Mor Adolfo Suárez, la cara de la Transició

MadridL'expresident espanyol Adolfo Suárez ha mort als 81 anys. Suárez, que patia d'Alzheimer des de feina una dècada, estava ingressat des de dilluns per una pneumònia. Aquest divendres al matí, el seu fill Adolfo Suárez Illana ja havia anunciat que el desenllaç era "imminent". Va parlar d'un horitzó de 48 hores. Suárez ha mort aquest diumenge al migdia a la Clínica Cemtro de Madrid, segons ha informat el centre hospitalari. Dissabte el govern i el Congrés ja van començar a treballar en els preparatius del funeral d'estat del primer president escollit democràticament després de la dictadura franquista.

Suárez ha passat a la història com a primer president electe de la Transició democràtica espanyola, i com a home clau perquè aquest procés tingués èxit. El seu mèrit va ser el do de l'oportunitat. Va saber estar al lloc indicat en el moment adequat i, sobretot, va saber llegir amb precisió els temps de la política, per anticipar-se així als esdeveniments. Va aconseguir arribar a la presidència del govern espanyol gràcies a dos fets clau: el seu pas pel règim franquista, que va contenir inicialment els ànims exaltats dels militars més reaccionaris –que igualment acabarien explotant en el cop d'estat del 23-F–; i la convicció que el moment de fer el pas a la democràcia havia arribat. Això va permetre l'acceptació unànime del seu nomenament per part de les diferents ideologies, des de les opcions més liberals fins a les comunistes.

Adolfo Suárez González va néixer a Cebreros (Àvila) el 1932. Es va llicenciar en dret a la Universidad Complutense de Madrid i es va iniciar com a polític en l'àmbit del Movimiento Nacional. Va entrar a l'estructura del règim franquista el 1958 a través de la secretaria general del Movimiento sota el guiatge de Fernando Herrero Tejedor, un falangista vinculat a l'Opus Dei que havia conegut quan Herrero era governador civil d'Àvila. Suárez sempre va saber utilitzar les coneixences per anar escalant a dins de l'estructura franquista. Amb aquesta estratègia, el 1961 va ascendir a cap del gabinet tècnic del Vicesecretariat General, el 1967 va ser procurador en Corts per Àvila, i el 1968, governador civil de Segòvia. Del 1969 al 1973 va ser director general de Radiotelevisió Espanyola (RTVE), i l'abril del 1975 va accedir al vicesecretariat general del Movimiento.

Un cop mort Franco, l'11 de novembre del 1975 va entrar al primer gabinet d'Arias Navarro, i va ser nomenat ministre secretari general del Movimiento.

Projecció cap a la presidència

La seva projecció cap a la titularitat de la presidència del govern espanyol va augmentar considerablement gràcies al suport que li va mostrar Joan Carles de Borbó i a les idees reformistes de Suárez, que van convèncer bona part de la societat, aleshores àvida de girar full a 40 anys de dictadura.

En aquell moment sonaven tres noms per accedir a la presidència, però la decisió final del rei en favor de Suárez va tenir molt a veure amb la bona relació que tots dos havien cultivat durant la direcció del lleonès al capdavant de RTVE. Suárez, que anys abans de la mort de Franco ja intuïa que el futur d'Espanya passava per la democràcia sota el regnat de l'aleshores príncep Joan Carles, es va dedicar a mimar el futur rei visitant sovint la Zarzuela i entregant-li les gravacions dels seus viatges i actes protocol·laris.

Quan el juliol del 1976 Joan Carles I li va encarregar la formació del segon govern del seu regnat i el desmantellament de l'estructura franquista, Suárez era desconegut per bona part de la població. No obstant això, l'agilitat del polític va ser la seva clau de l'èxit, ja que va ser capaç d'aglutinar un gran grup de polítics de la seva generació que havien arribat a les conviccions democràtiques per diversos camins. Va aplegar falangistes, socialdemòcrates, liberals i democristians, i va desarticular l'entramat franquista amb la complicitat de grups antifranquistes com el PSOE i, especialment, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) i el seu líder, Santiago Carrillo, que va arribar a definir Suárez com un "anticomunista intel·ligent".

El 15 de juliol del 1977 es van celebrar les primeres eleccions generals després de la Guerra Civil, que Adolfo Suárez va guanyar al capdavant d'UCD (Unió de Centre Democràtic), un conglomerat de formacions de centredreta. Un cop aprovada la Constitució per referèndum, Suárez va tornar a guanyar les eleccions generals, i va començar el seu tercer mandat com a president del govern espanyol.

Dimissió prèvia al 23-F

La tercera etapa de Suárez a la Moncloa va ser molt complicada, amb tensions polítiques, socials i econòmiques que van desgastar la seva imatge. Finalment, a causa de la pèrdua de suport a dins del mateix partit i la pèrdua de confiança del rei, Suárez va presentar la dimissió el 29 de gener del 1981. En el missatge a la població difós en el moment de plegar, el dirigent va pregar que el sistema democràtic no fos, un cop més, "un parèntesi en la història d'Espanya".

Davant d'aquest discurs, les teories estaven servides. Semblava que la dimissió de Suárez era forçada per la pressió dels militars, fet que va quedar confirmat al cap de 25 dies amb l'intent de cop d'estat del 23-F del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero.

L'última aventura política de Suárez va ser la creació del partit Centre Democràtic Social (CDS). A causa dels mals resultats de la formació, el 1991 va dimitir com a president del partit i va abandonar definitivament la política.

Com a reconeixement del seu paper en la Transició, el 1981 el rei li va concedir el títol de duc de Suárez, i el 1996 va rebre el premi Príncep d'Astúries de la concòrdia.

A partir de la desaparició de Suárez de la vida pública, la seva història va ser trista. El 2001 i el 2004 van morir, respectivament, la dona i la filla de l'expresident, totes dues de càncer, i el maig del 2005 el seu fill Adolfo va anunciar públicament que el seu pare patia des de feia dos anys de la malaltia d'Alzheimer. Segons va explicar el seu fill, Suárez no recordava ni que havia estat president del govern espanyol. El mateix any, el programa 'Protagonistas' de Punto Radio va fer un homenatge a Suárez amb els quatre presidents espanyols que el van succeir i Santiago Carrillo.

Més reconeixements

El 2007, i amb motiu del trentè aniversari de les primeres eleccions democràtiques, el rei Joan Carles I el va nomenar cavaller de l'orde insigne del Toisó d'Or per la seva important actuació en la Transició. A causa de la incapacitat de Suárez d'assistir a l'acte, el mateix rei va desplaçar-se fins a casa seva per fer-li entrega del guardó.

Adolfo Suárez, doncs, ha experimentat la part més dolça i amarga de la vida. Ha tingut l'oportunitat de dirigir un moment tan històric com la Transició, el pas delicat de la dictadura a la democràcia, fet que l'ha dut a ser considerat per tot l'espectre polític com una persona determinant perquè la Transició tingués èxit. Però, d'altra banda, ha hagut de tastar l'altra cara de la vida, molt més amarga, però que també ens acompanya en el dia a dia, com és la malaltia i el dolor. Aquesta doble cara és la que ens marcarà el record del primer president electe de la democràcia.