MadridL'atmosfera al Congrés de Diputats d'aquest dimarts era molt estranya: el que per a uns era un dia històric per a uns altres era una pantomima i un "atropello". A una banda, els nacionalistes/independentistes, i a l'altra la dreta i l'extrema dreta. I enmig el PSOE, amb la postura a favor del multilingüisme a la cambra acabada d'estrenar. "Vostès no creuen el que estan votant avui, ho fan obligats per Pedro Sánchez. Fa només uns mesos vostès haurien votat el mateix que nosaltres", els retreia des de la tribuna el portaveu del PP, Borja Sémper, intentant fer equilibris per fer veure que la postura del seu partit no era contra les llengües en si sinó en defensa del parlamentarisme.
Però la pregunta és: com és possible un canvi d'opinió tan radical del PSOE? Per entendre-ho ens hem de remuntar a les negociacions prèvies a la taula de diàleg de juliol del 2022. És aquí quan el PSOE, que busca la manera de desmentir que la taula només serveix per parlar d'autodeterminació i desjudicialització, introdueix en l'agenda negociadora la llengua catalana. És una decisió de Sánchez, que escolta Salvador Illa i Miquel Iceta, i ordena anar a fons en un tema que té un ampli consens a la societat catalana, li serveix per marcar perfil davant la dreta i, cal subratllar-ho, no costa diners, o almenys no gaires. La llengua és la zona de confort socialista quan negocia amb l'independentisme.
Ara bé, amb això no n'hi ha prou. Hi ha més coses. A la Moncloa estan convençuts que l'electorat progressista espanyol ja està preparat per fer aquest salt (sentir debats al Congrés amb doblatge), i encara més quan el resultat del 23 de juliol demostra que el suport a Sánchez és especialment fort a Catalunya i les comarques valencianes centrals. Si a tot això hi sumem la necessitat aritmètica dels vots d'ERC i Junts ja tenim els ingredients per al miracle. A Ferraz estan convençuts que és una batalla guanyada, com ho va ser el matrimoni gai o l'avortament, i que és el PP el que tindrà problemes en el futur per anar enrere.
Rufián i Nogueras
La jornada deixa per a la posteritat el nom de Gabriel Rufián com a primer parlamentari que fa una intervenció íntegra en català al Congrés i els elogis de Míriam Nogueras a la presidenta del Congrés, Francina Armengol, i al ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, per les seves gestions a Europa en favor del català. Un missatge reforçat després, ni més ni menys, per Carles Puigdemont. De moment, l'operació Investidura avança sense novetat per a un PSOE que veu, a més, com els dos partits independentistes catalans competeixen entre si per veure qui n'obté més coses.
Els republicans, molestos perquè el gir de Junts els ha pres tot el protagonisme, insisteixen que l'acord per a l'ús de les llengües al Congrés és cosa seva i ja s'ha complert, al contrari que el reconeixement de la llengua a Europa, que és una bandera de Junts que de moment s'ha encallat (tot i que és una fita que se n'hagi parlat en l'àmbit dels ministres d'Exteriors). L'amnistia també és objecte de discussió entre els dos partits. Per a ERC (ho ha repetit aquest dimarts Oriol Junqueras), la concessió política ja la va fer el PSOE en el pacte amb els republicans per votar la mesa del Congrés, que parlava de "desjudicialització" per les "vies legals necessàries". En canvi, mentre Junts insisteix que l'amnistia és una condició prèvia a la investidura, per a ERC això no és imprescindible perquè tècnicament és complicat tenir la llei aprovada abans del 27 de novembre.
L'important és que ningú es despenja de la cursa de la investidura, que totes les fases es van complint, ni que sigui a empentes i rodolons, i que Feijóo està cada cop més descol·locat. El moment culminant de la desorientació del PP ha estat quan Sémper ha parlat en basc des de la tribuna. Ni els seus han entès el gest. En canvi, la performance de Vox abandonant l'hemicicle i llançant les petaques amb els auriculars a l'escó buit de Pedro Sánchez sí que l'ha entès tothom. Tot i que al final han hagut de ser els uixers de la cambra els que els han hagut de recollir.
