Isabel Perelló: la mediadora que mana sense aixecar la veu
MadridL’elecció d'Isabel Perelló com a presidenta del Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) m’ha recordat molt les polèmiques sobre la recerca d'un mediador internacional per resoldre el conflicte amb l’Estat. A la nova cap de l'estructura judicial a Espanya li espera una tasca ben feixuga, la de fer de conciliadora entre dues parts de l'univers de la justícia que semblen irreconciliables. De fet, el seu nomenament neix d’un pacte entre conservadors i progressistes amb la finalitat que cap dels dos grups s'emporti una victòria clara. El govern espanyol preferia perfils més compromesos amb l’esquerra judicial, com el de les magistrades Ana Ferrer o Pilar Teso, que va acabar per retirar-se de la cursa. I els conservadors van proposar Perelló pensant que la seva vocació de mediadora –exercida diverses vegades a la seva sala del Suprem, la contenciosa– els evitaria episodis de derrota. Però si es creuen el que no és més que una suposició, la victòria dels conservadors resulta pírrica. Isabel Perelló no aixeca la veu, però sap manar. Al seu estil, amb bones maneres, i sense abandonar les seves conviccions.
Diuen –i al Suprem ho donen per comprovat– que la nova presidenta de l’aparell judicial és molt propera a una altra magistrada de la casa que va fer el salt a la política. Es tracta de Margarita Robles, ministra de Defensa, que ha tingut sempre Pedro Sánchez ben informat de les interioritats del poder judicial. Ella les coneix prou. Va ser vocal del mateix òrgan de govern de la magistratura, temps en què en representació de Jutges per a la Democràcia negociava els nomenaments a la carrera. Al Suprem tothom està convençut de la vigència d'aquesta aliança Perelló-Robles per la via de l'amistat sostinguda durant molts anys. Ara bé, també és criteri generalitzat que Perelló no necessita semblar enfadada per mantenir i imposar el seu caràcter i les seves decisions. Sempre sense aixecar la veu.
Tot això serà essencial quan comenci la batalla dels nomenaments pendents. Sobretot, els que són per al Suprem, perquè suposen l’accés a la cúpula de la carrera, com a càrrecs fixos fins a la jubilació forçosa, als 72 anys. En aquest capítol hi haurà ball de bastons. Un magistrat més optimista que jo em deia ahir que les promocions no costaran tant, perquè hi ha molt a repartir. Però tothom voldrà les peces principals. Per començar, la presidència de la sala penal del Suprem, aquella que el PP volia controlar “per la porta del darrere”. El president actual, Manuel Marchena, acaba el seu segon mandat l'octubre que ve.
Va fer bé Isabel Perelló quan, veient-les venir, va afirmar ahir en el seu discurs que vol els interessos polítics lluny de la justícia. S'haurà de comprovar si conservadors i progressistes del Consell General del Poder Judicial sabran imposar-se a una actuació amb criteris professionals, sense renunciar a la seva ideologia. D'entrada, l'elecció de la seva mediadora els ha costat molt. A veure si han entès el missatge de la seva cap.