Moció contra Torra: tothom aplaudeix

BarcelonaLa moció de censura més estranya de la història va acabar aquest dilluns amb aplaudiments de tothom. Això és notícia en un Parlament en el qual fa anys que una banda i l’altra de l’hemicicle no es posen d’acord en pràcticament res, encara menys quan toca celebrar. I, malgrat tot, aquesta va ser la imatge. Carlos Carrizosa aplaudint. Els consellers del Govern aplaudint. Abraçades i enhorabones tant per al president salvat -Quim Torra- com per a la presidenta fallida -Lorena Roldán-. Tothom content, en aquesta moció de censura que des del primer minut va tenir aires de míting de precampanya de cara a les eleccions del 10-N.

En la moció de censura més estranya de la història, Ciutadans va dedicar més temps a atacar el PSC -que passava per allà- que al president qüestionat, un Quim Torra que ni tan sols va intervenir en el debat. Amb les enquestes en contra i Pedro Sánchez a la caça desacomplexada del votant desencantat de Cs, el partit taronja va convertir el Parlament en l’escenari des d’on intentar desgastar els socialistes acusant-los de fer el joc a l’independentisme, malgrat que amb els seus vots la moció tampoc hauria prosperat. Albert Rivera i Inés Arrimadas havien tornat al Parlament per mirar-s’ho satisfets des de la tribuna de l’hemicicle. Roldán citava la Guàrdia Civil, la Fiscalia i fins i tot El Quixot per intentar sumar a la seva causa algun vot més que els seus companys i els quatre diputats del PP. Intentant lluir una imatge presidencial i aparcant per un cop els cartellets, Roldán va repassar l’extensa llista de mesures que aplicaria si fos presidenta amb el mateix esma de qui es fa els propòsits d’un nou curs.

A la recerca de la tensió perduda

Ciutadans sap que la nostàlgia és un refugi confortable i que, qui més qui menys, tots intentem tornar de tant en tant a aquells instants en què vam ser feliços de debò. En el cas del partit taronja, els mesos de setembre i octubre del 2017. Ningú, ni tan sols l’independentisme més abrandat, té tanta passió per mantenir viu l’esperit de l’1-O com els deixebles d’Albert Rivera, enyorats d’una tensió que els va convertir en primera força a les eleccions catalanes del 21-D. Ahir, però, malgrat que Roldán parlés d’“explosius, comandos i crisi de convivència”, la tensió no va aparèixer per enlloc i al ple es respirava aquell ambient propi de la pretemporada, quan el resultat -en aquest cas cantat abans de començar-és el menys important i tots els equips estan més pendents d’altres fites: en el cas de l’independentisme, la sentència del Suprem; en el cas de Ciutadans, les eleccions del 10-N.

La quarta moció de censura de la història del Parlament va acabar entre aplaudiments però com les tres anteriors: fallida. No va semblar que a ningú li importés gaire.