Els municipis: allà on totes les aliances són possibles

BarcelonaSi una tònica es repeteix en gairebé tots els municipis –sobretot els més petits– és que l’alcalde acostuma a defensar tenir màniga ampla per pactar amb qui vulgui (una altra cosa és que la direcció del seu partit el deixi). Aquells acords, doncs, que són impensables en l’àmbit nacional, poden convertir-se en possibles després de les eleccions municipals. El municipi és el lloc on totes les aliances són possibles. L’exemple més clar a Catalunya és la relació que mantenen ERC i Junts amb el PSC: a la Generalitat descarten pactar-hi, però hi comparteixen governs en l’àmbit municipal. Per què hi ha aliances que només són possibles en pobles i ciutats? Per quin motiu la geometria variable sí que és viable a escala municipal?

L’ARA ha parlat amb politòlegs, experts en competència electoral, que analitzen les raons que s’amaguen darrere aquest comportament dels partits. Toni Rodon, politòleg professor de la UPF, assenyala el que per a ell és el factor clau: com més petit és el municipi més preval la dinàmica personal a l’hora d’arribar a pactes. Una anàlisi amb la qual coincideix el politòleg Jordi Matas, que afirma que només la “influència de les persones amb noms i cognoms” explica que a vegades es produeixin aliances “estrambòtiques” als pobles. Però no només el factor personal és més important a l’hora de fer aliances als municipis petits, sinó també el paper dels electors a l’hora de votar. En l’article “Eleccions municipals a Espanya. La personalització del vot” de la Revista Internacional de Sociologia, elaborat entre altres per Pedro Riera, de la Universidad Carlos III de Madrid, i Pablo Barberá, de la Universitat del Sud de Califòrnia, s’apunta després d’analitzar les dades del Centre d’Investigacions Sociològiques que com més petit és el municipi més importa la persona candidata que la ideologia del partit. Una evidència que és més “forta”, diu l’article, en els municipis petits i en les eleccions més recents.

Segons la politòloga Gemma Ubasart, les aliances que “desobeeixen” les lògiques nacionals són possibles perquè a escala local tenen menys pes els “aparells dels partits” i el marc discursiu dels mitjans de comunicació. “Per això hi ha menys dificultat en fer aliances que a nivell nacional encara els partits no s’atreveixen a fer”, diu.

Rodon també afegeix que quan els municipis són petits també hi ha menys gent que estigui disposada a dedicar-se a la política i això pot generar dues inèrcies diferenciades: o forgen una molt bona relació i acostumen a arribar a acords malgrat el color polític o, per contra, tenen relacions difícils que fan que les sigles prenguin més importància. Aquesta dinàmica, continua, és més difícil que s’imposi a escala nacional, tenint en compte que a mesura que augmenta el nivell administratiu puja també el “simbolisme” de l’aliança i, per tant, la influència que té en l’estratègia i el relat del partit. Ho exemplifica amb Barcelona, apuntant que les conseqüències dels acords que s’hi produeixin sobrepassen la localitat.

Al llarg d’aquest agost, en les entrevistes que l’ARA ha fet a alcaldes i caps de l’oposició –gairebé una setantena– es constata que tots ells defensen l’autonomia local a les directives que puguin arribar de les seus nacionals o estatals dels partits. Per exemple, el 2019 els partits independentistes tenien la consigna de prioritzar pactes amb les altres formacions sobiranistes, però en diverses ciutats van acabar pactant amb el PSC. Els republicans es van aliar amb els socialistes i la CUP per apartar JxCat de Sant Cugat o Figueres, mentre que Junts es va aliar amb el PSC per governar la Diputació de Barcelona.

Precisament sobre això, Matas assenyala que des de les direccions nacionals dels partits s’intenta influir sempre. Més enllà del context del Procés, explica que quan es va formar el primer tripartit a la Generalitat hi va haver consignes perquè es repliqués la mateixa aliança a tot el territori, fins i tot quan no era la preferència local o no era necessari per sumar majoria absoluta.

Motor de canvi?

A diferència de Rodon i Matas, Ubasart conclou que més importants que les relacions personals són els projectes de ciutat. Explica que la multiplicitat d’actors –no només actuen els partits nacionals sinó també de locals o agrupacions d’electors– fa que hi hagi més combinacions possibles i que “es prioritzi el projecte de ciutat” per davant de “partidismes”. En aquest sentit, creu que el municipalisme ha actuat a Catalunya com un “pioner” en noves aliances polítiques.