MadridEn un tant per cent molt elevat, la política es fa amb paraules, però per això mateix convé fer-les servir amb molta cura, per evitar confusions. De vegades, es fa sense cap afany d'enganyar, i altres cops per distreure l'atenció, o directament per induir a error. En aquestes setmanes, a l'espera de veure què passa als congressos del PSOE, d'ERC i de Junts, i per comprovar què passa amb els pressupostos de l'Estat, és fàcil que en l'àmbit polític es busqui entreteniment amb els jocs de paraules. D'alguna manera s'ha de passar el temps i tenir distret el personal. És el problema quan no hi ha res important a anunciar durant els parèntesis en què s'estan coent les decisions però quan encara és aviat per explicar-les, perquè encara no s'han pres del tot, o perquè convé mantenir la incertesa.
En aquest context, bona part de les forces polítiques ha anat a mirar què tenia guardat a l'armari de les joguines. S'han preguntat: "A veure, de tot allò que vam dir a la darrera campanya electoral, què podem treure perquè els nostres votants no ens retreguin que estem parats sense fer res". I, de manera pràcticament unànime, tots han arribat a la conclusió que el millor que tenen a mà és aquella capseta tan maca, de molts colors, dedicada a les construccions semàntiques i els jocs de paraules. I així han tirat d'armari, dient-se que per aquesta via estimulen la imaginació i, que, amb una mica de sort, no fan mal a ningú. Però ai les paraules! Mai són innocents, i quan s'exageren o es manipulen es poden convertir en verinoses.
Si mireu bé dintre de la capseta de colors que els partits han tret del fons de l'armari hi trobareu un paperet molt ben doblegat, com els embolcalls de les medicines, que diu: "Atenció. Paraules. No n'abuseu. Sobretot no les agafeu totes de cop. I tingueu molt en compte els possibles efectes secundaris: mareig, somnolència, mal de cap, i en casos extrems, vòmits, pèrdua de la gana, especialment de les ganes de votar, i fins i tot pèrdua de consciència". Ja ho veieu. Les paraules no són mai una broma. I els jocs de paraules encara ho són menys. Estigueu alerta. Per quan vingui un altre juny, i tots els mesos de l'any, esmoleu ben bé les neurones. Feu-ho senzillament per detectar quan us venen fum i quan la vista us pot jugar una mala passada, perquè la boleta no està sota el gotet opac on semblava que les mans àgils del crupier d'ocasió l'havien enviat. Utilitzo aquesta expressió per no fer servir la paraula triler, perquè vull ser coherent i, sobretot, no vull ofendre ningú.
Però és molt significatiu que, mentre al Congrés resulta tan difícil escalfar motors quan ja ha passat més d'un any de les darreres eleccions generals, tothom busqui com ocupar espais informatius amb més paraules que decisions. El PP, que té un gran poder territorial –municipal i autonòmic– sembla que ha descobert després les vacances d'estiu fins a quin punt són importants les polítiques socials. En lloc de reunir els seus barons per preparar ofensives contra el suposat model singular de finançament per a Catalunya, la direcció popular els hauria pogut convocar per llançar iniciatives sobre moltes matèries de caire social que són competència de les comunitats autònomes. Però ha decidit posar en marxa una operació que li permeti elaborar doctrina i imatge sobre els problemes reals de la població, i així fer front a les crítiques que el govern li adreça constantment, en el sentit que només sap fer una oposició agra i sense propostes.
En principi el gir del PP es pot considerar positiu perquè és positiu plantejar alternatives sobre la jornada laboral, la conciliació i l'habitatge. Però caldrà comprovar si darrere d'aquesta nova orientació de la tasca política dels populars hi ha una iniciativa legislativa profunda, o només una maniobra estratègica legítima per apropar-se als sectors socials que s'han desconnectat de la política de confrontació i esperen dels partits propostes constructives. El perfum que desprèn aquest gir del PP és el de la recerca d'un espai moderat, de centre, per fugir de la imatge d'organització cada cop més radical i acomplexada per la competència permanent amb Vox. Ara bé, és lícit preguntar-se si el mar de paraules que la direcció popular fa servir ara per referir-se a les polítiques socials implica realment una voluntat de seure a negociar, o si estem davant d'un miratge. Pensem que al PP d'Aznar li va sortir molt bé el fet d'oposar-se a la iniciativa que va ser batejada com la llei de la puntada de peu a la porta. Van assumir la defensa de la inviolabilitat del domicili acusant el llavors ministre José Luis Corcuera de ser més autoritari que tots els seus antecessors. I en van treure profit. Ara ens trobem amb una reedició d'aquella estratègia de gir al centre? La podran sostenir en el temps? O apareixerà Vox per facilitar un altre cop que el PSOE pugui estirar la manta deixant al descobert que a la dreta –inclosa la de pell moderada i liberal– li pot l'instint de l'escorpí?
Suports a correcuita
I ja que estem en el terreny del departament d'Interior, també és ben curiós que el PSOE hagi corregut ara a buscar suports per reformar l'anomenada llei mordassa, quan la seva derogació era una promesa des de feia anys. És un altre exemple de com els partits han hagut de recórrer de sobte al calaix de les insuficiències i dels incompliments. El que té de bo la iniciativa és que es pugui acabar per sempre amb l'ús policial de les pilotes de goma. Però això ja fa molt que s'hauria d'haver portat a la pràctica. Novament, les paraules han sigut fum durant un grapat d'anys, quan a Catalunya aquest material ja estava prohibit.
També crida l'atenció que Artur Mas hagi hagut de recordar la importància que a un Parlament hi hagi un líder de l'oposició. Al Congrés aquesta figura la va fomentar el PSOE per intentar que el cap d'Aliança Popular, Manuel Fraga, durés el màxim possible. Els socialistes explicaven que el polític gallec volia aquest títol perquè durant la seva etapa com a ambaixador a Londres va veure que era molt lluït. Alfonso Guerra deia que així el tenien content, i després es feia un tip de riure afegint que, amb Fraga al capdavant, la dreta no els guanyaria mai. Una vegada més, les paraules donaven llustre a la realitat. Dit això, s'entén que Puigdemont no vulgui un dirigent de Junts com a cap de l'oposició al Parlament, si no ho pot ser ell.
