El nou govern Sánchez: més madrileny i menys mediterrani
El president espanyol ha anat madrilenyitzant els seus ministres amb cada canvi fins a situar-se a un nivell similar al d'Aznar
MadridEl politòleg Juan Rodríguez Teruel, professor a la Universitat de València, fa molts anys que estudia el fenomen de les elits polítiques a Espanya i, en concret, el pes que tradicionalment han tingut les persones nascudes o formades a Madrid en els executius centrals. I després d’analitzar el darrer executiu de Pedro Sánchez arriba a una conclusió sorprenent: "El pes de les elits centrals és més gran que en qualsevol executiu socialista anterior. Fixa’t que no hi ha cap contrapès territorial com el que podria haver representat la figura de Ximo Puig o va ser Salvador Illa en el seu dia".
Rodríguez Teruel suporta les seves tesis en els números, que demostren que Madrid està històricament sobredimensionat en els consells de ministres. "Entre un 30% i un 40% dels ministres de tota la democràcia o són madrilenys o bé hi han fet carrera. Això no havia passat mai, ni durant la Restauració, ni durant la República, ni tan sols durant el franquisme", explica.
Més a prop d'Aznar que de Zapatero
Una ullada a les dades recopilades per Rodríguez Teruel sobre el lloc de naixement del nou executiu ja ofereix un primer titular: des que va arribar al govern el 2018, Pedro Sánchez ha anat madrilenyitzant els seus executius. D’un 20% es va passar primer a un 22,9% i ara és ja un 26,1% el percentatge de ministres nascuts a Madrid. I, en paral·lel, el que ell anomena mediterranis (Catalunya, el País Valencià, les Balears i l’Aragó) han deixat de ser el grup més nombrós. Aquest percentatge de madrilenys és més similar al dels governs d’Aznar (27,3% i 38,9%) o Rajoy (27,8% i 20%) que als de José Luis Rodríguez Zapatero, que va tenir com a màxim un 20,7%.
A més de Pedro Sánchez, hi ha cinc membres més nascuts a Madrid: Félix Bolaños, Teresa Ribera, José Manuel Albares, Mónica García i Pablo Bustinduy (que a més és fill d’una ministra de Felipe González, Ángeles Amador). El lloc de naixement, però, no pot ser l’únic indicador, ja que històricament hi ha molts ministres que o bé s’hi han format o bé hi han desenvolupat la seva carrera, de manera que podem dir que són culturalment madrilenys, almenys en part, i amb tot el que això suposa respecte a la visió de l’Estat. Per això, Rodríguez Teruel matisa les dades afegint el que anomena "recorregut vital" perquè, per exemple, José Montilla compti com a català i no com a andalús. En aquest darrer executiu, per exemple, tenim que Sira Rego, ministra d’Infància i Joventut, és nascuda a València però ha fet la seva carrera política a Madrid, en concret com a regidora a Rivas-Vaciamadrid. El valencià Luis Planas ha fet carrera, per exemple, a Andalusia i a Brussel·les. I Nadia Calviño va anar a viure a Madrid amb cinc anys, tot i que Rodríguez Teruel la manté en l’eix cantàbric. A la pràctica, per tant, el pes de Madrid en aquest executiu és superior i arriba, com a mínim, al 30,4%.
"És cert que els governs del PP han tingut més presència de Madrid, les Castelles i el nord, mentre que als del PSOE hi ha hagut més mediterranis i del sud, cosa que és un reflex també de la força electoral de cadascú", diu. Segons apunta el politòleg, Sánchez és el president que ha nomenat més ministres mediterranis, però en general han durat poc i no han entrat mai en el seu nucli de poder més estret. Això tampoc és cap novetat. La preponderància madrilenya encara és més accentuada en els ministeris més polítics (Presidència, Relacions amb les Corts, Justícia, Afers Exteriors, Interior, Política Territorial); en canvi, catalans i valencians han tendit a ocupar carteres socials i econòmiques. "Són ministeris creats després de la Segona Guerra Mundial per desenvolupar l’estat del benestar, políticament són menys rellevants i sempre acaben depenent dels polítics –apunta–. La més important d’aquestes, Economia, no ha estat ocupada mai per un català. I el valencià que la va ocupar, Pedro Solbes, havia fet carrera a Madrid", precisa.
Més universitats al territori
Una altra variable que Rodríguez Teruel estudia és quin percentatge de ministres han estudiat a Madrid i quins no. I aquí sí que hi ha un canvi perquè s’observa que tots els presidents, a excepció precisament de Sánchez, han tingut una majoria de ministres amb els estudis fets a Madrid. En el cas de Suárez aquest percentatge arribava al 70%, mentre que en els de González, Aznar, Zapatero i Rajoy oscil·la entre el 51% i el 57%. En el cas de Sánchez aquest percentatge cau dràsticament al 30% per dos motius: el primer perquè ja hem dit que l’actual president ha nomenat molts ministres perifèrics que van ser efímers (Màxim Huerta, Carmen Montón, etc.), i el segon és que actualment a Espanya hi ha moltes més universitats en el territori que abans. Per això ara trobem persones que han estudiat a la Universitat de Valladolid, la de Castella-la Manxa, etc.
"Ni tan sols a França o al Regne Unit hi ha una preponderància tan gran dels nascuts a la capital", afirma Rodríguez Teruel, subratllant que som davant d’un fenomen excepcional a Europa; i que ni tan sols el primer govern de coalició de la democràcia, i que fa bandera de ser especialment progressista i defensor de la diversitat territorial, ha sigut capaç de mitigar.
