Només Pedro Sánchez resisteix des del 28-A

Barcelona“Pot sonar presumptuós, però me n’adono que em supero en les situacions difícils”. Pedro Sánchez feia aquest diagnòstic sobre si mateix en el seu llibre Manual de resistencia (Península), publicat el febrer del 2019. Dos mesos després arribaven les generals del 28-A, i dels quatre principals candidats que s’hi van presentar només el socialista sobreviu avui al capdavant del seu partit. En poc més de dos anys de l’actual legislatura han caigut Albert Rivera (Cs), Pablo Iglesias (Podem) i ara, també, Pablo Casado, que deixarà el lideratge del PP a l’abril. Sense comptar el líder de Vox, Santiago Abascal, que encara no ha conegut l’adversitat, Sánchez és l’únic líder que ha aguantat els embats orgànics, polítics i electorals dels últims anys, inclosa una pandèmia. Què l’ha diferenciat dels seus adversaris? En la resposta hi ha la capacitat d’adaptació, però també la gestió interna del PSOE, el fet d’estar a la Moncloa, el context i la sort.

Per ser fidels a la realitat, cal recordar que Sánchez també va ser un líder caigut. Va arribar per primer cop a la secretaria general del PSOE el juliol del 2014, però hi va durar poc més de dos anys. El no a la investidura de Rajoy el 2016, en contra de l’aparell del partit, li va costar el càrrec. I va ser llavors quan va optar per buscar el suport de la militància. “En un moment en què les bases es rebel·len contra les elits del PSOE, després d’anys de perdre eleccions i d’un alineament amb opcions més liberals, Sánchez sap llegir aquest divorci”, assenyala la politòloga i professora a la Universitat de Saragossa Cristina Monge, que defineix l’operació que va impulsar el polític madrileny com “el seu propi 15-M”. “Va construir un relat ideològic que connectava amb les bases”, convé Sílvia Claveria, professora de ciències polítiques a la Universitat Carlos III de Madrid. Sánchez va imposar-se a les primàries del 2017 als barons i la vella guàrdia socialista, i en la clau de tot plegat Monge hi veu el fet que es presentés com una “víctima” més. Un relat, apunta, que precisament ara també ha servit a Isabel Díaz Ayuso per guanyar el pols amb Casado.

Quan va recuperar el control del PSOE, Sánchez es va rodejar de fidels i va minimitzar el poder dels que l’havien defenestrat. Però després de consolidar-se a la Moncloa es va sentir amb prou “legitimitat” per recuperar els crítics, sosté Claveria. Una jugada en dos temps que li va permetre “governar amb una certa estabilitat” i, després, refermar el “control” del partit, s’hi suma Monge. El congrés del PSOE de l’octubre passat va servir per recosir ferides –amb l’aval de l’incòmode Felipe González– i refer confiances amb els barons més jacobins. Una estratègia que també es pot llegir en clau electoral. “La supervivència de Sánchez depèn dels resultats a les autonòmiques i municipals”, afirma el també politòleg de la Carlos III Pablo Simón. L’estiu passat, a més, el president espanyol va prescindir de figures del seu pinyol que ja no li encaixaven, com Iván Redondo o José Luis Ábalos. Una decisió que Casado no va prendre a temps amb Teodoro García Egea.

Per a Simón, però, el control de la dissidència interna també té molt a veure amb el fet de governar. “El poder et blinda”, afirma, i afegeix que aquest és un element decisiu per explicar la supervivència de Sánchez des de la seva arribada a la presidència el juny del 2018. “A Espanya, fins i tot un president autonòmic té més poder que el cap de l’oposició”. I si bé Monge admet que “el poder desgasta”, afegeix que “el que realment desgasta és no tenir-ne”. En el cas d’Iglesias, que també formava part de l’executiu espanyol, la politòloga hi recalca un tret diferencial: les dificultats d’haver de gestionar al govern les contradiccions d’un partit sorgit de la “indignació”.

Els tres politòlegs destaquen, d’altra banda, la vessant camaleònica de Sánchez. “És la seva principal virtut: adaptar-se dient una cosa o una altra en funció del clima polític”, diu Simón. Tant ha promès detenir Puigdemont com ha reivindicat el diàleg i els indults, i poc abans de pactar amb Podem assegurava que no podria dormir amb els liles al govern. A diferència de Casado o Rivera, per exemple, ha aconseguit que això no el perjudiqués malgrat evidenciar la seva falta de “principis i ideals polítics forts”, diu Claveria, mentre que Monge hi veu una nova relació amb el fet de governar: “Els zig-zags es paguen, però hi ha un bé superior: l’estabilitat institucional”.

El context, en últim terme, també ha jugat a favor de Sánchez: des del terratrèmol de la sentència de la Gürtel que li va permetre arribar a la Moncloa fins a la desacceleració del Procés i, especialment, l’auge de l’extrema dreta. Sánchez ha utilitzat el creixement de Vox per capitalitzar el vot útil de l’esquerra, alhora que la dreta ha quedat dividida i el PP ha fracassat en la definició d’una posició clara amb els ultres. Monge, en tot cas, creu que el benefici per a Sánchez podria ser només a curt termini: “Si el PP no resol bé la seva crisi i l’extrema dreta es dispara, el país pot quedar molt enverinat i això el pot condicionar”, avisa. I Simón conclou que, en l’actual “crisi de representació institucional i política”, no és descartable que Sánchez també acabi caient.