Mor José Antonio Ardanza, el lehendakari de l’estat quotidià
El polític del PNB va presidir el País Basc entre els anys 1985 i 1999
BarcelonaJosé Antonio Ardanza ha mort als 82 anys, víctima d’un càncer. Va ser lehendakari entre el 1985 i el 1999, el de durada més llarga i durant els anys de plom, i el seu llegat és la construcció d’estat en la governança del dia a dia.
Va arribar al govern després de la crisi del PNB amb l’escissió de Carlos Garaikoetxea i Eusko Alkartasuna. No era un polític de perfil èpic en un país d’èpica alta, venia de la gestió en el cooperativisme i de l’alcaldia d’Arrasate-Mondragón, i després com a diputat general de Guipúscoa. Va viure a Ajuria Enea els temps més durs del terrorisme, i després dels atemptats acarnissats d’Hipercor i la caserna de Saragossa, el juny i el desembre de 1987, va liderar el Pacte d’Ajuria Enea, un dels seus llegats importants en el llarg viatge al final de la violència.
El 12 de gener del 1988 es va signar aquell Acord per a la Normalització i Pacificació d’Euskadi, que va entrar a la història amb la marca del locus ubi, la seu del lehendakari. Una entesa entre tots els polítics tret d’Herri Batasuna, que, d’una banda, legitimava l’acció policial i aïllava l’entorn polític d’ETA i li afeblia la connectivitat social, i de l’altra obria les portes a la solució dialogada del conflicte, en absència de violència, i a la reinserció dels presos. Ardanza sentia allò com a cosa seva, hi havia el seu tarannà de tolerància i reconciliació en les claus morals de la democràcia cristiana, que li van valer ser distingit amb la medalla Carrasco i Formiguera.
El lehendakari Ardanza estava a favor del dret d’autodeterminació, però sempre –en la línia PNB– dintre de les vies legals de la reserva de drets forals de la Constitució i l’Estatut, i entenia que, en el “mentrestant”, l’estat basc s’anava constituint en la mesura que s’assolien competències i es desplegaven, i que cada elecció era una forma d’autodeterminació que tenia d’efectiva tot el que no tenia de llampant. Aquest conjunt d'intersecció amb el Partit Socialista d’Euskadi el va fer impulsar un govern de coalició, amb Ramón Jáuregui de vicelehendakari, que entenia estratègicament més enllà de l’aliança tàctica: la reunió de nacionalistes bascos i constitucionalistes espanyols era una comunió d’identitats i sentiments que propiciava l’enlairament econòmic d’Euskadi –reconversió industrial, Guggenheim, Kursaal– tot i esdevenir-se en els moments de les màximes turbulències del terrorisme.
En els últims compassos del seu govern, a finals del 1997 i primers del 1998, el PNB va explorar les converses amb l’esquerra abertzale, que van menar a la primera gran treva del pacte de Lizarra-Garazi del setembre del 1998. Venia un altre escenari i ell va creure que aquell canvi en la cartografia política l’havia de dirigir institucionalment una altra persona. Va ser ell qui es va treure de la màniga un desconegut Juan José Ibarretxe, generacionalment i políticament més en línia amb els nous actors de l’independentisme d’esquerres que tancava ETA i els disputava share, paradigma Arnaldo Otegi.
El tàndem amb Arzalluz
José Antonio Ardanza era jurista, llicenciat en dret per Deusto, tenia un discurs potent, carregat d’arguments i de cites de memòria prodigiosa, però no arrossegava multituds en mode míting. En aquest sentit, va conviure bé amb el que sí que les movia, Xabier Arzalluz, en aquell poder bifrontal partit-institució que ha perdurat: Ardanza parlava amb Felipe González, Joaquín Almunia i José María Aznar, i Arzalluz amb Jon Idigoras i Txomin Iturbe. En el territori personal, era un home senzill, li agradava la vida familiar, la lectura i la música clàssica, anar amb motorhome i conrear verdures; eren famosos els seus pebrots de Gernika, que ell mateix passava lleugerament per la paella sense deixar que s’endurissin amb la gavardina d’una pell excessiva. Això també ho argumentava, revestit amb el davantal al seu txoko.
No amagava les seves conviccions religioses i, en aquells moments terribles de funerals un dia sí i l’altre també, deia que el dret a la vida és de tothom independentment de la seva ideologia, i que ell no va beure xampany quan ETA va matar Carrero Blanco, mentre que “sí que van brindar molts" dels que llavors s’omplien la boca "parlant de la banda assassina i dels terroristes”.
Mostres de condol
Després de la pèrdua d'una persona tan rellevant per a la política basca, han arribat les mostres de condol, començant pel seu partit. El líder del PNB –president de l'Euzkadi Buru Batzar–, Andoni Ortuzar, ha plorat la seva defunció en un comunicat: "A més d'una personalitat que institucionalment ho ha estat tot en aquest país (alcalde, diputat general i lehendakari), se'ns en va un gran abertzale que va viure l'exili i la clandestinitat", ha afirmat. En el mateix sentit s'ha expressat l'encara lehendakari, Iñigo Urkullu, que ha definit Ardanza com "un referent polític i institucional de primer ordre", que "va treballar incansablement per la pau i la convivència". A més d'altres càrrecs del PNB com el mateix candidat, Imanol Pradales, la plana major política està reaccionant a la mort de l'expresident basc, com ara el líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi. Des de Catalunya, l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont també ha expressat el seu condol, i ha definit Ardanza com "un home de pau i fidel a la seva nació".
