Madrid"Sent president d’aquest Parlament, el 2007 vaig tenir l’oportunitat de dir-li cara a cara a Putin, després de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia: «No canviarem drets humans pel seu gas»". Aquesta frase, pronunciada a l'Eurocambra dimarts passat per Josep Borrell, alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, va provocar un aplaudiment unànime dels eurodiputats; alguns d’ells fins i tot es van posar drets. Sens dubte va ser el moment culminant de la carrera de Borrell, el seu momentum. El polític català, que va ser rebut amb un cert escepticisme a les institucions europees quan hi va arribar el 2019, ha vist reforçada la seva posició i ha aconseguit convertir-se en la veu d’una Unió Europea inusualment unida arran de la invasió russa d’Ucraïna. Però no sempre va ser així.
Moltes persones que han treballat o tractat amb ell coincideixen a dir que és una persona arrogant, altiva, distant i condescendent amb el seu interlocutor, cosa que va quedar palesa durant l’incident que va protagonitzar a l’inici del seu mandat amb un periodista anglès d’una televisió alemanya que li va preguntar per què Espanya no afrontava una reforma constitucional. Borrell va perdre els papers i va abandonar el plató cridant “Stop it, stop it”.
Escepticisme inicial
La periodista Alexandra Brzozowski, de la xarxa de comunicació europea EURACTIV, explica a l’ARA que, efectivament, l’arribada de Borrell a Brussel·les va ser rebuda amb fredor: “En un principi, la percepció dels periodistes aquí era que sí, que era un polític experimentat, però no necessàriament un diplomàtic, tenint en compte que va fer alguns passos en fals durant el seu any com a ministre d’Exteriors espanyol. La seva edat també plantejava dubtes a causa de l’agenda de viatges que comporta el càrrec”. A més a més, segons Brzozowski, va cometre el seu principal error en la visita que va fer a Moscou al ministre rus Serguei Lavrov, que el va humiliar comparant la situació de l’opositor Navalni amb els presos polítics independentistes catalans.
Però amb aquesta crisi tot ha canviat. La periodista especialitzada en política exterior europea considera que “la invasió russa ha tingut un gran impacte en la imatge tant de Borrell com de les seves idees sobre l’anomenada brúixola estratègica (strategic compass, en anglès), que s’ha convertit en el seu projecte personal”.
I què és la brúixola estratègica? Doncs el pla que ha dissenyat per augmentar l’autonomia estratègica d’Europa, bàsicament en el camp de l’energia però no només, i també per augmentar el seu poder dissuasiu, és a dir, la força militar per fer front a reptes com el que planteja Putin. Borrell té l’autoritat que li dona poder dir que fa 20 anys que avisa que la dependència energètica de Rússia és un problema. Aquests dies circula un vídeo on se’l veu parlant de la qüestió en la campanya de les europees del 2009. En un acte a Oviedo diu coses com que “els joves penseu que l’estat natural de les coses és la pau, però no, és la guerra” o que “Europa importa el 70% de l’energia que consumeix de Rússia i els països àrabs, que no són gent massa de fiar”, amb la seva clàssica desimboltura.
El portuguès Pedro Marques, vicepresident d’Afers Exteriors del grup socialista europeu, explica a l’ARA que Borrell té “credibilitat” per haver defensat aquestes idees des de fa anys. Marques considera que Borrell s’ha guanyat el respecte dels membres del Consell Europeu. “Ha sigut molt important a l'hora d’aprovar les sancions a Rússia: va convèncer tothom en molt poc temps per aconseguir una unanimitat que no havíem tingut mai”.
I finalment hi ha un factor que també resulta determinant: la seva forta personalitat, que ja hem vist que tant li pot fer cometre errors com assumir un lideratge en una Europa mancada de referents. “En una crisi com aquesta el seu caràcter ajuda, la guerra necessita gent forta amb idees clares, i ell les té”.
Llenguatge del poder
També hi coincideix Alexandra Brzozowski: “De sobte la necessitat de la UE de parlar el llenguatge del poder s'ha vist que té sentit. I el fet que les declaracions ara s’associen amb accions contundents possiblement per primera vegada”. En altres paraules, la primera vegada que la UE ha aprovat unes sancions duríssimes contra una potència com Rússia i ha de fer servir un llenguatge gairebé bèl·lic, ha trobat en Borrell la persona indicada, algú que no comparteix la clàssica retòrica mel·líflua europea i que defensa que la UE sigui una potència de veritat en tots els àmbits, també en el camp militar.
En conclusió, Borrell és algú que es creu la UE just quan a l’altra banda hi ha algú, Vladímir Putin, que no la reconeix i la tracta amb menyspreu. ¿I què millor que algú antipàtic i fins i tot desagradable, capaç de defensar que cal “desinfectar” independentistes catalans, per posar veu a una Europa que necessita, per primera vegada en molts anys, fer una mica de por?
