MadridCom que no hi pot haver dia sense bronca, ara el PP ha portat la política espanyola a centrar-se en la situació de Veneçuela i el trasllat a Espanya d'Edmundo González, suposat guanyador de les recents eleccions en aquell país, per intentar desgastar el govern de Pedro Sánchez, vist que l’oposició no en té prou amb el model singular de finançament de Catalunya. Però, abans d'analitzar amb una mica de detall aquesta polèmica, em sembla interessant fixar-nos en fins a quin punt en el terreny polític tan important és el que es fa com quan i com es fa. Em refereixo al control del calendari, a la capacitat d'escollir en quin moment cal trepitjar l'accelerador i en quina circumstància és necessari accionar el fre.
Ho dic perquè, si els socialistes estan aconseguint trampejar i tirar endavant aquesta legislatura, és pel seu domini de l’escenari, per la relativa facilitat amb què administren la successió dels episodis i per l'astúcia amb què distreuen el personal, sigui per guanyar temps o perquè no fixem l’atenció en el que no els interessa. La conseqüència d'aquesta habilitat és tenir un primer partit de l’oposició ben marejat i entestat a clavar les ungles més enllà de l'última capa de pell del govern. Però el fet és que les esgarrapades de Feijóo, Tellado, Gamarra, González Pons i companyia no aconsegueixen provocar ferides profundes. El cas de la controvèrsia sobre el que va tolerar o no el govern espanyol per portar Edmundo González a Madrid n'és un exemple.
L’oposició ha volgut fer una muntanya d'un assumpte de què difícilment traurà un gran rèdit. Sánchez, en canvi, ha començat una mena de jornades de portes obertes a la Moncloa, per on han passat ja els primers presidents autonòmics, amb un bon resultat. Els barons del PP s’han apuntat a la visita al president, sense fer cas de la crida d’Isabel Díaz Ayuso, que havia defensat boicotejar la convocatòria de Sánchez. Però potser el més rellevant és que el lehendakari basc, Imanol Pradales, va sortir de la trobada reiterant el compromís del PNB amb l'estabilitat.
Els pressupostos, la gran batalla
La declaració de Pradales apropa la possibilitat d'aprovar els pressupostos del 2025, encara que no serà fàcil. En bona lògica, ERC hi hauria de donar suport, i Junts no traurà res positiu d’impedir l'acord. Per al líder socialista és interessant donar una imatge de voluntat ecumènica i d'afany d'escoltar tothom. Sánchez compensa així una mica la relliscada que va fer quan va dir que estava disposat a continuar governant sense el Parlament, on el govern acaba d'enviar un projecte de regeneració que, en realitat, no fa falta. No és necessari perquè, per obtenir els mateixos objectius de control de les subvencions públiques als mitjans de comunicació, per exemple, n'hi hauria prou amb la directiva europea ja aprovada a Brussel·les i una autèntica voluntat de transparència de les administracions.
Mentrestant s'ha tornat a comprovar la gran dificultat que té l'oposició per desgastar significativament el govern. De vegades m’imagino els líders populars en un parc d'atraccions. Els veig aturats en una caseta de tir al blanc, proveïts d'una escopeta d'aire comprimit i perdigons. Posen cara seriosa, es miren l’un a l’altre, carreguen els balins, agafen aire, tanquen un ull, apunten, crispen el dit sobre el gatell, es decideixen i disparen, i se sent l’esquinçament de la diana de cartró. Però, quan aixequen el cap, miren endavant i recuperen la visió panoràmica, comproven que han fet forat ben lluny de l'objectiu, a la perifèria dels cercles concèntrics, i un cop més han de marxar de la fira sense l’ós de peluix o la capseta de caramels. I és que el PP ja posa interès a encertar, però la situació general de la fira de la política no els dona per a més. S’esforcen a mossegar i no es trenquen les dents ni els queixals, però tampoc atrapen la presa. El mèrit, o la sort, de Pedro Sánchez, és que com sempre corre en ziga-zaga, canviant el decorat cada cop que li convé, no aconsegueixen atrapar-lo, ni fer-lo caure en un parany.
Si la política és com jugar a endevinar en quin lloc del seu full ha dibuixat el rival els seus vaixells, resulta que el líder socialista guanya sempre –fins ara, i ja veurem fins quan– perquè els pinta i els esborra a plaer, cosa que els fa il·localitzables i impossibles d'enfonsar. Si converteixo la meva fira de ficció en un malson de Feijóo, la figura del líder popular apareix buscant bolets després de fallar els seus trets a la caseta del "proveu la vostra punteria". Ara el boletaire imaginari remou amb un pal l'herba sota els pins, a la serra de Guadarrama, esperant topar-se amb un rovelló gegant ja condimentat, rodejat d'all i julivert, llest per anar al plat; un somni que no arriba. Però de sobte se li acosta un competidor, Sánchez, que porta una cistella tapada, per mantenir la incògnita sobre la seva collita, i comença a riure a la seva cara, tot dient-li: "Però on vas, home? On vas amb aquesta expressió de pomes agres? Abandona aquesta actitud i col·labora. Sí, ajuda a guardar el bosc, que és de tots, i no vinguis només a intentar arrasar-lo i a treure'n profit per a tu sol".
De fet, una situació semblant a aquesta descripció metafòrica és la que va viure Feijóo a l'última sessió de control al Congrés dels Diputats. Un cop més, Sánchez se li va escapar viu, dient-li que deixés de fer política amb vinagre. La vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, va riure satisfeta, veient com el seu cap de colla vessava oli tebi –no bullint– sobre el clatell de l'assaltant i l'obligava a tornar socarrimat al peu de la muralla. I el més sorprenent és que la primera fila parlamentària del PP, Feijóo inclòs, també reia davant del consell de Sánchez, com si no donés crèdit a la facilitat amb què al líder socialista li rellisquen les crítiques més severes.
Un exemple: l'acusació dirigida al govern d’haver actuat com aliat d'una dictadura, amb relació a Veneçuela, i la gestió de la vinguda a Espanya d'Edmundo González, reconegut el mateix dia pel Parlament Europeu com a president legítim del seu país. Encara que la bufetada més sonora al PP la va donar el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, quan els va retreure que parlin tant de dictadura a Veneçuela mentre els populars encara no han condemnat el franquisme.
