MadridAquest 6 de desembre, Dia de la Constitució, ha permès comprovar que Pedro Sánchez i el seu govern aguanten i que probablement continuaran resistint llevat que algun procés penal dels que envolten la Moncloa ho impedeixi. Els ministres afirmen veure molt probable l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, tot i que la relació amb els socis –absents de la celebració– continua sent molt laboriosa. Un dels dirigents socialistes més veterans deia que "mentre hi hagi sopa a l'olla i es pugui repartir, ningú voldrà aixecar-se de la taula". En aquest context, el PSOE acaba de celebrar un congrés que ha consistit en poc més que un míting, aprovant declaracions de circumstàncies. La visió de conjunt va ser la d'un partit a la defensiva, aplicant la formació de tortuga, amb files tancades i els escuts a l'aire i als costats, l'antiga resposta de les legions romanes quan els queia una pluja de projectils, fossin pedres, llances o fletxes. Ara, segons va dir Sánchez al Congrés, el setge prové de mitjans "polítics, mediàtics i judicials", però "tornarà als assetjadors".
Segurament pensava sobretot en el cas que afecta el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, imputat pel Suprem després d'haver precisat els termes dels acords negociats amb l'empresari Alberto González Amador, la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, perquè pogués lliurar-se de la presó acceptant haver comès els delictes fiscals dels quals està acusat. És possible que aquesta truita es giri, que mai es pugui demostrar que el fiscal general va filtrar correus electrònics de l'advocat de González Amador i que sigui aquest últim qui en surti malparat. Serà interessant, en aquest sentit, veure com va la declaració de Miguel Ángel Rodríguez, el cap de gabinet d'Ayuso, a qui s'atribueixen les maniobres i intoxicacions contra la Fiscalia. Ara bé, la cosa pinta ben diferent pel que fa a l'exministre Ábalos i el seu ajudant Koldo. Aquí ja es veurà qui pot prendre mal en el terreny judicial, però en l'àmbit polític el dany ja s'ha produït i és important.
Mentre es juguen aquestes partides al Suprem, l'objectiu que s'han fixat els socialistes és recuperar poder territorial i mantenir els precaris equilibris parlamentaris. Però ho van fer en un congrés molt pla, sense les emocions dels de fa alguns anys, que es podien resoldre per una diferència de nou vots, com va passar en el que va enfrontar Zapatero amb Bono. Aquest últim mai hauria impulsat una reforma de l'Estatut com la que va permetre el primer. El PSOE travessava llavors una crisi d'identitat que volia resoldre diferenciant-se radicalment de la segona legislatura d'Aznar i el seu suport a la guerra de l'Iraq. Van ser els temps de la campanya de la cella, un gest una mica infantil que consistia a posar-se el dit índex al voltant de l'ull, acompanyat d'un somriure d'ingènua i beatífica complicitat. Es tractava d'il·lusionar una mica la gent, intentar reviure les etapes inicials de la recuperació democràtica. Però Alfonso Guerra es burlava d'aquests propòsits, qualificant de bambi Zapatero i la seva estratègia.
Tot això em va tornar a la memòria mentre assitia al Congrés al 46è aniversari de la Constitució. El període de canvi de segle, les dues legislatures d'Aznar i les circumstàncies que van acompanyar l'arribada de Zapatero al poder van implicar modificacions substancials en la democràcia espanyola. Van suposar l'inici d'una llarga etapa de degradació de la convivència política, no tant al carrer com a les institucions. I Catalunya no en va sortir benparada. Aquest cop ha estat una novetat que el president de la Generalitat, Salvador Illa, fos present a la commemoració de la Constitució. No passava des de feia catorze anys. Justament, el 2010 va ser el de la sentència de l'Estatut. I ara la situació es torna a percebre complicada.
Un error que pot repetir-se
El que no es va saber fer en aquella etapa precedent –garantir els acords i evitar la retallada del text estatutari, per exemple– pot repetir-se ara. Llavors va ser la reforma estatutària i va acabar malament. Ara penso en el finançament autonòmic. El congrés socialista va salvar la prova amb resolucions genèriques i de compromís. L'altre dia, acabat l'acte d'homenatge a la Constitució, veia el president Illa i el ministre Bolaños buscar un refugi per parlar amb tranquil·litat, escapolint-se entre els assistents. En una hipotètica pel·lícula sobre el moment polític que vivim, aquesta escena hauria estat de les millors, sobretot rodada amb un tràveling sostingut, amb la càmera avançant a marxes forçades, seguint les sabates del ministre, que anava al darrere, esquivant convidats que el volien parar, mentre Illa es girava per no perdre'l de vista. El titular del ministeri de la Presidència i Justícia es reivindica com "el més català" de tots els ministres, per destacar la seva atenció a les qüestions que afecten les sensibilitats territorials. Però continuem en un context d'atròfia en matèria de pactes, perquè no es desenvolupen, atès que mai és el moment oportú per fer-ho. El famós finançament singular per a Catalunya continua esperant concrecions.
La legislatura, en definitiva, va a càmera lenta. Feijóo, present al Congrés i envoltat d'alguns dels seus presidents autonòmics, deia que ja s'ha acabat la legislatura. Això es confondre els seus desitjos amb la realitat. I la imatge acompanyat d'Ayuso i els seus barons buscava demostrar poder, quan encara no ha pogut tocar el poder que més li interessa. Un acte, per tant, que va ratificar els errors i les impotències d'aquesta etapa. Sánchez, sentint-se assetjat i parapetat darrere d'un mur, el que ha volgut construir per allunyar-se i defensar-se de l'oposició. I el PP dedicant el Dia de la Constitució no a reclamar diàleg i acords, sinó a denunciar els pactes del govern amb partits que –diu Feijóo– la neguen cada dia. La presidenta de la cambra baixa, Francina Armengol, va ser l'única que va subratllar que en política l'èxit és el consens. I va recordar també l'advertència feta el dia anterior per la diputada de les Corts constituents Maria Dolors Calvet (PSUC), en el sentit que "els drets són revocables i s'han de defensar cada dia". Dos bons motius per reivindicar la Constitució.
