El mite del tap generacional en la política
Els joves ocupen el lloc que els toca als partits, però a les noves idees els costa jubilar les de la Transició
Darrerament s’han sentit diferents veus que defensen l’existència d’una revolta generacional en la vida pública catalana protagonitzada pel primer cohort d’edat format en democràcia (1974-1985). Sergi Picazo deia en un article a Crític que la generació de l’EGB hauria estat víctima d’un tap polític i econòmic dels protagonistes de la Transició (1945-1965) que li hauria impedit arribar a llocs de poder o d’influència mediàtica. La tesi ha generat un cert enrenou a les xarxes i una interessant crítica del també periodista i documentalista Albert Lloreta, que, malgrat compartir el punt de vista generacional, rebutja l’excés de “nacionalisme generacional”. Per a Lloreta no seria cap novetat un relleu generacional amb el pas dels anys, ja que és llei de vida. En canvi, seria injust deixar un sistema igual (sense oportunitats) a la següent generació.
El catedràtic Carles Boix va demostrar als anys 90 que la formació de l’estat del benestar espanyol va ser dissenyada pel PSOE al servei dels interessos de l’emergent classe mitjana (aquesta generació tap de la Transició). La protecció generacional de què van gaudir i gaudeixen els que van ser protagonistes d’aquells anys de canvi es va aconseguir per la lluita des del carrer fins a les institucions dels sindicats majoritaris, ara atrinxerats en la defensa de l’statu quo i les pròpies estructures.
Els més castigats per la crisi
En aquests anys de crisi els joves n’han patit especialment els efectes, amb un atur elevat tot i ser “la generació més preparada de la història”. No ha estat una tendència exclusiva d’Espanya, sinó que també ha tingut lloc en el conjunt de països europeus, on, segons l’OCDE, mentre la pobresa infantil i juvenil augmentava, el poder adquisitiu del grup d’edat més avançada es mantenia o pujava una mica. D’altra banda, també sabem que en els últims anys el mercat laboral s’ha tornat dual, amb insiders -bàsicament homes de la generació de la Transició amb feines fixes i protegides- i outsiders -majoritàriament joves precaris als quals els queda lluny el sistema de garanties i prestacions establert pels grans sindicats.
Ara bé, si les diferències generacionals en el sistema socioeconòmic són palpables, ¿es pot dir el mateix de la política? ¿Hi ha també un tap polític que impedeix l’accés a llocs de responsabilitat a persones de les noves generacions? Les dades de què disposem semblen corroborar un cert relleu generacional, en què de mica en mica més i més joves assumeixen responsabilitats. Tanmateix, el relleu no se circumscriu a una adscripció ideològica determinada ni a la nova política. Es produeix a dreta i esquerra de l’espectre polític.
Actualment la mitjana d’edat dels diputats al Parlament és de 45 anys, molt més propera a la generació EGB que a la de la Transició. Diputats joves com Pere Aragonès (ERC), Inés Arrimadas (C’s) i Roger Montañola (CiU) il·lustren el canvi. De fet, el líder de la CUP, David Fernàndez (1974), és des de fa temps el representant més ben valorat a la política catalana.
La Transició sobreviu al Congrés
En la política espanyola el relleu és més lent, amb un hemicicle de 53 anys de mitjana al Congrés i líders destacats procedents de la generació de la Transició, com Mariano Rajoy (1955), Josep A. Duran i Lleida (1952) i Cayo Lara (1952). La nova fornada de líders i un possible canvi en el sistema de partits podrien consolidar definitivament el relleu generacional en les pròximes eleccions generals, amb Pablo Iglesias (1978), Albert Rivera (1979) i Alberto Garzón (1985). La política catalana, sobretot, però també l’espanyola, no sembla especialment envellida. ¿Però l’efecte generacional és només qüestió d’edat?
El debat sobre el relleu generacional és certament enganyós si fem un cop d’ull a les edats. De fet, un dels principals camins de millora de la generació jove és la participació política: els joves s’informen, debaten i participen menys de la política que la resta de grups d’edat. Així, no podem dir que disposem d’una elit política jove, però no sembla que el relleu natural tingui grans obstacles. Ara bé, en el terreny dels interessos és tota una altra cosa, i és aquí on es juga la batalla dialèctica i ideològica contra el model de la Transició. En certa manera el debat se situa en la necessitat de canviar estructuralment les formes de funcionar de l’economia i les institucions, i donar lloc a un sistema més permeable amb les noves generacions. Quan es parla d’integrar-les es parla, al cap i a la fi, d’introduir les noves idees que la nova generació pot aportar.
La febre per la nova política (ja sigui per les primàries, les TIC o les assemblees obertes) expressa la voluntat de cercar nous mecanismes democràtics per trencar la rigidesa institucional d’un sistema dissenyat sota l’ombra del franquisme. Ara bé, aquesta intuïció és essencialment intergeneracional. En cada època neixen debats semblants sobre la necessitat d’integrar joves en les estructures de decisió, però els objectius polítics que es defensen sovint afecten diferents generacions. En el fons, la lluita és política, no pas generacional.