Mireia Boya: “Vaig demanar a la CUP que fes autocrítica pública i em van dir que no”

BarcelonaMireia Boya (Saint-Gaudens, 1979) acaba de publicar Trencar el silenci (Ara Llibres). Un llibre colpidor que recull l’experiència personal i col·lectiva de l’1-O, la presó o l’exili, però també l’assetjament psicològic que ha patit l’exdiputada de la CUP, la mort de la seva mare i l’esclerosi múltiple que fa pocs mesos li han diagnosticat.

Vostè parla d’“el món salvatge de la política”. ¿Pot definir salvatge en aquest context?

Del que em queixo és que el món polític és molt poc humà. Els polítics hem de ser robots a les ordres d’un partit, hi ha ganivetades entre partits i dins la mateixa organització, es té molt poc en compte la vida de les persones. I això és negatiu tant per a les persones com per al país.

Doncs, a sobre, li va tocar viure l’etapa més convulsa de la història de la política catalana...

L’1 d’Octubre va ser possible perquè una sèrie de dones van optar per fer política des de l’empatia, teixint unes relacions personals de lleialtat, reconeixent-nos a la mateixa trinxera.

Vostè i Marta Rovira?

O Carme Forcadell. És un dels meus referents i em sap molt de greu quan se la critica. Ella ho va donar tot, va dir que sí a tot sense preguntar-se si es posava en risc. A la Carme no sempre li arribava tota la informació, perquè es quedava en despatxos majoritàriament masculins. I ara se’n parla molt poc. Per què es parla tant dels homes i tan poc de les dones, quan han sigut unes protagonistes imprescindibles?

Se sent culpable per no haver dedicat al llarg de la seva vida prou temps als pares.

Vaig arribar a l’extrem de no saber dir que no a un acte polític quan la meva mare s’estava morint. Per sentit del deure, per haver-ho de fer tot per arribar al referèndum.

I per imposició? ¿Per no sentir-se dir: “Al partit no li importa si els teus pares estan malalts”?

Això ens passa a les dones. A la meva organització he sentit una companya que li deia a una altra: “Si has de marxar ara per anar a buscar els nens a l’escola, no haver tingut fills”. I penses: “Això és molt poc feminista”.

Del cas de l’agressor psicològic, en diu: “No hi ha bufetada ni violació, el que hi ha és abús d’autoritat durant un any i mig”.

L’assetjament psicològic és molt més comú del que ens pensem i, a més, aquest tipus d’agressors saben trobar l’escletxa que connecta amb el teu jo, aquella nena indefensa que vas ser i que no té les eines per plantar cara i es queda paralitzada. Aleshores apareix la síndrome de la impostora. Em vaig preguntar milers de vegades què feia al Parlament de Catalunya si no era prou bona. I l’angoixa, l’ansietat, l’insomni, anar a casa plorant... Fins que un dia t’adones que no és una qüestió de diferència de línies polítiques, sinó de masclisme, de rols de poder i, també, de silencis.

De silencis de qui?

De molta gent que era allà i que ho veia, i que ho acabaven amb un “exageres, això és una percepció teva”. Però jo dic que és una agressió psicològica masclista perquè mai vaig ser deslleial a allò que el consell polític de la meva organització havia decidit.

Per què no ha dit ni vol dir el nom de l’agressor?

No el dic ni el diré. Podria dir-lo, però no vull que es posi el focus en ell, que no és ningú ni m’importa gens la seva vida, sinó que vull que es posi el focus en les dones que hem patit aquest assetjament. Si en digués el nom, tothom es giraria cap a ell i no es parlaria de nosaltres. A la CUP tenim un protocol contra les agressions masclistes, hi ha hagut una mediació per una professional externa. Hem arribat a una sèrie d’acords de reparació, que inclouen que ell ha de fer una sèrie de tasques per millorar, però hi havia una altra part, que és la reparació col·lectiva, perquè el meu cas ha sigut mediàtic i hi ha gent que no m’ha cregut, que m’ha jutjat... Vaig demanar a l’organització que, almenys, fes algun tipus d’autocrítica pública, de “no ho vam saber fer prou bé quan vas dimitir”, i l’organització m’ha dit que no. Per això faig aquest llibre, perquè necessito reparar-me de la part més col·lectiva.

¿Va ser una decepció, que l’organització li hagués dit que no?

Sí. Profunda.

¿Que no s’hagi fet una reparació pública dels fets és molt poc feminista, no?

Crec que sí, crec que és un error que els treu credibilitat i em sap molt de greu dir-ho, perquè la tasca d’inocular el feminisme en aquesta societat que han fet totes les CUP ha sigut ingent.

¿Aquesta persona ocupa càrrecs de responsabilitat a l’organització de la CUP?

No. És militant, crec. A l’assemblea local i a la territorial on ell milita tothom ho sap. I és més, té dues denúncies, hi ha una altra dona que s’ha atrevit a denunciar. Passa que hi ha companyes que també l’han patit que no han tingut prou força per fer el pas.

I a sobre, a vostè li diagnostiquen l’esclerosi múltiple.

L’estrès i els fets traumàtics, estadísticament, estan relacionats amb l’aparició de brots d’esclerosi múltiple. I, esclar, tinc el trauma per l’assetjament, per haver de decidir si m’exiliava... Vaig estar un parell de setmanes amb la maleta preparada al cotxe per si m’havia d’exiliar, però vaig ser incapaç de dir adeu al meu pare. Sabia que si me n’anava no el veuria més.

¿S’ha trobat diputades plorant als lavabos?

Sí. Quan era al Parlament ho vaig veure, i quan vaig dimitir crec que vaig rebre una trentena de missatges de dones militants, regidores, fins i tot alguna alcaldessa, líders de moviments socials i entitats, que m’explicaven: “A mi també m’ha passat això”.

O sigui, que quan veu el Parlament per la televisió no troba a faltar ser-hi.

No, en absolut. I més en aquesta legislatura, que trobo que és força vergonyosa. Perquè portem gairebé dos anys sent incapaços de parlar entre nosaltres.