MadridEn el desè aniversari de la mort de l'anterior cap d’estat, el general Francisco Franco, el Telediario va portar la càmera a la sortida d'alguns col·legis per fer una petita enquesta sobre el grau de coneixement i els possibles records que nens i nenes, o en altres casos joves de més edat, poguessin tenir o haver rebut de pares i avis sobre el que s’anomenava “el règim anterior”. La resposta més conceptualment encertada a la pregunta de “¿Tú sabes quién era Franco?” la va proporcionar un vailet molt espavilat que, tancant un ull com per fer memòria i mirant l'objectiu amb l'altre, va dir que “Franco era un dictador que va dictar moltes dictadures”.
La majoria de les altres respostes no l'encertaven tant. Molts no tenien idea de què o sobre qui se’ls preguntava. Això passava el 1985, és a dir, fa quaranta anys. Si un experiment similar es repetís ara dubto molt que es trobés una situació gaire diferent entre les últimes generacions. De la mateixa manera que després de la Guerra Civil moltes famílies van optar pel silenci i per girar full –obligats en no pocs casos per evitar la repressió–, en els primers anys de l'arribada de la democràcia la prioritat no era el manteniment del record d'allò viscut durant la dictadura.
Durant la Transició es va imposar d’una manera natural, sense pressions, el sentiment –tant o més que la convicció– que l'important era mirar endavant, apostar pel futur, creure que el més transcendental era garantir el canvi cap a la democràcia i consolidar-la tan ràpidament com fos possible. I la paraula amnistia era una de les claus per a l'èxit de l’operació. Tots aquests records m'han vingut al cap aquests dies en relació amb el cinquantè aniversari de la mort del dictador i els actes amb els quals el govern de Pedro Sánchez vol celebrar no ja la desaparició de Franco, sinó l'inici d'una nova etapa política per a Espanya, que va permetre primer acostar-se a Europa i en un breu període formar-ne part plenament.
Sento encara la veu de Raimon cantant a les facultats de Pedralbes el Diguem no i repetint allò de “No creiem en les pistoles, per a la vida s'ha fet l'home, i no per a la mort s'ha fet”. I la gent escoltant-lo asseguda a la gespa, confiadament, amb l'esperança que el canvi comportés una recuperació de drets i una Constitució homologable amb els sistemes de les democràcies del nostre entorn.
Per a qualsevol que ho hagi viscut em pregunto quin sentit té dubtar si hi ha o no motiu per recordar amb quant d'anhel l'Espanya de mitjans dels anys 70 va rebre la notícia del final del règim de Franco, lògicament vinculada a la seva desaparició, perquè ell no es va plantejar mai apartar-se del poder en vida. I per als que no ho van viure, també penso si s’ha de qüestionar que es vulgui aprofitar aquest aniversari per celebrar actes commemoratius de l'inici d’una era democràtica que ha canviat la realitat del país i ha permès un grau de progrés sense precedents en les dècades anteriors, per molts problemes –materials o de valors– que encara tinguem per resoldre. La meva resposta és que la commemoració resulta indicada, sobretot si se sap fer bé. I per assolir aquest objectiu cal actuar amb convicció, i al mateix temps amb tacte i prudència.
El paper del rei Felip VI
Ho dic, per exemple, pel que fa a la participació de la Corona en els actes que s'organitzin. D'entrada, m'ha semblat encertat que el rei Felip VI hagi pogut atendre altres fronts –ha rebut ambaixadors– el mateix dia de la primera convocatòria sobre aquest aniversari. No s'ha de col·locar el monarca al mig d'una previsible –encara que injustificada– polèmica sobre aquesta commemoració. Sobretot veient les reaccions del PP, novament condicionat per Vox. Ara bé, la Corona com a institució s'hi ha d'implicar clarament, i en concret en actes institucionals de compromís renovat amb la democràcia i amb la Constitució que té per funció garantir-la.
No està mai de més reiterar aquests compromisos. No recordo textualment les paraules, però sí que una vegada que se li va preguntar al rei Joan Carles l sobre Franco va contestar amb la idea que no el criticaria perquè va facilitar el retorn de la monarquia. Qui, lògicament, consideri inacceptable una resposta d'aquest tipus, també ha de recordar la nit del 23-F i l'ordre de retirada dels blindats que ja circulaven pels carrers de València. La legitimitat democràtica de l’actual sistema polític neix i es troba en la Constitució del 78. Amb un avantatge a favor de Felip VI, derivat de la seva desvinculació directa del dictador. Els errors del pare –i sabem que en va cometre alguns de molt greus– no els ha de pagar el fill.
Tinc aquesta idea reforçada des del dia que Felip VI i la reina Letícia van aguantar a peu dret el llançament de fang i les paraules d'ira i de desolació als carrers de Paiporta. I no només per haver-s'hi quedat, sinó també per com es van dirigir a la gent, demanant als més irats que no es deixessin enganyar pels interessats en manipular el seu dolor. Es va intentar amb frases com aquella de “Només el poble salva el poble”, com si no fos el poble organitzat el que conforma l'Estat i les seves institucions. Per això el rei s'ha d'implicar en aquesta commemoració.
Des de Catalunya tot allò relacionat amb aquests actes té un valor i un significat molt especial. Malgrat l'amarg record de l'1 d'Octubre, s'ha assolit un nivell d’autogovern sense precedents. I no s'ha arribat al punt final amb la Constitució vigent, que encara té molt desenvolupament possible. Abans he recordat Raimon. Podria dir molts altres noms. Sense sortir de l'àmbit periodístic, podria parlar d'alguns dels meus mestres, com Josep Pernau, que va perdre el seu pare en el bombardeig de Lleida, obra de l'aviació italiana, durant la Guerra Civil, el 1937. Als anys 70 va dirigir el Diari de Barcelona, el Brusi. Era un home bondadós, d'extraordinària sensibilitat. O Enric Sopena, cap de política al mateix Brusi, on va crear en aquell període un “Parlament de paper” per donar veu a tots els partits. Són només dos exemples de dues generacions inoblidables, i estic segur que ara viurien amb satisfacció la commemoració del canvi democràtic i de les seves esperances d’aquells anys. També des del record que tinc d’ells penso en com s'arriben a equivocar els que ataquen la celebració d'aquest aniversari.
