.

Aquest jurista de nom aristocràtic és conegut perquè abans de ser ministre va ser ponent, per part del PSOE, de la polèmica LOAPA, la llei que posava límits a la descentralització de l’Estat i que va ser parcialment tombada pel Tribunal Constitucional. Va ser ministre d’Administració Territorial en un moment clau en el desenvolupament autonòmic (1982-1985) i també de Justícia (1991-1993). Entremig va ser president del Consell d’Estat.

Un cop fora de la política es va dedicar a la docència com a catedràtic de dret administratiu a la Universidad Carles III de Madrid.

Eduardo Sotillos era ja una cara coneguda pel gran públic quan Felipe González el va fitxar com a portaveu del govern (amb rang de secretari d’estat), ja que havia presentat el Telediario de TVE durant els anys més durs de la Transició. Abans d’anar a la Moncloa va ser director de Radio Exterior de España i de RNE.

Sotillos va durar en el càrrec una mica més de dos anys, fins que González es va adonar que necessitava un perfil més polític. El seu pas per la política no va afectar el seu prestigi com a periodista, ja que va poder continuar la seva carrera tant a TVE com a RNE, on va presentar tant informatius com programes d’entrevistes i culturals. Un cop fora de la cadena es va convertir en un habitual de les tertúlies polítiques i analista de la premsa a cadenes com la SER.

Tot i això, mai ha deixat d’estar vinculat al PSOE. Va ser regidor per aquest partit a Pozuelo de Alarcón entre el 1991 i el 1994. El setembre del 2008 va ser nomenat secretari de comunicació i estratègia del Partit Socialista de Madrid i va formar part de l’equip de Tomás Gómez.