REPORTATGE

Mite i realitat en la llegenda del Lobo

Una investigació contrasta el relat oficial sobre Mikel Lejarza, l'infiltrat a ETA més famós

Fotomuntatg amb dues imatges combinades del Lobo, als anys 70 i la més recent, en roda de premsa a Madrid.
REPORTATGE
10/02/2023
15 min

Barcelona[Aquest text és el producte de la investigació periodística d'Antoni Batista, periodista especialitzat en el conflicte basc, i que contrasta el relat oficial al voltant de la figura de Mikel Lejarza, conegut com el Lobo, un agent espanyol infiltrat a ETA els anys 70 sobre la identitat real del qual encara hi ha molts dubtes. El relat oficial afirma que el Lobo va permetre desarticular la cúpula d'ETA politicomilitar i detenir-ne més de 150 membres. I que després es va haver de fer la cirurgia plàstica i fer-se fonedís perquè ETA va posar preu al seu cap. Els llibres i pel·lícules que se n'han fet, alguns presumptament autobiogràfics, l'han presentat sempre com un heroi espanyol, però la investigació de Batista apunta en una altra direcció.]

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Després d’anys de logística complicada pel seu llarg exili, el 25 d’octubre del 2022 em trobava en obert a Barcelona amb Joseba Sarrionandia, Sarri, un dels millors escriptors de la literatura basca. Vam dinar prop del xamfrà dels carrers Girona i Casp, on hi havia la sucursal número 3 del banc de Santander en què, el 6 de juny del 1975, hi ha haver el tiroteig que va costar la vida a un policia i el posterior afusellament, només tres mesos després, del militant d’ETA Juan Paredes, Txiki, acusat del crim. Hi havia dos inspectors de la Brigada Social al bar Fausto, davant per davant, i van activar una dotació de reforç del 091 amb quatre grisos armats. És clar, li vaig dir, que els policies experimentats del cos de torturadors franquistes estaven esperant per les informacions del Lobo, el cèlebre espia infiltrat al comando.

Imatge de la presentació del llibre "Secretos de Confesión" de Fernando Rueda i Mikel Lejarza

Però en Sarri em va dir que no, que allò era la llegenda del Lobo. I em va explicar la seva versió, majoritària entre l’esquerra abertzale, a partir de les recerques de Xabier Makazaga, que jo ja tenia i valorava. Però em costava tant de creure, perquè era la visió d'una part, que no n’havia escrit mai ni una ratlla. Tanmateix, amb l’aval d’un intel·lectual de la volada de Sarrionandia, era qüestió de revisar-la i refer-la, si més no per donar un altre punt de vista i exercir la deontologia periodística del contrast. La versió oficial diu que el Lobo és l’àlies de Mikel Lejarza. La llegenda del Lobo, en canvi, afirma que Lejarza va desaparèixer i que la marca Lobo és una franquícia dels serveis d’intel·ligència espanyols.

Imatge del caseriu on va néixer Mikel Lejarza.
Els dos arbres que flanquejaven l'entrada al caseriu on va néixer Mikel Lejarza.

L'origen

El caseriu d'Aretxabalaga

Mikel Lejarza Eguía va néixer al caseriu que antigament es deia Aretxabalaga (roure ample, en basc), del segle XVIII, a Areatza-Villaro. Ell diu que han talat els dos arbres mil·lenaris, un error de localització inaudit en un agent d’intel·ligència: se’n conserva un, i molt ben cuidat, de 4,40 metres de circumferència. Hauria nascut entre el 1947 i el 1951, primer dubte ab origine, que ell mateix alimenta a l’última entrega de les seves memòries, Secretos de confesión, escrita a quatre mans amb Fernando Rueda (Roca Editorial, 2022), on explica d’entrada que el van inscriure al Registre Civil amb l’any equivocat. Va néixer al si d’una família euskaldun i era cosí segon d’Argala (José Miguel Beñaran), un dels ideòlegs més importants d’ETA i segurament el militant que va activar la bomba que va matar l’almirall Carrero Blanco: el magnicidi que va trastocar els plans de continuïtat del franquisme. Al poble, els anys 50, en Mikel era “Miguelito”, el fill de l’acomodador del cine.

Imatge presa en els moments posteriors a l'atemptat contra Carrero Blanco.

Segons la versió abertzale, Lejarza es va fer d’ETA molt jove i, tot i formar part de comandos operatius, tenia relacions amb la direcció, com em va confirmar Iulen de Madariaga en primera persona i donant-me'n detalls. L’últim cop que es va tenir notícia del militant va ser un tiroteig a Madrid el 31 de juliol del 1975. La majoria de fonts de l’esquerra abertzale –la primera, de Patxi Zabaleta, advocat i parlamentari fiabilíssim, fundador d’Aralar, l’escissió d’Herri Batasuna crítica amb la violència– asseguren que la policia l’havia captat poc abans i, a base de pressions, amenaces contra la seva família i pallisses, havia cantat del tot. En un tiroteig semblant, un dia abans del de Madrid, de pel·lícula de l’Oest pels carrers del barri barceloní del Verdun, la Social enxampava Txiki i el cap de l’operatiu d’aquell primer comando Barcelona, Iñaki Pérez Beotegi, Wilson, en crida i cerca per la seva participació en l’atemptat de Carrero Blanco. Però la sèrie que han començat a rodar només està embastada i necessiten temps, de manera que la policia filtra a la premsa que els detinguts són dos xoriços, “delinqüents habituals contra la propietat”, batejats matusserament amb els àlies el Lele i el Pirómano.

Tiroteig a Madrid

La versió abertzale diu que, després d’una cantada que en cap cas li haurien retret els seus –perquè no penalitzen les delacions per tortura– o d’un breu paper de xivato dins el comando, a Mikel Lejarza “le levantaron el forro”, que en el seu argot significa que se’l van carregar o se’ls hi va quedar. No seria el primer cadàver en una comissaria franquista. I on hauria acabat la hipòtesi basca és on comença la teoria oficial. Per cert, una història oficial que també fa versemblant que se'n desfessin com un espia que, feta la feina i sabent el que sabia, es va convertir en “el estorbo número uno para los que creías los tuyos”, dit per ell mateix o qui sigui que n'ostenta la marca, i reiterat en diverses ocasions, després d’explicar que els serveis d’intel·ligència van valorar eliminar-lo. Aquesta asseveració dels que sustenten la teoria oficial, de fet, fa possible per contrast la hipòtesi dels que avalen la llegenda.

La història oficial no para de contradir-se i acaba sent tan sorprenent com la tesi oposada. El mateix Lobo alimenta el dubte: “A lo mejor esperaban que el Lobo cayera en la refriega” o “en el Servicio creo que se pensó en matar a Mikel”, segons un exmembre del “Servicio”. Per començar, al tiroteig de Madrid en què va intervenir el Lobo, la policia no el va identificar i es va amagar en una casa, encanonant-ne els propietaris i trucant al número d’“extraccions” del servei d’intel·ligència pel qual treballaria, el Seced (Servicio Central de Documentación, creat per Carrero Blanco). Però aquell número que se suposaria que és de màxima prioritat i operatiu les 24 hores dels 365 dies de l'any no responia i va saltar el contestador automàtic... L’inspector Clouseau.

Dos mesos després, en el moment que es fa definitivament fonedís el Lejarza indiscutible, el 18 de setembre del 1975 (entre el 31 de juliol i el 18 de setembre continuava infiltrat), nou dies abans de l’execució de Txiki a Cerdanyola, la llegenda del Lobo comença a construir-se quan la policia encoloma a Wilson la “cantada” per mirar de tapar la realitat i minar el prestigi que tenia entre els seus un dels autors de la voladura de Carrero. Vaig tractar poc Wilson i no em va fer l’efecte de ser un home dotat per “cantar”, però en tot cas ell mantenia que les caigudes de Barcelona –entre les quals la del periodista Huertas Clavería— no eren “obra” seva, perquè va procurar enredar els agents de la Social que el torturaven amb pistes sense importància i donar temps, així, per “netejar” les que eren certes. Els primers interessats a sembrar dubtes que el magnicidi fos obra d’ETA eren els homes del Seced, que havia organitzat l’almirall, i al qual ETA va burlar amb el màxim escarni possible matant Carrero Blanco; d’aquí sorgeix l’altra llegenda d’implicar-hi la CIA, que naturalment el Lobo avala, perquè així, si més no, la derrota de la intel·ligència espanyola no vindria de separatistes bascos inexperts i feréstecs sinó dels números u de l’espionatge mundial. Aquest tema l’he verificat directament, reconstruint l’atemptat amb alguns dels seus protagonistes.

El Lobo i Catalunya

La desarticulació del Front d'Alliberament de Catalunya

Una altra de les desarticulacions que el Lobo s’atribueix és la del FAC (Font d’Alliberament de Catalunya), que hauria col·laborat amb ETA en passos de frontera i infraestructura. La meva recerca als arxius de la Brigada Social, sensu contrario, em fa pensar que al FAC el va començar a seguir el comissari Vicente Juan Creix, amb un primer atestat del maig del 1972, amb els agents implicats amb noms i cognoms: David Peña, Luis García i Alfonso Simón. I la missió de més calat polític que tenen no és un operatiu terrorista mínim i sempre sense pretendre fer víctimes, sinó vincular-hi Jordi Pujol com a font de finançament quan comença a “fer país” amb estructures d’estat en l'àmbit de la cultura i la banca. Claríssima intoxicació que el mateix president Pujol m’ha desmentit rotundament, destinada a contaminar amb la violència els nacionalismes democràtics, tot un clàssic. El 1972, el Lobo encara no s'havia inventat.

La veritable causa de la llegenda del Lobo no seria tant tapar l’assassinat policial o dels serveis secrets de Lejarza, que en aquella època literalment tant els hi relliscava, sinó inventar-se una franquícia a la qual poguessin adjudicar activitats poc edificants i de legalitat discutible o d’alegalitat, com ara anar de Rambo “por las montañas hispanofrancesas a la caza de terroristas”. O una actuació per lliure per ajudar un extorsionat, una investigació que el va portar a la presó. Però amb la marca Lobo, tot quedava automàticament netejat per un “héroe español” –tal com deia la seva entrada a la Wikipedia fins que va ser modificada el 2 de gener passat–, responsable de 158 detencions de membres d’ETA que haurien evitat molts atemptats i que s’havia hagut de fer la cirurgia estètica per escapar-se de les amenaces d’ETA.

imatge del cartell atribuït a ETA on es posava preu al cap de Mikel Lejarza

Ja al principi de l’hagiografia, s’atribueixen a ETA pasquins per tot el País Basc amb una diana sobre la seva foto real. Les fonts d’ETA d’aquell moment m’han negat que fossin seus i afirmen, en canvi, que en cap cas van pressionar la seva família. També m’ho va negar el servei camuflat d’intel·ligència del PNB que, amb tecnologia i suport del Mossad israelià i que va ser el fonament de la primera Ertzaintza, els seguia. No necessita desmentiment perquè cau pel seu propi pes que a la portada de l’última entrega de les seves memòries hi figuri la bala que “todos los etarras aseguraban llevar encima para asesinar a su hijo [citació referida a la mare del Lobo]”, malgrat que no sabien ni quina cara feia per l’operació –en singular o plural– de cirurgia plàstica... De fet, ell pensa que no morirà per una bala, a partir de les facultats paranormals que s’atorga.

Qui va posar els cartells?

El Lobo va ser creïble sobretot a partir del llibre de Xavier Vinader Operación Lobo. Memorias de un infiltrado en ETA (Temas de Hoy, 1999), aquell cop amb la diana a la portada sobre el seu ull, alimentant el leitmotiv empàtic del guió que és buscar la compassió per l’home eternament en perill de mort. Vinader ha estat un dels grans periodistes del nostre temps, però aquell llibre no li fa justícia. Em puc permetre dir-ho, tot i que ell està mort, perquè l'hi vaig dir amb la franquesa que ens teníem: i no el desmereix, tots els que escrivim tenim pàgines que ens podíem haver estalviat. La prova del nou de la llegenda del Lobo és que la signi un home d’esquerres, vinculat al PSUC, que és processat, condemnat a set anys, empresonat i exiliat en una causa injusta i que té la simpatia i la solidaritat de tot el gremi, que convoca una insòlita manifestació dels periodistes a favor del seu alliberament i el fa justament símbol de la llibertat d’expressió.

Però el Lobo del llibre podria ser ell com podria ser qualsevol analista de la intel·ligència espanyola. Tant, que de vegades penso que el mateix Vinader, que dominava tots els recursos de l’ofici i era molt murri, ho va deixar anar subliminarment entre línies i amb un llenguatge que no era el seu habitual. D’entrada, el copyright el comparteix amb “Miguel Ruiz Martínez”, l’àlies habitual del Lobo; el pròleg el signa el general Santiago Bastos, excap de divisió d'intel·ligència interior del Cesid; el mateix Vinader deixa anar al primer paràgraf l’expressió “novel·la d’espies”, i detalla que va arribar al personatge a través d’un company d’estudis de periodisme, militar de carrera i també oficial del Cesid. Em va dir qui era, però li mantinc l’off the record.

Les pistes de Vinader

Inversemblances impròpies del seu tarannà

Un periodista com Vinader no hauria fet sortir el Cesid tant com el fa sortir i d’una manera tan explícita com “los analistas del CESID”, fent córrer els primers rumors sobre la llegenda del Lobo o apuntant explícitament l’expressió “fabricarle al Lobo un currículum de héroe: detención, paliza, balas, prisión”, que és exactament el que la versió abertzale creu que va passar. Ni hauria escrit sense segones intencions petits nyaps com ara que els bascos prenen “chatos” o “chatean”, expressions castellanes per anar de tasques a Burgos i Logronyo, però no de “pintxos” a la part vella de Sant Sebastià, on es prenen “potes” o, simplement, “un blanco” o “un tinto” de la Rioja Alabesa. Tampoc no hauria pronunciat ni encara menys hauria posat en boca d’independentistes terminologies tan espanyolistes com “frontera vasco-francesa”, “sur de Francia”, “refugiados españoles”, “San Juan de Luz”, “Villafranca de Ordicia”, “organización terrorista”...

La llista d’inversemblances és més llarga, com ara identificar un militant d’ETA perquè el cotxe del Lobo se’l creua casualment en un altre cotxe, o que el germà d’un mugalari –passador de fronteres— parli del Lobo al mateix Lobo i aquest últim li escorcolli la casa i hi trobi el mapa de passos de frontera en un calaix. O que a la barra d’un bar li doni un cop de colze involuntari i es disculpi ni més ni menys que Iñaki Mujika Arregi, Ezkerra, un dels autors de la mort de Carrero, al qual hauria conegut en la seva militància i que va ser detingut gràcies a ell. Cap problema que també s’hagués creuat casualment amb Ezkerra a la plaça Catalunya de Barcelona quan encara no li havien canviat la cara. Però bé, el Lobo és plusmarquista de casualitats: també assegura que es va trobar amb Mohammed Atta dos mesos abans que estavellés un avió contra una de les Torres Bessones de Nova York.

Un home passant davant pintades a favor d'ETA quan encara estava activa.

Vinader va tenir fonts a ETA anteriors a l'Operación Lobo, una d’elles ben bona, Javier Aia Zulaika, Trepa, segons m’havia dit ell mateix el dia que precisament em va demanar si li podia refer els contactes que havia perdut. Però la meva sorpresa va ser que no el volia veure ni tan sols la font legal més pròxima als refugiats a Euskadi Nord, Jon Idigoras, perquè defensava la teoria de la llegenda del Lobo i pensava que Vinader l’havia blanquejada i tenia contactes amb els serveis d’intel·ligència, malgrat els meus esforços per demostrar-li el contrari a partir de la seva trajectòria i d’una vella amistat que vam alimentar fins al final.

L'espionatge a 'La Vanguardia'

Una xarxa d'espies amb base al diari

L’acció més marca Lobo franquícia va ser la de l’espionatge a La Vanguardia. El 16 de novembre del 1993, la policia de Barcelona va desmantellar una xarxa d’espies que treballaven al Grupo Godó com a servei de seguretat. “En uno de los informes de la Brigada de Información se indicava que el CESID daba cobertura al Lobo en acciones ilegales”, a banda de la comesa que “Miguel Ruiz Martínez”, l’àlies que apareixia en nòmina, fes segons contracte i sense que la part contractant sabés tot el que feia a casa seva. Miguel Ruiz va arribar a ser jutjat i a entrar a la presó, però la llegenda del Lobo va contribuir a la seva defensa: “El Estado debe ser generoso con quien ha realizado importantes servicios”, va dir el desembre del 1993 el ministre García Vargas a la comissió de defensa del Congrés. En aquest afer, el Lobo amolla sense despentinar-se la perruca que el comte de Godó li va dir que no tenia contactes amb la Moncloa i que a veure si n’hi podia aconseguir. I ell, a través dels seus caps, li va propiciar una trobada amb Narcís Serra... que Godó ja coneixia des que havia estat alcalde de Barcelona i amb qui havia tractat especialment a partir de la preparació de la candidatura dels Jocs Olímpics. I, de fet, si el comte de Godó vol parlar amb la presidència del govern que sigui, només li cal despenjar el telèfon...

Les últimes perquisicions del Lobo van ser en el món de les altes finances i l’enginyeria informàtica, que explica amb gran perícia i que validarien perfectament la hipòtesi de la franquícia: ¿Tanta cosa sap dels entrellats econòmics Lejarza, sense cap mena d’estudis? ¿O aquest Lobo, que es mou entre brokers i multimilionaris per paradisos fiscals i que necessàriament domina l’anglès, és un altre agent comptepartícip de la marca? L’aparició més recent del Lobo ha estat per a l’última entrega del serial de les seves memòries, l’esmentat llibre Secretos de confesión, amb el periodista Fernando Rueda. La presentació va ser una escenificació de tota la llegenda: en un hotel de Madrid, epifania amb la barba postissa i ulleres fosques i policies als quatre cantons de la taula en una disposició gens versemblant, per ostentosa, en contradictio in terminis de totes les policies secretes del món. El missatge, a banda del de vendre llibres, era prou clar de sintonia amb la dreta de la qual necessàriament procedeix un agent captat per l’espionatge franquista, en contacte amb la Brigada Social i amb la caserna d’Intxaurrondo en els temps foscos de Rodríguez Galindo: el fantasma d’ETA que “s’està preparant per tornar”, que “ha conseguido crear un partido político potente”, i que treu a passejar fins i tot el PP per erosionar el PSOE que pacta amb l’esquerra independentista. Ha estat, de moment, l’últim servei de la suposada, o no, franquícia Lobo.

La pròxima entrega, van dir, serà directament una novel·la... que ja deuen tenir gairebé enllestida: “Mikel, capaz de ir conduciendo el coche y disparar al mismo tiempo con mucha puntería, se había colocado su pistola entre las piernas”. La persecució d’avions marroquins que els tiraven napalm... Fins i tot podran desenvolupar els capítols esotèrics d’aparicions, bruixes, guariments miraculosos, cos incorrupte de l’oncle, presències, objectes que volen, ouija, ovnis, visions i premonicions dels atemptats de les Torres Bessones i altres temes paranormals, com ara que ell mateix va ressuscitar quan era petit gràcies a les pregàries d’unes monges i de la seva mare, que el van col·locar mort a l’altar de la Mare de Déu de la Pietat. “Me da menos miedo un etarra que lo que desconozco de lo sobrenatural”. Per no creure’s res de la versió oficial del Lobo, el testimoni d’aquestes pàgines de Secretos de confesión és demolidor... I la comparació entre la psicologia de l’agent secret i el torero, antològica: o, com dirien ells, de “salida a hombros por la puerta grande”.

Homenatge del 2015 als darrers afusellats pel franquisme, els etarres Jon Paredes, àlies Txiki, i Ángel Otaegui.

Quan, la tardor passada, ja havíem vist que de la història del 1975 al xamfrà entre Girona i Casp en quedava la planta baixa que havia estat la sucursal número 3 del Banco Santander tapiada i el bar Fausto reciclat en kebab, dies després de la trobada amb en Sarri em vaig citar allà mateix per continuar indagant amb un antic alt dirigent d’ETA. Em va demanar reservar la font, però naturalment puc demostrar la cita. Verificava la llegenda del Lobo: que demostrin que és Mikel Lejarza amb una prova d’ADN amb notaris i garanties. Ell, l’oficial o el de la llegenda, passa de fer-se-la.

Totes les ficcions

Rere el 'Xacal" de Forsyth

És inevitable relacionar el Lobo amb el Xacal de Frederick Forsyth, del 1971, aquell mercenari enigmàtic de qui ningú coneixia el nom real, portat al cine per Fred Zinnemann dos anys després... just abans de quan la versió oficial diu que bategen Lejarza amb l'àlies que l’ha fet famós. Al background de la ficció imprescindible en realitats líquides, El hombre que nunca existió, del 1955: l’operació Mincemeat (carn picada) de l'MI5 britànic d’inventar-se un agent que aportés informació falsa als nazis a còpia de fer creïble el personatge realment inexistent, dotant-lo de tota mena de documents... Van buscar un cadàver (d’aquí l’humor negre del nom), el van dotar de biografia i referències i el van fer nàufrag a la costa de Huelva, amb esquela al Times i tot, perquè la policia franquista traslladés a la intel·ligència del Tercer Reich una cartera amb documentació classificada de plans falsos sobre l’obertura aliada del front mediterrani.

La pel·lícula és a l’abast, fins i tot i un remake del 2021, Operation Mincemeat, protagonitzat per Colin Firth. Però a mi encara em va donar més detalls un dels agents de l'MI5 destacats a Gibraltar, Bernard Rowe, “call me Benny”, que va passar els últims anys de la seva vida plàcidament en un pis lluminós de General Mitre, fent un Johnnie Walker etiqueta negra al Bocaccio abans de sopar i anant cada mes a Londres per fer les compres importants a Harrods.

El final de la connexió amb la ficció serà l’empresa de seguretat del Lobo, batejada en anglès Wolf Group, com el Mr. Wolf de Pulp fiction, el que “soluciona problemes”... interpretat pel sempre convincent Harvey Keitel. Ell mateix admet aquí una personalitat plural: “Mi gran obra, el nuevo Lobo, con su grupo de Lobos perfectamente preparados para el futuro, los mejores en cibernètica y ciberseguridad”.

Al Lobo, en canvi, segons ell mateix en la seva última reencarnació, ni el van empadronar enlloc amb un nou nom i, per tant, no podia votar: “Por no tener, no tengo ni un nombre claro”, havia escrit ja a la cloenda que signa ell del llibre de Vinader. Però si resulta que la primera cosa que fan quan creen una identitat falsa és empadronar-la i donar-li un DNI autèntic amb una adreça comprovable! Aquesta operació, l’he vist fer al meu davant quan un inspector en cap de la Brigada d’Informació em va fer una classe magistral de com crear una identitat fictícia per a un agent encobert, un testimoni protegit o una persona amenaçada. La versió de l’alt comandament del Cesid en el seu moment –la tinc de primera mà– era que sí que li van donar una identitat nova a Mèxic i molts diners per obrir-s'hi camí, però se’ls va polir i va tornar.

La frase literària que més s'hi adiu és la de Plaute: “Homo homini lupus”. I encara més la recreació d’Erasme de Rotterdam als seus adagis: “No confiem en una persona desconeguda, més val anar amb compte com si fos un llop”.

stats