Yolanda Díaz i l'esquerra possible

BarcelonaL'interès preelectoral continua centrat des de fa dies en la possibilitat que Sumar comenci realment a unir els partits de l'esquerra, després d'una etapa en la qual hi ha hagut més de desafiaments i polsos que afany de col·laboració. Resulta evident que en aquest conflicte qui porta avantatge en termes d'opinió pública és la vicepresidenta segona del govern i líder d'aquesta operació, Yolanda Díaz. Podem té un camí recorregut i el capital polític que pugui derivar-se de la gestió a l'executiu de coalició presidit per Pedro Sánchez. Però es tracta d'un capital molt perjudicat pels efectes indesitjats de la llei del només sí és sí. En aquests moments, Podem no aporta a una eventual societat compartida encapçalada per la líder de Sumar el mateix volum d'actius que el que suposa el projecte presentat públicament el cap de setmana passat al poliesportiu Antonio Magariños de Madrid.

Des de diumenge passat no hi ha hagut cap signe de distensió entre Yolanda Díaz i Podem, singularment amb el seu exlíder, Pablo Iglesias, i amb les dues ministres Irene Montero i Ione Belarra. Al contrari, als emplaçaments fets per les dues últimes, on destaca que fàcil seria suposadament pactar unes primàries per tal de confeccionar després de comú acord les candidatures, ha seguit un conjunt de declaracions que confirmen la naturalesa d'aquest conflicte, que no és altre que la lluita pel poder. Ningú ha explicat, en aquest sentit, quines són les inassumibles diferències entre el projecte que ha llançat i vol consolidar la líder de Sumar, i les línies mestres del moviment ciutadà que un dia va liderar Pablo Iglesias.

Diferències de formes i estil

Les diferències, en tot cas, hi són, com s'ha vist diverses vegades durant aquesta legislatura. Però són, sobretot, de formes i d'estil. En el fons, les divergències ideològiques es deriven substancialment del fet que Yolanda Díaz ha buscat en la seva tasca al govern uns objectius més possibilistes que les ministres de Podem. I tot això dit amb el benentès que en política, si parlem de política democràtica, les maneres i els enfocaments dels problemes són molt importants. Es podria dir que Yolanda Díaz no és, en aquest sentit, una esquerra tradicional. Fa temps que tinc la sensació que la líder de Sumar representa una mena d'esquerra de mans blanques, més que vermelles, per la seva manera de comportar-se. No es tracta dels vestits que escull per a les grans ocasions, que solen ser blancs, com el dia de la presentació de Sumar. Es tracta que la seva actitud més habitual i essencial és de caràcter propositiu, i fuig de les situacions sense sortida i els esforços inútils.

Aquests tipus de raonament em recorden un passatge de l'autobiografia de l'escriptor hongarès Arthur Koestler, injustament oblidat en els últims anys. L'autor d'El zero i l'infinit explica sobre la seva experiència durant la Guerra Civil Espanyola que quan estava empresonat esperant ser afusellat com a espia comunista –una execució que mai es va produir, perquè va ser bescanviat per tres aviadors de l'exèrcit franquista–, el seu carceller li va dir un dia que no entenia com un senyor com ell podia ser comunista. I Koestler afegeix que ell mateix es va sorprendre de la seva resposta, quan va contestar al comentari del funcionari que el vigilava: “No, si jo ja no soc comunista”.

Koestler va acabar la seva vida a Londres, molts anys després del seu recorregut per Rússia, on va poder comprovar personalment el gran fracàs dels plans quinquennals i l'economia planificada. La seva peripècia vital i ideològica em va tornar a la memòria quan, durant la cimera de l'OTAN celebrada a Madrid l'any passat, vaig sentir el relat d'un suposat diàleg que hauria mantingut el president nord-americà, Joe Biden, amb l'espanyol, Pedro Sánchez. Biden s'hauria interessat per la convivència ideològica a un consell de ministres en què els socialistes conviuen amb diverses representants d'una esquerra més radical, i s'hauria mencionat el fet que una d'elles fos fins i tot vicepresidenta. El relat es completava atribuint a Sánchez l'explicació que Yolanda Díaz no és, en realitat, comunista.

L’episodi em va semblar molt versemblant des del primer moment. Entre altres raons, perquè havia sentit les mateixes manifestacions de Yolanda Díaz durant una entrevista al canal 24h de Televisió Espanyola el mes de setembre del 2021. En aquella ocasió, quan li van preguntar què entenia per comunisme, i què tenia ella de comunista, va respondre: "Seria bo recordar que el Partit Comunista d'Espanya ha estat a l'altura de les circumstàncies del nostre país i, sobretot, que ha defensat dos valors fonamentals: els drets humans i la democràcia. En aquest camí jo em trobo còmoda, en eixamplar la democràcia i en defensar els drets fonamentals. La resta, les etiquetes, no m'interessen gaire". I després va afegir que el que compta és caminar “per fer una democràcia més ampla” en què “càpiga molta gent” perquè el país avanci i millori.

Fugir de les etiquetes

Tota l'operació de Sumar és la confirmació de l'intent de fugida dels nominalismes i les etiquetes, però amb la contradicció que el principal repte del projecte és la necessitat d'unir en un sol mosaic reconeixible diversos grups i grupets que no sempre parlen un mateix idioma. I, sobretot, que perden el temps en baralles inútils, com la que ara enfronta a Sumar amb Podem. Felipe González ens va explicar a un grup de periodistes que l'anàvem a veure de tant en tant a la Moncloa que Gorbatxov li havia dit que el sistema comunista havia fracassat per culpa de l'home, que no havia sabut adaptar-se a les renúncies necessàries d'un model d'organització social sense els estímuls del capitalisme. González va afegir que la seva rèplica va ser molt breu: “El fracàs no va ser de l'home, de l'individu, sinó del sistema, perquè són els sistemes els que han de donar resposta a les persones, no a l'inrevés”. Els dirigents de Podem farien bé en donar una volta a aquestes idees, perquè ara el debat ja no és sobre la vigència d'antics conceptes, sinó sobre la capacitat real de transformació social de les iniciatives concretes. I diria que en aquesta concepció de la política Yolanda Díaz els porta un sensible avantatge.