Mor Muriel Casals, símbol de la lluita per la independència de Catalunya
L’expresidenta d’Òmnium Cultural, diputada de Junts pel Sí i rostre del sobiranisme civil ha mort aquesta matinada després de no superar les ferides de l’accident que va patir el 31 de gener
BarcelonaMuriel Casals s’ha apagat. El rostre principal del sobiranisme civil ha mort aquesta matinada, després que s’agreugés el seu estat de salut per les ferides que va patir quan la va atropellar una bicicleta a finals del mes de gener. Ho ha confirmat en un comunicat aquest matí Junts pel Sí, candidatura per la qual era diputada després d'haver estat la número tres per Barcelona de la llista independentista. Òmnium Cultural ha informat en un comunicat dirigit als socis de la mort de qui va ser la seva presidenta entre els anys 2010 i 2015.
'La notícia de la mort de Muriel Casals havia d'esperar': explicacions i autocríticaL’expresidenta d’Òmnium Cultural i diputada de Junts pel Sí ha sigut una de les persones clau en el procés sobiranista de Catalunya. “No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni”. La frase pronunciada per Casals durant el Concert de la Llibertat del Camp Nou resumeix l’esperit d’aquesta activista per la independència, de 70 anys.
Juntament amb Carme Forcadell, ha sigut una de les cares visibles i líders indiscutibles del procés independentista, un “somni” que ha perseguit a consciència durant tota la seva vida. “Vaig ser educada com a separatista, tot i considerar-ho un impossible”, ha admès en alguna ocasió.
La política i l’activisme han marcat sempre l’ADN de Casals. Filla d’un soldat catòlic republicà exiliat i d’una mestra francesa, Casals va néixer a Avinyó (França), però mesos després la família va traslladar-se a Sabadell. Allà va créixer en un ambient que “respirava il·lustració”, segons reconeixia ella mateixa, i marcada per la història de França que li explicava la seva mare. Amb aquest bagatge, va decidir estudiar econòmiques a la Universitat de Barcelona.
Va ser allà on va acostar-se a les tesis del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), al qual va afiliar-se de ben jove. Va continuar a ICV, però va acabar distanciant-se’n pel projecte nacional del partit. “M’enrabiava i pensava a fer-me del PSAN”, ha reconegut en alguna ocasió. No va abandonar les aules: va ser durant molts anys professora d’anàlisi econòmica a la UAB, centre d’on també ha sigut vicerectora. A més, va fer estades a les universitats d’Edimburg, de Gal·les i a la London School of Economics. Més enllà de l’àmbit universitari, ha sigut presidenta d’Opinió Catalana i membre del consell d’administració de l’antiga CCRTV, el que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però, potser perquè ha sigut una convençuda que “no és l’economia el que canvia el món sinó la política”, va deixar tots els càrrecs que tenia per embarcar-se en el seu projecte més important: la presidència d’Òmnium Cultural.
El tàndem amb Forcadell
Muriel Casals va entrar a la junta de l’entitat dos anys abans i de seguida va demostrar dots de lideratge, capitanejant les campanyes per la defensa de l’Estatut, l’ús del català i el model educatiu d’immersió lingüística. Quan ella va agafar el timó de l’entitat, el març del 2010, poc s’esperava que, mesos després, una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut revolucionaria el país i la faria protagonista indispensable de la política catalana dels següents sis anys. Casals assegurava que el 10 de juliol del 2010 va ser el dia que la gent “va perdre la por”. Més d’un milió de persones, convocades per l’entitat que ella dirigia, van sortir al carrer en una manifestació històrica a favor del dret a decidir.
A partir d’aquí, Casals es va convertir en un referent de la societat civil independentista. Al capdavant d’Òmnium -sota la seva batuta va fer-se explícitament independentista- i fent tàndem amb l’ANC, ella i Forcadell van assumir el lideratge del sobiranisme de base i van convocar quatre multitudinàries manifestacions per les Diades dels últims anys. Des de la concentració al centre de Barcelona del 2012 fins a la manifestació de la Meridiana de l’últim Onze de Setembre. “Sóc ben conscient que el meu mèrit es deriva del privilegi d’haver sigut la cara visible d’Òmnium Cultural”, va dir per carta als socis de l’entitat quan va acomiadar-se. Ho va fer en acceptar una nova responsabilitat política, aquest cop institucional: ser la número 3 de la llista de Junts pel Sí pel 27-S. “Intentaré participar en el Parlament que haurà de conduir-nos cap a la independència”, explicava en la missiva, en què va dir que el repte li feia “molt respecte i molta il·lusió”.
De fet, el paper de Casals ha sigut clau en molts moments del procés sobiranista. Fins i tot els més tensos: va assumir un rol conciliador per llimar les diferències entre CDC i ERC abans del 27-S i, després de les eleccions, entre Junts pel Sí i la CUP. Junts pel Sí li va reservar un paper clau al Parlament: la presidència de la comissió del procés constituent. Camí del “somni” cap a la Catalunya independent.