Els moviments d'enroc del PP i del PSOE

MadridEl nou curs polític planteja moltes incògnites, però sempre sobre la base d'acceptar que la legislatura no perilla. Pedro Sánchez es pot sentir segur a la Moncloa, encara que no li faltaran mals de cap. D'entrada, perquè no podrà aprovar els pressupostos del 2025. Segur que aquesta dada no li treu la son, perquè sempre queda el mecanisme de la pròrroga pressupostària, com han fet altres governs en el passat. La característica del moment, en tot cas, és la de les maniobres d'enroc.

Els dos grans partits dediquen el seu temps a controlar les esquerdes internes intentant enfortir els respectius lideratges. Sánchez i Feijóo estan bastant tranquils als seus despatxos, dedicats un i altre a garantir el manteniment d'un discurs més o menys uniforme. El PSOE amb un congrés avançat i aquest dissabte l'aperitiu d'un comitè federal perquè qui tingui discrepàncies de qualsevol mena pugui expressar-les i, de pas, sortir possiblement perjudicat, perquè la dissidència es paga. No hi ha res que uneixi més un partit que l'exercici del poder.

Desafiar el líder és gairebé sempre un mal negoci. Sánchez hi tenia poc a perdre convocant un congrés anticipat, i l'acord del PSC amb ERC pot generar certes angoixes a les files socialistes, però en cap cas un moviment seriós d'oposició al líder. Salvador Illa, que ha promès el compliment del pacte, està de sort. Els seus compromisos amb els republicans seran defensats pel govern central i la jerarquia socialista, almenys de paraula. I els dissidents com García-Page i Lambán, sempre podran manifestar, si les coses surten malament, que ells ja ho van advertir. Però excepte la coartada moral del "jo ja t'ho deia" en cas que l'experiment no funcioni, en trauran poca cosa de fer escarafalls després d'haver recuperat la presidència de la Generalitat.

No seria gens estrany que de les protestes es passés a un tancament de files, tot i que no hi ha eleccions a la vista, un factor que molts cops és determinant per recuperar la disciplina interna en un partit. El PSOE ja va perdre prou poder territorial en les eleccions municipals i autonòmiques de l'any passat com per confiar recuperar-lo enfrontats amb el govern de Sánchez i al PSC. El seu joc ha de ser el de treure com més millor per a les seves comunitats respectives, i la negociació sobre el finançament autonòmic els hi permetrà. Això que fa el govern de prometre ara models singulars per a tothom és poc més que un exercici de prestidigitació. Però la història diu que sempre que s'ha negociat un nou sistema –i, singularment, si s'ha fet primer amb Catalunya– ningú n'ha sortit perdent. En canvi, el més raonable seria que allà on hi ha baixada de població no es pretengui mantenir el mateix volum de recursos.

La situació del PP

De l'altra banda, el PP també necessita escenificar la seva cohesió i el que anomenem la unitat del discurs. Feijóo passa sempre molt estirat per davant dels seus dirigents autonòmics quan els convoca a una reunió a la seu popular, al carrer Génova. Tampoc té por que li estiguin preparant cap disgust. Fins i tot la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, sembla més tranquil·la en els últims temps. Però això no vol dir que li facin més cas. Aquests dies ha proposat que cap dels barons del PP vagi sol a la Moncloa si el convoca el president del govern, i la majoria no ha seguit aquest discurs. Ben al contrari, alguns han aclarit que hi aniran immediatament si els conviden. És el més lògic. L'altre dia vaig coincidir amb el portaveu popular, Borja Sémper, que va venir a dir que el PP continuarà fent el que li toca, però en el fons amb poques esperances d'aconseguir res rellevant en aquests moments, perquè el més important, que seria fer caure el govern, o deixar-lo molt tocat, no veuen com ho poden aconseguir.

No és estranya aquesta confessió, perquè no hi ha possibilitats d'una moció de censura capaç de treure Pedro Sánchez del poder, i tampoc hi ha perspectives d'anticipació electoral. Ja n'hi va haver una l'any passat, al mes de juliol, i vista la sort que va tenir el PSOE –a part dels seus mèrits per provocar la mobilització–, res aconsella intentar repetir de la jugada. Ara no toca, ni convé als interessos dels socialistes. Alguns diran que aquesta fase va pel camí de ser una legislatura perduda. Però mentre el mercat de treball funcioni com ara, es mantingui el volum d'ocupació, i la gent aguanti el nivell d'inflació, el carrer probablement seguirà tranquil. Això sí, continuaran els moviments d'enroc, com la designació de José Luis Escrivá com a governador del Banc d'Espanya.

Hi ha hagut crítiques a aquest nomenament. Però vistes les polèmiques pels informes i les previsions del Banc d'Espanya, la decisió era d'esperar. En aquesta fase en què el govern té una gran debilitat parlamentària, el més important és agafar-se fort on es pugui. Vivim en un estat democràtic i el que ha de funcionar és el control de l'administració i els organismes públics. Ningú ha discutit la preparació de l'exministre Escrivá per assumir aquest càrrec, i serà la seva gestió la que permetrà tombar-lo a pedrades dialèctiques o que obligarà els més crítics a recollir veles. El seu nomenament no és comparable a altres casos de designacions a favor d'amics i coneguts del govern, amb competència més que discutible per als càrrecs que van exercir. El factor confiança també té a veure amb l'accés d'Òscar López al govern. Jo el vaig veure arribar a la seu socialista de Ferraz de la mà de Pepiño Blanco, exsecretari d'organització amb Zapatero. Després va tenir un càrrec que vol tothom, el de president de Paradors. Militància i fidelitat són dues paraules clau en aquest cas.

On no s'haurien d'esperar maniobres d'enroc en aquests moments és en l'àmbit judicial. El que cal és veure com treballa Isabel Perelló al capdavant del Suprem i del Poder Judicial. Ara tothom demana respecte: els jutges que els polítics no els pressionin i els polítics que els jutges no facin política. El Consell del Poder Judicial podrà recuperar una mica de credibilitat si cobreix els alts càrrecs de la justícia amb bons professionals. El Constitucional tornarà a ser un camp de batalla per decidir sobre l'encaix de la llei d'amnistia en la Constitució. Però l'avalarà. És una carta molt valuosa que a Sánchez li assegura la continuïtat, perquè Junts, si cal, l'apuntalarà.