"Morir per Catalunya" en una "missió impossible": l'altre octubre calent que va capgirar el país

BarcelonaL'octubre és un mes de revoltes catalanes, tot i que el desenllaç no acostumi a ser favorable als que les impulsen, amb finals de repressió, presó i fallida en l'assoliment dels objectius. El referèndum del 2017 no va portar la independència com havien promès els partits del Govern, sinó centenars de votants ferits i mig Govern a la presó i l'altre mig a l'exili, amb l'autogovern suspès. Els Fets d'Octubre del 1934 van acabar pitjor: la insurrecció del Govern contra l'executiu espanyol –que considerava contrari a la República– va desfermar la repressió militar: els tirotejos van causar més de setanta morts a Catalunya; el gruix de l'executiu de Lluís Companys va acabar empresonat i alguns membres van acabar a l'exili, i a més es va suspendre l'autonomia. Uns fets que aquest 2024 compleixen 90 anys i que també van requerir una amnistia quan les esquerres van tornar a governar Espanya a partir del febrer del 1936.

"Als octubres hi ha revoltes a Catalunya que sembla que no s'acaben", explica a l'ARA el president de la Fundació Reeixida, Oriol Falguera. Aquesta associació commemora el 90è aniversari amb xerrades arreu del país i una recreació dels fets aquest diumenge a Barcelona. L'èxit de l'estat català proclamat per Macià era "missió impossible", reconeix l'historiador Fermí Rubiralta, que recorda que els organitzadors sabien que "estava condemnat al fracàs" i que el sector radical s'emmirallava en la Pasqua irlandesa del 1916, que "va servir d'espurna per al moviment independentista" del país. La vitalitat sobiranista de llavors també era molt diferent de l'actual: el 1934 l'independentisme era molt minoritari perquè "el catalanisme estava convençut que hi havia possibilitats que l'Estat acceptés la seva realitat plurinacional". Llavors una part dels Mossos només va obeir ordres catalanes i va col·laborar en la revolta, com el comandant Enric Pérez Farràs.

Els militants independentistes Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina van morir a canonades a la seu del sindicat CADCI, a la Rambla de Barcelona, on estaven refugiats. "El meu oncle va morir lluitant per Catalunya. Me'n sento molt orgullosa", relata Helena Compte, neboda de Jaume Compte, "revolucionari independentista" que ja havia participat anys abans en el Complot del Garraf per intentar matar el rei.

Cap a les vuit i deu minuts del vespre del dia sis d'octubre del 1934 el president Lluís Companys va proclamar l'estat català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat. Tal com comenta Falguera, es va penjar l'estelada als ajuntaments de seixanta poblacions, entre les quals Badalona o Vic. La clau dels fets, amb actuacions heterogènies, és que "van fer confluir tres estratègies": la progressista federalista de Companys; la independentista del conseller de Governació, Josep Dencàs, que va rebre l'encàrrec de la insurrecció; i la del moviment obrer i rabassaire. A més, la vaga general en altres punts de l'Estat, especialment a les mines d'Astúries va posar en dificultats el govern espanyol: allà, els enfrontaments van provocar prop de 2.000 morts.

Rubiralta subratlla que Companys "volia tornar a l'esperit progressista i republicà inicial i mantenir les institucions autònomes que s'estaven desenvolupant" –en convergència amb el progressisme espanyol i la revolució d'Astúries– després de "l'amenaça" que significava l'arribada de les dretes a l'executiu estatal i amb el context d'auge del feixisme arreu d'Europa. D'altra banda, Dencàs pretenia "tornar a la declaració sobiranista de Francesc Macià" abans del pacte autonomista. Alhora, hi va haver adhesions sindicals amb una vaga general: "Tot i que la CNT no s'hi va sumar, molts dels seus militants, sí", sosté Rubiralta, i va afegir que també hi va haver diversos aixecaments proclamant el comunisme llibertari, a Sant Boi de Llobregat o Granollers. I és que la llei de contractes de conreu, l'aposta de la Generalitat per regular el camp, va rebre l'estocada del Tribunal de Garanties i va ser una espurna per a la insurrecció.

Resposta a la repressió

Mentre Companys i la majoria del Govern es van entregar després d'un parell de canonades a la plaça Sant Jaume de l'exèrcit comandat pel general Batet, Dencàs es va exiliar i "des d'ERC li van atribuir la culpa del fracàs": "Deien que es va escapar com una rata de claveguera", afirma Rubiralta. L'historiador afegeix que Companys es pensava que passaria com el 14 d'abril del 1931 i es recuperaria l'esperit republicà. Companys "no va fomentar la provisió d'armes per a la insurrecció que pretenia Dencàs, que les va haver de comprar de la seva butxaca, però sí que va fer servir els escamots independentistes d'espantall de cara al govern de Madrid", destaca Rubiralta. L'extradició de Dencàs des de França també va ser fallida, però l'embolic intern en el catalanisme va ser important, amb una sentència contra Companys i el Govern de 30 anys de presó. En aquell judici històric, Companys es va atribuir tota la responsabilitat dels fets i va demanar clemència per a la resta del Govern i per als mossos d'esquadra que també van ser condemnats.

Una divisió de l'independentisme que encara és més profunda en l'actualitat, segons pensa la neboda de Compte. En la seva opinió, "hauria faltat algú com l'oncle el 2017" . "És una llàstima que no hi hagi gent tan valenta i que estigui disposada a donar la vida per Catalunya com ell", afegeix. Ara bé, de petita, fins que amb divuit anys es va introduir a la vida universitària, no va tenir la versió real de la mort del seu tiet: en ple franquisme, els seus pares no li havien explicat res de la seva lluita política, i el que sentia a les sobretaules familiars, en les quals en parlaven sovint, era "una versió idealitzada" sense el vessant ideològic, segons la qual havia mort al saltar d'un balcó a un altre "per defensar un amic". El seu pare era franquista, explica, però, malgrat les discrepàncies polítiques, admirava la part humana de l'oncle.