Moments de nervis

MadridEl final del primer acte dels debats d'investidura ha generat alguns moments de nervis que han servit per dramatitzar la situació més del compte i per tornar a posar en relleu, això sí, la dificultat que suposa el pacte del PSOE amb els independentistes. La impressió que tenen els socialistes és que continua vigent la possibilitat de l'acord, però amb preocupació pels missatges que s'utilitzen per mirar de condicionar la negociació. Sánchez havia donat instruccions molt estrictes al govern i al seu partit perquè imperés la discreció, però el no rebut per Feijóo al Congrés i les peticions de Junts i ERC al Parlament de Catalunya han estat el signe de l'inici d'una nova etapa en aquest intent de diàleg. I és una fase en què hi ha menys certeses. Que Feijóo no se'n sortiria i no obtindria la confiança del Congrés, ho sabíem. El que pugui passar a partir d'ara, en canvi, no acaba de dibuixar-se amb claredat.

En definitiva, ha començat el segon acte de la representació, que no podrà ser una comèdia lleugera ni tampoc hauria de ser un drama. Contradictòriament amb l'objectiu de discreció, els actors polítics competeixen a la recerca de protagonisme, inclòs el mateix Sánchez, que va deixant anar píndoles sense concretar gaire res. Excepte, esclar, el rebuig radical a qualsevol iniciativa que s'acosti a l'exercici de l'autodeterminació. Però ha estat massa exagerada la reacció del PSOE davant la resolució proposada per ERC i Junts a la cambra catalana. I també la dels mitjans de comunicació, pels interessos que representen en cada cas i perquè tots estem necessitats d'intentar interpretar cada gest i cada paraula.

La declaració d'aquests dos partits en el sentit que no donaran suport a Pedro Sánchez si no es compromet “a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració d'un referèndum” a Catalunya va generar alguna cosa més que inquietud i va comportar una ràpida resposta del PSOE i el PSC en termes d'advertiment greu als independentistes. No n'hi havia per a tant. L'expressió utilitzada –“treballar per fer efectives les condicions”– em recorda la retòrica de bons moments de la política italiana, quan jo era a Roma com a corresponsal, a la dècada dels 80. Eren curiosos els comunicats dels partits quan volien donar a entendre que mantenien unes negociacions llargues i serioses, que eren molt lentes i de les quals rarament sortia alguna cosa concreta. Aquells comunicats utilitzaven fórmules narratives d'una solemnitat aparent per no concretar res. Explicaven, per exemple, que “dopo una lunga e aprofondita seduta” –és a dir, després d'una sessió llarga i seriosa–, tot continuava igual.

En aquest cas, el compromís de treballar per fer efectives unes determinades condicions la veritat és que no deixava res gaire lligat. La legislatura passada també hi va haver un suposat compromís per afavorir la taula de diàleg amb el Govern i no em sembla que s'acabessin fent grans esforços des de l'executiu espanyol per potenciar-la, ni tan sols per tenir-la en compte. Crec, per tant, que si el PSOE s'ho hagués pres com una exigència formal, però en el fons poc o gens comprometedora, no s'hauria generat aquest moment de nervis a què em referia al principi. És clar que ERC i Junts voldrien un referèndum, però segur que també són conscients de les limitacions que tenen els socialistes per donar corda a reclamacions d'aquesta mena, limitacions que són tant de caràcter constitucional com estrictament polític.

La reiteració d'un desig

Suposo que tothom també és conscient que els independentistes no poden deixar de ser-ho i no volen abdicar de les seves idees, ni tan sols per raons estratègiques. Per tant, el que resulta exagerat és traduir l'esmentada declaració com la prova definitiva que s'apuja de manera inacceptable el llistó de les condicions que Sánchez haurà de complir si vol tornar a residir a la Moncloa per engegar una nova legislatura. La negativa del PSOE a negociar qualsevol iniciativa que condueixi a l'exercici del dret a l'autodeterminació era molt clara abans d'aprovar-se la declaració i ho continua sent després. La hipotètica insistència d'ERC i de Junts en aquest punt només tindria sentit si s'estigués preparant la ruptura de les negociacions per investir Pedro Sánchez. I com que res fa pensar que una sortida així estigui en curs, em resulta difícil creure que se li estigui plantejant realment una reivindicació inassumible per a ell i el seu partit, socialistes catalans inclosos. Per tant, la declaració aprovada al Parlament em sembla la reiteració d'un desig que no es podrà convertir en una imposició.

Cal recordar que, poc després de la presa de possessió al gener, l'actual president del Constitucional, Cándido Conde-Pumpido, va dir al ple del tribunal que l'autodeterminació no estava emparada per la Constitució. Ho va subratllar per evitar que tinguessin gaire recorregut unes declaracions de la magistrada del mateix tribunal, María Luisa Segoviano, que a una pregunta sobre l'autodeterminació havia respost que si es proposava i arribava a l'òrgan de garanties ja s'estudiaria. No crec que el govern demanés a Conde-Pumpido que tallés les especulacions que van provocar les declaracions de Segoviano. No feia falta. Segur que aquest tribunal, fins i tot amb l'actual composició de majoria progressista, mai donaria facilitats a una iniciativa mínimament relacionada amb l'autodeterminació.

És una bona raó perquè el govern de Sánchez –ara en funcions– no es comprometi a coses que no podria fer seriosament. Segurament també per això s'explica la rotunditat de la resposta. ”Per aquest camí –van dir amb una sola veu PSOE i PSC– no hi ha avenç possible. El camí és el de la convivència i la cohesió, l'entesa i el progrés econòmic i social de Catalunya i de la resta d'Espanya, sempre dins la Constitució”. Aquest text també té el seu punt de retòrica, però no deixa espai per fer gaires passos, per no dir cap. Per tant, ERC i Junts no s'equivocaran si concentren els esforços a concretar la suposada llei d'amnistia i garanties de progressos importants en matèria competencial i de finançament. Només hi veig un altra alternativa, que és començar a preparar noves eleccions.