MadridS’acosta el final d'any i res permet augurar canvis importants en una dinàmica política que es caracteritza per la distància insalvable que separa els dos grans partits estatals, els que han protagonitzat la governació d'Espanya al llarg de les darreres dècades. El sistema està encarcarat, rígid, sense marge de maniobra per operacions d'Estat que puguin generar confiança entre els ciutadans, bastant farts de sentir parlar de corrupció i d’informatius en els quals els personatges que s’emporten les primeres imatges i titulars són els implicats en investigacions judicials compareixent davant dels jutges.
En aquest context, la Conferència de Presidents de les comunitats autònomes ha servit de ben poc. Tenim una fotografia d’aquestes que es fan en una escala més o menys elegant per deixar constància de la reunió i nodrir l'arxiu dels mitjans de comunicació. Però, d'acords, cap. I perspectives de sortir del cercle viciós pel qual caminem, tampoc. Aquesta és una legislatura en què el país sembla instal·lat en una cinta contínua, en què el més positiu és el creixement econòmic i les expectatives que no s’aturi.
Però falta pols polític. No es plantegen iniciatives ben definides per afrontar els problemes de l’habitatge, la immigració, el finançament autonòmic o els dèficits de la sanitat. Més que una oportunitat per debatre idees i buscar aproximacions, la cimera autonòmica de Santander ha sigut una conferència de dissidents. En general, s’han respectat les formes i s'ha procurat somriure una mica, però del Palau de la Magdalena n'han transcendit els prejudicis de sempre exposats en deu minuts dintre la reunió, i repetits en rodes de premsa per donar titulars.
En realitat, a Espanya fa temps que falta un autèntic debat territorial. La Conferència de Presidents continua sense trobar el seu espai; és una orquestra mal avinguda i sense partitura. S'entén perfectament que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, hagi trigat tant a convocar-la, perquè no és un instrument gaire útil. Serveix, això sí, per possibles intercanvis personals entre els presidents, per facilitar eventuals canals de comunicació i aliances futures, i en definitiva per compartir una estona, després de la qual tot continua més o menys igual.
El problema, segurament, és que per al PSOE aquest tipus de cites són un destorb, una convocatòria de la qual no pot treure cap profit, tenint en compte el seu escàs poder territorial, mentre el PP, en canvi, s’entesta en utilitzar el resultat de les darreres eleccions municipals i autonòmiques com a palanca per intentar aconseguir objectius polítics més alts. La lògica que s’ha imposat en la cimera de Santander ha sigut netament partidista i de confrontació ideològica o propagandística, sense possibilitats d'aliances al marge d'aquest factor.
Entre els presidents autonòmics del PP hi ha personalitats i caràcters ben diferents. El president andalús, Juan Manuel Moreno, no sonarà mai igual que la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Moreno normalment evita el to agre i les exageracions. Va tenir una enganxada forta amb l'exvicepresidenta Teresa Ribera a propòsit de la llei autonòmica sobre Doñana, i va saber reconduir el conflicte en relativament poc temps. Ayuso encara hi seria, i hauria acusat Pedro Sánchez de portar a la ruïna els agricultors de la zona. Però el fet és que el PP utilitza el seu poder territorial com a instrument d'oposició, i busca que els seus presidents autonòmics formin un bloc de confrontació amb el govern.
Catalunya sí que hi va ser, aquest cop, amb un Illa esforçant-se en parlar de solidaritat i en criticar les pràctiques fiscals d'Ayuso. I, ja que s’ha de fer, està bé portar la pròxima cimera a Barcelona. Llàstima que en paral·lel no es pugui treballar amb el País Valencià i amb les Illes Balears, per exemple. Es tracta de territoris amb moltes característiques comunes, que tindrien reivindicacions, com les relatives al finançament autonòmic, més fàcils de defensar de manera conjunta. Tampoc seria impossible coincidir amb altres comunitats més o menys allunyades de l'àmbit mediterrani que ara es veuen obligades a marcar moltes distàncies i trobar discrepàncies perquè l'interès predominant, si no exclusiu, és el servei al partit, amb l'objectiu d’intentar facilitar l'arribada del seu líder, Alberto Núñez Feijóo, al palau de la Moncloa.
Això fa que es busqui definir un comú denominador consistent en la crítica al govern en general i a Sánchez en particular, amb una estratègia prèviament definida per dir que a la cimera de Santander no s'ha volgut proposar cap acord perquè els socialistes no volen pactar res. I per tancar el cercle del raonament s’afegeix que la causa d'aquesta renúncia està en els pactes amb els socis de l'executiu, els independentistes, responsables de gairebé tots els mals del país.
El poder de Junts
Curiosament, ha sigut la presidenta de Cantàbria, María José Sáenz de Buruaga (PP), amfitriona de la reunió, qui ha exposat amb detall aquesta tesi. Certament, el govern es ressent d'aquest tipus d'anàlisi, que troba confirmació documental amb algunes iniciatives, i visual amb algunes imatges. Junts sempre ha sigut conscient que la petició que Sánchez se sotmetés a una moció de confiança no tenia cap possibilitat de prosperar.
I la reunió a Suïssa ha servit per a poc més que per demostrar que Puigdemont té la capacitat de convocatòria que es deriva dels seus set vots parlamentaris al Congrés. A veure si el Constitucional s'afanya amb la sentència sobre la llei d'amnistia i obre la possibilitat que aquestes reunions no s'hagin de produir en forma de peregrinació política. I torno al començament.
Si el PP creu sincerament que Espanya s'està desfent com un terròs de sucre en mans dels socialistes, com és que no aplica la clàusula de l'interès d'Estat per buscar acords amb el PSOE? Del desgast ja se n'ocupen alguns sumaris, especialment els implicats al cas Koldo-Ábalos, tot i que el líder socialista ja pot donar gràcies que l'exministre de Foment no hagi seguit l'estratègia de l'empresari Aldama d'esquitxar algú de més amunt amb les seves acusacions. Per aquest camí, algun dia descobrirem que Sánchez no era un home ancorat al poder per pura ambició i satisfacció, sinó per alguna estranya irregularitat de conducta que el feia addicte a les pràctiques del sadisme.
